El govern té sobre la
taula un repte considerable en relació a la sortida pactada de la crisi a
través d’un rescat integral – bancari i del deute –; però, diu que ja ho consultarà
amb el coixí. La vicepresidenta Soraya insisteix que la decisió de llençar el
SOS no es pot prendre “de la nit al dia”. A mi em semblaria bé aquesta crida a
la serenitat si realment, en una qüestió d’Estat, que transcendeix l’àmbit d’un
partit perquè condiciona el futur del país, es repartís joc sense amagar l’ou i
es busqués el consens abans de decidir res. Però estic veient que el gallec i
la seva quadrilla no estan per compartir una responsabilitat transcendental,
sinó tot el contrari; es consideren prou espavilats per prendre aquesta i tantes
decisions com calgui, en nom de tots els espanyols, sense saber realment com pensen
ni què volen ser de grans. La prepotència del govern és, realment, d’una
estupidesa històrica.
Però l’oposició tampoc
no destaca per la seva perspicàcia i altura de mires, sinó que desvarieja en atacs
d’histèria o de banyes, i els socialistes demanen al govern, en un acte de cinisme
colossal, que “s’eviti el rescat perquè Espanya és un país fort”. Com pot ser que hagin oblidat que la tempesta
perfecta que s’abat sobre nosaltres, és conseqüència dels vents que varen engreixar
quan governaven? No hi ha cap partit que pugui vantar-se de no haver posat els
peus a la galleda, donant suport a projectes sense cap ni centener, que han
acabat ensorrant el país. Com es pot, doncs, amb tres dits de seny pretendre
que tenim una salut de ferro, quan és evident que una anèmia crònica ens està
corsecant? A molts ens sembla que no és ètic ni de rebut que la quadrilla del gallec
vulgui negociar en solitari les clàusules de l’hipoteca que hauran de pagar els
fills o els néts. Si aquest país tingués, per exemple, un cap d’Estat amb autoritat
moral per imposar seny, com varen tenir els italians en un moment donat, potser
encara s’estaria en condicions de parar els peus a aquests dròpols i obligar-los
rebaixar els fums. Però som tan desgraciats, que ni d’aquesta capacitat de
moderació ens en podem refiar. Aleshores, forts de què?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada