diumenge, 9 de setembre del 2012

PROPOSTA DE REFLEXIÓ: POT EN RAJOY EN SOLITARI NEGOCIAR LES CLÀUSULES DE LA HIPOTECA QUE COLLARÀ FILLS I NÉTS?


            El govern té sobre la taula un repte considerable en relació a la sortida pactada de la crisi a través d’un rescat integral – bancari i del deute –; però, diu que ja ho consultarà amb el coixí. La vicepresidenta Soraya insisteix que la decisió de llençar el SOS no es pot prendre “de la nit al dia”. A mi em semblaria bé aquesta crida a la serenitat si realment, en una qüestió d’Estat, que transcendeix l’àmbit d’un partit perquè condiciona el futur del país, es repartís joc sense amagar l’ou i es busqués el consens abans de decidir res. Però estic veient que el gallec i la seva quadrilla no estan per compartir una responsabilitat transcendental, sinó tot el contrari; es consideren prou espavilats per prendre aquesta i tantes decisions com calgui, en nom de tots els espanyols, sense saber realment com pensen ni què volen ser de grans. La prepotència del govern és, realment, d’una estupidesa històrica.

            Però l’oposició tampoc no destaca per la seva perspicàcia i altura de mires, sinó que desvarieja en atacs d’histèria o de banyes, i els socialistes demanen al govern, en un acte de cinisme colossal, que “s’eviti el rescat perquè Espanya és un país fort”.  Com pot ser que hagin oblidat que la tempesta perfecta que s’abat sobre nosaltres, és conseqüència dels vents que varen engreixar quan governaven? No hi ha cap partit que pugui vantar-se de no haver posat els peus a la galleda, donant suport a projectes sense cap ni centener, que han acabat ensorrant el país. Com es pot, doncs, amb tres dits de seny pretendre que tenim una salut de ferro, quan és evident que una anèmia crònica ens està corsecant? A molts ens sembla que no és ètic ni de rebut que la quadrilla del gallec vulgui negociar en solitari les clàusules de l’hipoteca que hauran de pagar els fills o els néts. Si aquest país tingués, per exemple, un cap d’Estat amb autoritat moral per imposar seny, com varen tenir els italians en un moment donat, potser encara s’estaria en condicions de parar els peus a aquests dròpols i obligar-los rebaixar els fums. Però som tan desgraciats, que ni d’aquesta capacitat de moderació ens en podem refiar. Aleshores, forts de què? 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada