CARTA AL VENT
Durant l’espera a la peixera de l’àrea quirúrgica
d’un hospital les hores costen de mastegar, esmicolades en minuts eterns; és
com si el temps caminés amb crosses i de tant en tant fes una parada per agafar
bleix. Miris on miris - les parets de les peixeres no tenen miralls - la
mateixa aflicció que tu se’ns la veus reflectida en les cares dels que
t’envolten. Alguns maten l’espera llegint, però la majoria de les persones que van
soles tenen la mirada concentrada o perduda en els seus pensaments íntims i les
que van acompanyades parlen fluixet, pendents de la veu una mica esquerdada,
que intermitentment surt d’una cantonada de la sala. Al cap d’unes hores quasi
esmicolades entre els dits com si fossin fulles de margarida, el cor es desboca
al escoltar des d’aquell altaveu amagat que reclamen la presencia dels familiars
de la teva dona, per exemple, i et precipités cap a la saleta on un cirurgià apareix
revestit de Déu, als ulls dels que s’hi acostem cagats de por, per escoltar una
sentencia que en gairebé tots els casos, per desesperats que siguin, és una paraula
d’esperança. En aquella saleta és possiblement a l’únic lloc de la terra que a
la fe en els miracles, no se li tanca mai la porta.
Quan els familiars abandonen aquella mena de confessionari
la cara que fan ja no s’assembla en res al posat inexpressiu que feien mentre
estaven en remull a la peixera: el neguit s’ha afluixat i encara que cadascú
reacciona de manera diferent, el comú denominador en tots els rostres és la
distensió. Queda encara estona d’angoixa a l’aguaït de reconèixer en les
lliteres, que gota a gota van desfilant des de reanimació, la cara coneguda per
qui s’han estat consumint des de qui sap quan. És en el moment en que es
reconeix el familiar estimat quan es fixa el temps final d’aquell petit primer calvari
individual: la intervenció ha durat cinc hores i tres minuts. Es barregen,
llavors, tots els temps en el temps que s’ha estat allà dintre i s’estableix la
marca que, quan tot hagi passat bé si Déu vol, es portarà penjada del coll una
temporada fins que, com tantes coses que ens passen a la vida, s’enterrarà al
bagul dels records.
Mentrestant, ja s’ha tingut temps d’adonar-se que un
hospital funciona com un rellotge i que tothom fa el paper que li pertoca.
Potser sí que aquest exercit de persones que es mouen amunt i avall tenen més
problemes personals dels que tenien ahir, però mentre estan de servei procuren
que no se’ls hi notin gaire i, en el pitjor dels casos, es refugien en
l’automatisme de la feina per oblidar-se de llurs cabòries. Ara bé, per poc que
hom s’hi bellugui enmig d’aquest món de la sanitat s’adona que en la majoria de
les vegades, per no dir en totes, el personal d’infermeria renega de l’automatisme
i es retrata amb gestos constants d’humanitat i d’empatia que, de ben segur, no
han aprés als manuals de bones pràctiques, sinó que els hi surten del cor. Quan
es té ocasió de passar-s’hi estones vetllant un malalt, per poc observador que es
sigui es copsa d’una sola ullada la sensibilitat i categoria humana que hi ha sota
les bates blanques. Tant per part de l’auxiliar a qui se li insinua un braç ple
de tatuatges, però que tracta als malalts que trasllada en cadira de rodes amb
una delicadesa que mai t’haguessis imaginat en una persona tan ferrenya; com
d’aquell cirurgià que va i es presenta a la malalta de més de vuitanta anys, a
qui havia operat a vida o mort durant la seva guàrdia de dissabte passat,
confessant-li amb humilitat i tendresa : sóc el metge que li va salvar la vida.
Quan es viu per dintre el funcionament d’un hospital
de la xarxa pública catalana t’adonés que quan es parla d’un sistema sanitari
català de referència, no es parlar per parlar. He pogut comprovar com durant a tot
el llarg del procés que m’ha tocat viure de prop, tot ha funcionat més o menys com
una seda. Però també he constatat que, massa sovint, els penjaments que
s’escolten en contra de la seguretat social, tenen més a veure amb la nostra
manca de paciència com a pacients, que no pas amb el tant se me’n fot del
personal sanitari, malgrat estigui molt dolgut perquè no se’l tracta com es
mereixen, des de l’administració política. Seriem del tot inconscients si no
sabéssim conservar, en tant que societat, el que s’ha aconseguit després de
tants anys; sobretot, gràcies a la categoria de les persones: tant des dels
auxiliars rasos com des dels equips d’investigadors que constantment donen mostres
reeixides de la seva contribució decisiva en la millora de la salut. Al deixar
l’hospital després d’un d’aquests ensurts periòdics a que solem estar sotmesos,
és de rebuda fer aquestes reflexions, perquè no seguim confonent l’estat del benestar
de que s’omplen la boca els polítics amb caràcter general, amb les cotes de benestar
concret que ens hem guanyat a pols els ciutadans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada