Follow by Email

diumenge, 23 de setembre de 2012

PROPOSTA DE REFLEXIÓ: CANTANT LES VERITATS ES PERDEN LES AMISTATS


            Cantant les veritats es perden les amistats, segons diuen; però, les amistats que superen aquesta prova del nou, queden més enfortides que mai. I és que el millor amic seria aquell que fa adonar dels desencerts, a temps de no enganxar-s’hi els dits o fer el ridícul. Però, quants acceptem que se’ns porti la contraria? El més freqüent és que s’engegui a dida el poca-solta que trenca les oracions, malgrat a la llarga se li hagi de donar la raó, tot i que aleshores ja no serveixi de res. I si l’incordi es tracta d’un amic molt amic, a sobre tenim la barra de retreure-li que un amic de debò no les fa aquestes marranades. Per aquesta raó, la gent s’ho pensa dues vegades abans de badar boca: la crítica, encara que sigui constructiva, no sol caure bé en els cercles propers a l’establishment, perquè es considera un detall de mal gust; de poca educació, vaja. Ni tampoc als perepunyetes per sistema, perquè s’aplica el principi més elemental del món: qui no està amb mi, està en contra meva.

            Aleshores, què s’ha de fer? Cridar l’atenció al que desbarra, per molt bon amic que sigui o deixar-li passar? Si en la vida privada ja es prou fotut respondre la pregunta, en la vida política és preocupant que es faci costat per pura conveniència a esgarriacries o capsigranys; malgrat calgui mirar cap una altra banda. Això ens porta de cap a la reflexió del dia: qui actua pitjor, el covard que es mossega la llengua per a no fastiguejar i exposar-se a pagar amb un clatellot el peatge de la sinceritat, o el cregut que no suporta, ni del seu millor company de viatge,  que li faci notar que pixa fora de test? Jo ho tinc clar: la por guarda la vinya i per pura por a perdre alguna cosa, molts prefereixen curar-se en salut i empassar-se el que pensen. Aquesta regla de tres no és d’aplicació als crítics d’ofici, entre d’altres raons perquè saben que sumen amics en la mesura que canten les quaranta vomitant mitges veritats i alguna que altra calumnia. La qüestió és si les poques amistats que es guanyen dient la veritat, compensen les moltes de poderoses que es perden. Serà aquesta la raó que explica que hi hagi tants ineptes tallant el bacallà en llocs de màxima responsabilitat?          

1 comentari:

  1. Bon dia Josep,
    ja veus he fet cas del teu consell, i he vingut a fer un tast, que de ben segur no serà el darrer.
    Dir les veritats ens pot costar les amistats, però si quan les diem, aquells que n'haurien d'aprendre ens esborren, és senyal inequívoca, que no podien ser amistats.
    El món de la política, ha portat el desengany a la ciutadania; les errades de determinats polítics, han enfortit a d'altres; ara toca mirar de no errar més, i sortir d'una vegada d'aquesta mediocritat, i tenir seny per conduir el nostre país al pòdium de la llibertat. Si vols passar per casa meva, jo de tant en tant vaig escrivint, no amb tanta freqüència com tu, però m'agrada!!! CARPE DIEM (lidgarzon.blogspot.com)
    Una abraçada i ens anem llegint!!!

    ResponElimina