dimarts, 4 de setembre del 2012

PROPOSTA DE REFLEXIO SOBRE LA MANIFESTACIÓ DE DIMARTS VINENT


            No us sembla que no anem bé, quan en capella d’una manifestació decisiva, en comptes que tant a Madrid com, sobretot, a la resta del món, Catalunya doni una imatge d’unitat, de seny i de suport a les seves institucions democràtiques, ens estiguem tirant els plats pel cap, amb mocs inclosos, competint en veure qui és més llepafils? On està escrit que tothom no pugui desfilar darrera una pancarta unitària que proclami que Catalunya és una nació d’Europa? De petits ens ensenyaven que llençant pedres a la lluna, encara que no l’enxampéssim mai, cada vegada arribaria més lluny la nostra mandronada. No tenim perquè amagar que el poble avui vol independència, esclar que no, però, ¿no haurien els que la prometen per demà passat, ésser prou sincers i raonables com per admetre i advertir que una independència que duri no es guanyarà al carrer, ni amb cops d’efecte, ni fent entrar els claus per la cabota, sinó mitjançant la voluntat d’una majoria significativa expressada a les urnes?

            Per tant, sense renunciar a la independència com objectiu final, ¿quin mal hi ha que anem tots plegats, com a simples catalans, sense etiquetes partidistes, a forçar que s’acabi immediatament el greuge fiscal que ens asfixia? No voldria pensar que els independentistes radicals s’oposen a intentar el camí del pacte fiscal perquè especulen que si s’arregla la qüestió de les peles, com a primer pas, la parròquia es refredarà. Oi que difícilment serem independents, amb una mà al davant i una altra al darrera? Penso que caldria valorar si el més assenyat no és posar tota la carn a la graella per resoldre el finançament; deixant ben clar que el següent pas serà el divorci institucional d’Espanya, si pot ser amistosament. Omplir el carrers de gom a gom, com mai s’hagi vist, serà un gran què; però, crec que Madrid ens prendria més en serio si a partir d’ara - mentre les nostres pedres no facin caure la lluna al cove - els manifestants, ciutadans i entitats en tant que “societat civil”, pengessin també indefinidament estelades dels balcons de casa. A les marxes, les individualitats es dilueixen en l’anonimat, en canvi, el gest de penjar l’estelada significa comprometre’s davant el veïnat, donant la cara sense vergonya ni por. Mentre aquest paisatge d’estelades no faci goig, perdoneu que us ho digui, em sembla que una victòria a les urnes encara està verda.      

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada