CARTA AL VENT
El passotisme recalcitrant de l’executiu espanyol
abocarà inevitablement a una revolta social de conseqüències imprevisibles, si
no es dóna un cop de timó sever en la política de retallar prestacions socials.
Escric passotisme i no directament incompetència, perquè no saber-ne més d’alguna
cosa, fins a cert punt es pot dispensar; sobretot, considerant que els
dirigents que tenim són criatures parides per la voluntat popular expressada en
les urnes, i com que no ens els varen donar pas embolicats, alguna culpa ha de
recaure en els que els varen votar. Però és que a més a més d’anar completament
peixos en l’assignatura de governar, aquesta genteta es passen el dia marejant
la perdiu i perdent el temps amb històries que no toquen, i que només serveixen
per emprenyar més al personal, enlloc de per resoldre els autèntics problemes
sense manies ni contemplacions. Des de la primavera del 2010 l’executiu espanyol
està intervingut de mala manera, i totes les mesures que s’han pres des
d’aleshores han estat dictades, amb punts i comes, per l’UE. Els que manen de
veritat no se n’amaguen pas de reconèixer que ens tenen ben agafats pels dallonses;
són els porucs i pobres d’esperit dels nostres governants els que - començant
per la nefasta gestió del capsigrany d’en Zapatero i acabant pel Rajoy de la
mirada esbiaixada - han volgut fer combregar els ciutadans amb rodes de molí, enredant
de passo als que els hi busquen les pessigolles des d’Europa
Passotisme és amagar el cap sota l’ala i refiar-se de
que qui dies passa anys empeny. Fins i tot un bordegàs gallec pot entendre que
si retalles despesa corrent amb mà de ferro i al cap d’un any de fer empassar,
si us plau per força, aquesta amarga píndola als ciutadans més dèbils i, sobretot,
a la classe mitjana que havia estat el motor del creixement fins a no fa pas
gaire, i resulta que els interessos que pagaràs pel deute que s’ha anat acumulant,
puja tant com l’estalvi obtingut passant-les magre, val més que apaguis el llum
i baixis la persiana de la paradeta. Cap governant que tingui cinc dits de
front pot tenir la barra de proposar noves retallades i a la vegada el cinisme
de prometre que demà faran efecte. Per favor! Mentre no es generin ingressos
substancials per omplir la caixa això no ho arregla cap déu ni els seus
profetes. Per fomentar ingressos s’hauria de donar la volta com un mitjó a la
política d’escanyar als que poden moure la roda del consum interior. Però, afegint
cada dia més treballadors al cementiri de l’atur i barrant portes als que busquen
la seva primera feina per a guanyar-se la vida i no dependre dels pares o dels
avis, el resultat no pot ser altra que l’explosió de la caldera.
Sembla mentida que en Rajoy i tota la seva camarilla
no s’adonin de la insatisfacció social que estan covant a marxes forçades, i
que el gallec tingui els nassos de passejar-se per la quinta avinguda fumant-se
un robust de Partegàs fent-se el fatxenda, després de treure pit reclamant una
poltrona al consell de seguretat de les nacions desunides i renyar els
britànics - amb ínfules d’estadista que no pot dissimular el posat de trist
registrador de la propietat, propi d’un relat esperpèntic d’en Valle Inclan -,
perquè ens tornin Gibraltar. I, mentrestant, com que té eleccions empantanegades
a tres comunitats, sap que ara no es pot permetre tocar les pensions encara que
la temptació sigui llaminera; però, una vegada més, utilitza els pensionistes
com a moneda de canvi d’un grapat considerable de vots captius: com si preservar
el poder adquisitiu de les pensions contributives fos una mena d’acte graciós
de generositat per part del manaire de torn, i no un indiscutible dret adquirit.
Fa uns mesos, el Fons de Reserva de les Pensions
comptava amb 67.950 milions d’euros, una mica més del 6% del PIB. El cost
mensual de les pensions frega els 7.400 milions d’euros i fins fa mig any,
pràcticament, amb les cotitzacions dels treballadors actius n’hi havia prou per
fer les paus; però, des de fa uns mesos s’ha hagut de tibar de la bossa uns
3.000 milions per sortir del pas. El 90% d’aquest Fons, malgrat encara està a
les beceroles perquè es va crear no fa pas més de vint anys, diuen que s’ha
invertit en deute publica espanyola: és a dir, que renta un 3.9%. És possible
que aquest any i potser també el vinent s’hi hagi posar la mà altra vegada; però,
per això es va crear: per mantenir el poder adquisitiu de les pensions contributives,
en època de vaques flaques. I escric “contributives” amb tota la intenció, perquè
seria impresentable que el Fons aixoplugués també les pensions “no contributives”
i d’altres serrells d’una solidaritat malentesa. Si el Fons és de pa xocat amb
oli, comparat amb el d’altres països, és perquè des de l’any 1967, que es va
posar en marxa l’actual sistema de seguretat social, el superàvit entre
cotitzacions recaptades i pensions pagades, enlloc d’anar a parar al Fons, servia
per tapar forats de partides pressupostaries alienes o, simplement, per pagar
les xefles de l’administració franquista. A Suècia, per exemple, amb una sexta
part de la nostra població, el Fons de Reserva puja a més de 220.000 milions
d’euros, perquè des del primer dia no van fer jocs de mans. Però aquí les coses
van anar, com varen anar.
En resum, ja n’hi ha prou de treure l’espantall de
les pensions per collar els vells, passant d’arremangar-se a retallar l’administració
pública improductiva o les institucions innecessàries i a generar ingressos
enlloc de pèrdues, començant per desencallar l’aixeta del crèdit perquè les
empreses i els particulars puguin tirar endavant els seus projectes de creixement,
en el marc d’una política econòmica regenerada, no dissenyada només per a
vegetar i anar-se morint a pessigades. Hi ha molta indignació oculta darrera la
població que No es manifesta; que no s’enganyin els governants pensant que els
que compten són els que No van a la manifestació: a part d’una bajanada més del
senyor Rajoy i companyia, és un argument propi dels totalitaris,en el que cauen
tant les dretes com les esquerres perquè, no ens enganyem, el poder crea
addicció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada