Demà el país es col·lapsarà
degut a una fórmula inèdita de tocar la pera a tots els ciutadans: aturar tot el
transport públic d’una tongada – metro, bus, serveis de rodalies i regionals de
Renfe i, en menor incidència, els ferrocarrils de la Generalitat – en una àrea
geogràfica on s’hi belluga una població de cinc milions de persones, dos terços
del cens de Catalunya. La causa de la vaga es protestar per la retallada de la propera
paga extra de Nadal, una bona raó sens dubte per fer palesa la indignació dels
treballadors. Deixant de banda si aquesta collada a la ciutadania en general és
o no desmesurada i legítima, la qüestió principal és si servirà d’alguna cosa més
que per a desfogar-se els que hi participaran.
L’objectiu d’una vaga tan
severa és, per definició de llibre, aconseguir que la patronal es faci enrere d’alguna
determinació que perjudica els treballadors i que no s’ha pogut resoldre de cap
altra manera. Però la vaga de demà, tot i que la indignació que la motiva sigui
justa, no farà que els treballadors recuperin la seva paga i, en canvi, possiblement
encara empitjorarà més la situació de l’economia en general i la de la butxaca
dels vaguistes en particular. Tots els treballadors quines nòmines depenen dels
pressupostos públics ho tenen magre en un país on la caixa està buida; per
aquesta raó potser la indignació s’hauria de canalitzar per altres camins menys
destralers i, de ben segur, més efectius. Denunciant, per exemple, amb noms i
cognoms les estructures burocràtiques improductives que debiliten la rendibilitat
de l’explotació d’un servei públic imprescindible. I, per extensió, posar en
relleu amb energia tots els òrgans duplicats de l’administració pública que només
es mantenen per interessos polítics, en quines despeses inútils comença el
llast que impedeix la sortida real de la crisi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada