ENTRE LA VERGONYA I LA REVENJA

A la meva manera de veure, que un personatge de l’envergadura de mite polític i patriòtic, com ha estat Jordi Pujol durant gairebé mig segle, sigui sotmès a una dissecció de viu en viu, sense contemplacions ni anestesia, pot esdevenir quasi sòrdid i obscè si algun dels patòlegs es deixa portar pels baixos instints de revenja. Determinar si estan contaminades per la corrupció o la prevaricació les reconegudes relliscades fiscals de l’expresident, i si en cas afirmatiu la infecció ha afectat o no el seu entorn, no serà fàcil d’esbrinar als inquisidors de conveniència ni de pair pels  observadors, i ningú se n’hauria de sentir al marge del cas perquè, agradi o no, l'oprobi que se'n derivi afecta a tots els ciutadans, per desgràcia. No és agradable de veure que les guixades “Pujol-Catalunya”,  algunes de les quals encara es mantenen intactes en moltes parets i murs dels nostres carrers i carreteres, recordant aquella època èpica del compromís anònim i la lluita entusiasta per reivindicar la nació catalana - encarnada en el carisma d'un home perquè un poble oprimit necessita un líder emblemàtic -, convisquin amb unes altres de més recents - “Pujol corrupte”, “Pujol lladre” –, les quals, vulguis o no, fan caure la cara de vergonya a tots els catalans perquè no es refereixen a un pocavergonya qualsevol, sinó al que havia sigut honorable president del país durant un quart de segle. I, també, perquè aquest home s‘havia convertit en un referent moral per voluntat pròpia, ja que ell mateix reivindicava que aquest paper quedés clar, preocupat  per com el tractaria la història, i potser per aquesta raó no es cansava de predicar el respecte a l’ètica, com a principi fonamental de la política. És molt probable que les explicacions que avui es veu obligat a donar en Pujol als representants del seu poble, en seu parlamentària, no tanquin l’escàndol i la caixa dels trons que, incomprensiblement en una persona tan gelosa de la seva imatge en la posterioritat, ell mateix va encetar. I és que per molt que juri i perjuri que la seva confessió reflecteix la veritat, tota la veritat i de res més que la veritat, ningú se’l creurà, inclosos aquells de la seva família política fins fa quatre dies, que es sentin obligats a matisar en públic la repulsa a algú que ja va advertir una vegada el que podia passar si li buscaven massa les pessigolles i tirava de la manta. Vagi com vagi la compareixença, el mite i el símbol sortirà del Parlament ensorrat, i espero no passar per la vergonya de veure’l esquarterat, perquè per la dignitat de la institució i dels seus propis membres s’hagi evitat l’esbudellament. En qualsevol cas, a la major part de la ciutadania que les passa magres per culpa dels que no paguen els seus impostos, despisten i juguen al gat i a la rata amb Hisenda, o administren els diners públics procurant primer per ells, l’única cosa que els preocupa  de tanta comèdia és quan els evasors i corruptes tornaran els quartos que han robat o distret, ja que l’experiència palesa - des del cas Roldán fins als nostres dies -, que malgrat algun xoriço hagi visitat la presó de resquitllada -, dels diners evadits, desapareguts en combat o blanquejats perquè no en quedi rastre, mai més se n’ha sabut res i, en el millor dels casos, només se n’han tornat engrunes del botí. Per començar, ni en el cas Roldán ni en cap altre, i molt em temo que amb els Pujol no serà una excepció, els estafats i befats ciutadans hem arribat a saber mai l’import exacte del que tota aquesta trepa d’impresentables han distret, defraudat o robat, per dir-ho sense embuts.