Em dóna la impressió que malgrat
ens pensem ser tan espavilats, en democràcia ens queda molt de camí per córrer,
si no tenim clar que el lideratge polític no s’ha de confondre amb la capacitat
d’aconseguir coses, de fer miracles o d’enlluernar les masses. El líder que ens
falta ara mateix, com el pa que mengem, per a sortir-nos-en de l’atzucac tant
de la crisi econòmica com de la identitària, no ha de portar una vareta màgica
enganxada als dits sinó que ha de tenir la convicció que pertany a una comunitat
humana capaç de fer grans coses si troba qui la dinamitzi, qui la convenci de
que només posant-hi tots el coll traurem el carro del pedregar. Un líder ha de
tenir, sobretot en temps convulsos, la capacitat de saber escoltar sense
prejudicis, afinant la percepció i la sensibilitat, per a no repetir els
patrons del passat; tenint clar que fracassar no és cap desmèrit, si s’ha
provat de triomfar posant-hi els cinc sentits i sense fer trampes; sobretot, si
de la derrota se n’aprèn per tornar-ho a intentar amb més empenta.
El problema que sovint tenim, com a societat que reclama
lideratges responsables, és que no hem entomat que perquè hi hagi bons líders
hi ha d’haver primer molta gent compromesa, activa, preocupada de veritat amb
el destí de la comunitat; no simples badocs que el que volen, en definitiva, es
anar tirant o que vingui algú que els hi resolgui els problemes. Potser la
crisi de líders s’hauria d’analitzar a partir d’aquests nombrosos col·lectius de
ciutadans de totes les edats i procedències que, si bé es veritat que reclamen
canvis i millores, s’arrisquen poc per aconseguir-ho, quan se’ls insinua que
han de començar canviant els seus propis hàbits de consumidors malcriats i de
ciutadans al bany maria. Si necessitem el líder perquè rebi totes les
bufetades, incloent-hi les nostres pròpies crítiques quan toqui desfogar en
algú les frustracions, ja tenim la resposta a la crisi de lideratge. D’altra
banda, qui vulgui fer carrera de líder ha de tenir clar que escoltar no
significa deixar parlar una estona als altres, sinó configurar un silenci
interior des del qual sigui possible rumiar què t’han dit per després respondre
amb arguments; no només reaccionar des de la bel·ligerància o de la
prepotència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada