TALPS O RATES?

Qui fa més mal a la corrupció política o a la delinqüència organitzada, en general, són els delators: sense la seva col·laboració, de ben segur les indagacions dels perdiguers acabarien en carrers sense sortida. Per guardar-se les espatlles, tant els professionals dels tripijocs com els que no tenen massa escrúpols per aprofitar-se de l’ocasió, construeixen un autèntic laberint que despisti els qui vulguin ficar el nas on no toca. Però aquest blindatge, per sofisticat que sigui, no serveix de res si a les fures les orienta un bon talp. Em consta que actualment, allò que preocupa més a alguns partits polítics és la plaga d’aquestes bestioles i, sobretot, la sospita que no són talps sinó rates. És evident que qui disposa de tants detalls sobre els negocis que es fan a les clavegueres, ha de ser algú que hi va tenir alguna participació en el seu muntatge i que per la raó que sigui – insatisfacció pel repartiment del botí o marginació -, decideix venjar-se xerrant pels descosits en un rampell o dosificant la informació, perquè de tant ressentits com estan pensen que filtrant-la gota a gota fan més mal a qui els va deixar amb el cul a l’aire.

            No en dubteu gens: darrera de cada gran operació de la fiscalia anticorrupció hi trobareu un o varis talps. Totes les policies del món saben que la manera d’acabar amb les màfies o inclús amb el terrorisme es infiltrant-hi mercenaris a la conxorxa. Però, sembla que quan es tracta de corrupció política no cal aquesta complicada operació d’infiltrar informadors: els talps es presenten voluntaris, embogits la majoria de les vegades per una crisi de despit. Déu em perdoni pel que vaig a dir, però es un pensament que em ronda de fa temps: ¿no va actuar, precisament el senyor Maragall, com un paradigma dels talps de coll blanc quan, cansat de la fustigació del senyor Mas, es va despenjar amb allò del tres per cent? Als talps no se’ls pot fustigar, perquè es reboten. ¿O és que sou tan ingenus de pensar que tots els draps bruts que hi ha sobre la taula – inclòs el del duc i el que angoixa a la família Pujol -  s’han descobert per casualitat o després d’àrdues perquisicions de la policia. Desenganyeu-vos-en, al darrera sempre hi ha un talp que treu el nas. O potser és una rata?  

VIURE COM UN BURGÈS

            En tot el dia d’avui em proposo no parlar de corrupció ni de crisi, perquè ja en començo a estar embafat; però, si no vols caldo tres tasses: avui o demà caurà una peça de categoria i els bons espanyols es tornaran arrossegar per terra. De manera que l’optimisme que uns quants ens entestem a vendre dematí per airejar l’ambient, cada vegada costa més que algú te’l compri. Quan era petit, recordo mon oncle esperant en candeletes el moment del “retiro”, per començar a “viure com un burgès”. Jo no sabia ni com eren els burgesos ni, molt menys, com vivien. Però l’oncle ho tenia clar i li brillaven els ullets quan parlava de què faria l’endemà de la jubilació: “em llevaré a l’hora dels senyors!” Tampoc no sabia de quins senyors es tractava ni quina era la seva hora de llevar-se; però d’una cosa si me‘n recordo com si fos ara mateix, perquè em va fer un gran efecte: “un burgés és aquell home que pot passar-se una hora al quarto de bany, escoltant la radio o llegint tranquil·lament un diari”. Segons vaig deduir més tard pel que deia l’oncle, fer vida de burgès no té res a veure amb si s’és més ric o més pobre, sinó amb el temps que hom pugui dedicar-se al quarto de bany. És a dir: un paio pot tenir molts de diners, però si s’ha d’afaitar i dutxar-se a tota pastilla per anar a treballar o a on sigui, no en sabrà mai de viure bé.

Allavonces no em podia fer càrrec de com era aquella vida que li feia tan de goig a l’oncle, perquè no li trobava un sentit especial en allò d’anar al quarto de bany sense presses. Però ara, que ja tinc la seva edat, comprenc a què es referia, i que la felicitat no cal anar a buscar-la a l’altre cap de món, que n’hi ha prou agafant-se la vida amb calma, dormir fins que el cor et digui prou, menjar poc i pair bé. Suposo que aquesta era la vida de burgès que somniava l’oncle i que, coses del destí, mai va provar perquè tres mesos abans del retiro va venir-li un tropell, del que no es va recuperar. No sé perquè m’ha vingut aquesta història a la memòria, suposo que perquè enmig de tantes corredisses i empentes com veus, de gent que vol figurar i fer-se rica en quatre dies sense pencar i arrambant d’allà on es pugui, n’hi ha uns quants com jo que ens tornem una mica sentimentals i ens refugiem en els records de la infantesa, quan érem feliços i de grans volíem simplement viure com burgesos. I ara que seria hora de realitzar els somnis, fins i tot quan anem al quarto de bany hem d’anar a toc de trompeta, perquè la vida passa massa de pressa i ens criden els néts que hem de portar a escola, i dels burgesos en Rajoy en farà perdre fins i tot la mostra.      

UNA QÜESTIÓ D'ÈTICA

            Ara el gran debat sobre la corrupció sembla que es centra en determinar si estar imputat en la investigació d’un presumpte delicte és o no causa suficient perquè un càrrec públic hagi d’allunyar-se, temporal o definitivament, de l’administració o de la política. Des del propi rei d’aquest galliner fins a la darrera lloca política que té pollets implicats en algun merder, tots estan capficats en qüestionar si estar imputat és ignominiós “per se” o no n’hi per tant, i un polític no s’ha d’abstenir de res malgrat l’ombra de la sospita plani sobre qualsevol que toqui i tots els seus actes siguin motiu d’escàndol. El curiós del cas és que tothom coincideix en que estar imputat és una llàntia imperdonable, que només es neteja amb la dimissió, quan els porcs són els del galliner del davant. Per aquesta raó, és tan difícil que arribin a un consens els que estan enganxats a l’escó o a la menjadora amb engrut. Fixeu-vos que de corrupte no en pot ser tothom, només poden entrar al gremi si es toca poder. No hi ha cap perill que els que no remenen cireres siguin temptats per ningú, llevat que els vulgui ensibornar per fer-se una fotografia junts o perquè signin un autògraf..

            A la meva manera de veure, però, aquesta qüestió l’estan enfocant malament els cervells dels aparells dels partits: no es tracta de si una imputació és pecat mortal o venial, per posar un exemple que l’entengui tothom. Es tracta d’una qüestió d’ètica individual i no d’estètica social. El professor Aranguren va escriure trenta anys enrere un assaig sobre ètica i política i la va clavar des del primer capítol: “L’ètica és una qüestió personal. És cada persona qui, examinant i escoltant la seva consciència, en un moment determinat de la seva vida ha de decidir què ha de fer, com ha d’actuar”. Els deu manaments presumptament rebuts de mans de Déu, en un moment donat durant la febrada marxista i existencialista varen ser reemplaçats per l’ètica individual. En política ningú arriba a ser un gran mentider o un gran manipulador, si primer no s’ha mentit a si mateix i ha manipula la seva consciència. Per tant, repeteixo, la qüestió no és si un imputat en un presumpte delicte ha de dimitir, sinó d’escoltar la seva consciència i decidir el comportament d’acord amb els seus valors. És pot comprendre que per a una persona injustament acusada d’un delicte que no ha comès sigui molt fotut tirar la tovallola i, en aquest supòsit, jo seria el primer que, si m’hi trobés lluitaria pel meu honor; però, per desgràcia hi ha precedents a paletades de persones que ho han negat tot mentre han pogut, tancant la consciència l’han tancat al quarto de les rates. En resum: la regeneració de la política s’ha de fomentar institucionalment, sí; però, quan els polítics van escassos de valors morals i a la consciència ni se l’escolten, tenim mala peça al teler, francament.           

EXCUSES DE MAL PAGADOR

            De totes les reaccions que em podia esperar del president del govern, davant el rum-rum de corrupció a gran escala que esquitxa el seu partit i a ell mateix, ahir em va sorprendre amb la més cretina de totes. Encara se li podria dispensar que s’expulsés les puces de sobre, però afirmar amb veu ofesa de set jutges que tota la gent del seu partit estan més nets que una patena i es podrien casar de blanc, com deia en Capri, és d’aquells errors polítics que es paguen molt cars: el problema és que per aquest error no només el pagarà ell, sinó que lleparem tots, arrossegats pel desprestigi internacional que genera la colossal pocavergonya dels que dirigeixen el rumb d’aquest país. Del discurs d’ahir del senyor Rajoy no li retrec només que donés excuses de mal pagador, sinó que es tanqués en banda seguint l’estratègia numantina d’amagar el cap sota l’ala, permeten que els anomenats “barons territorials” d’aquesta confraria d’impresentables, que porten merda des de la sola de la sabata fins el coll, defensessin que són un model d’honradesa i de transparència. La imatge d’un president, que des que va trepitjar la política el nas li ha crescut tres metres, declarant que tot el que publiquen els diaris és fals i una punyetera insídia d’envejosos i patriotes de pa sucat amb oli, és per emmarcar-la i penjar-la al sagrat temple de la història, com exemple de cinisme.

            La justícia ha de fer el seu curs i treure’n l’entrellat, per suposat; però, el senyor Rajoy no pot, mentrestant, prendre’ns per imbècils i fer-nos combregar amb rodes de molí. Un gallec com ell hauria de saber que tant de bruixes com de corruptes i prevaricadors al seu entorn n’hi ha a dojo, i que negar-ho es afegir a la pena de ser poc primmirat i escrupolós, la turpitud de comportar-se amb el deshonor d’un mentider tan recargolat que ens vol enredar amb cortines de fum de veritats pudentes. ¿Què ens importa que pengi la seva declaració de renta a la web de la Montcloa? Aquí no es tracta de saber com es gasta i tributa els ingressos legítims, sinó què n’ha fet dels pagaments en negre o en espècies que presumptament ha rebut ell i la resta de la quadrilla. És clar que la comptabilitat oficial del partit es pot presentar a tots els tribunals de comptes i guanyar el primer premi; però, del que s’està parlant és de la caixa B. I si els viàtics que des de la caixa b varen passar a la butxaca de persones físiques concretes s’haguessin declarat a hisenda, ens trobaríem davant del gran miracle del segle, i el senyor Rajoy i tota la seva trepa serien dignes d’una matrícula d’honor en malabarisme comptable. Per aquesta raó i moltes més, senyor president del govern, vagi a enredar a sa tia!      

"L'HONORABLE BALDIRI ROC" - capítol sisè

6

Quan els set xics s’allunyaren del misteriós soterrani que havien descobert de carambola, un parell d’homes estrafolaris eixiren de l’amagatall armats amb una mena de garrota, caminant a poc a poc, amb molta precaució, ajupits, guipant amb malfiança a tort i a dret.

Quan es convenceren que els forasters ja no els podien veure, es va afluixar clarament la tensió que se’ls hi notava fins feia una estona abans als muscles de la cara, mentre estintolaven a la paret les estaques que eren la seva única arma de defensa, en cas d’atac d’una fera. Eren dos homenots de mitjana edat, amb barba retallada a tall d’arrancar naps, i cabell llarg recollit al clatell en forma de cua. Vestien tots dos d’idèntica manera: una mena de túnica de llana trenada molt espessa, i calçaven unes botes de mitja canya, fetes d’una mena de pell rústica. El que semblava més jove dels dos, li digué a l’altre: - I ara què fem, Quico?

 L’al·ludit, un home cepat, respongué immediatament: - Hem d’explicar-ho de seguida a mestre Mateu i que ell decideixi, però jo començaria per escampar d’aquí tots els rastres, perquè aquests bufaforats potser tornaran i no sabem del peu que calcen ni quines intencions porten.

 Dit i fet. Recularen cap a dintre, procurant fer net de qualsevol vestigi de la seva presència; sobretot arreplegaren en quatre caixes tots els efectes personals, les mostres de laboratori i tot allò que era aprofitable. La resta ho llençaren al foc, remenant el caliu amb un pal perquè prengués i cremés de pressa. Mentrestant, el més jove empenyé la placa de fusta davant la porta, deixant l’espai just per esmunyir-se; encabat l’ajustà, perquè no es notés el forat a simple vista. Tot seguit emprengueren el camí de tornada, en sentit contrari de per on se n’havien anat els forasters, enfilant-se a un carro tirat per dos matxos que havien escamotejat de la curiositat dels forasters, deixant-lo al darrera d’un pany de paret del soterrani on tenien l’amagatall.

Tardaren una llarga estona - un parell d’hores ben bones - fins que arribaren al que semblava un petit oasis, sense traça de la devastació generalitzada arreu per on acabaven de passar. A primera vista, eren barraques de parets emblanquinades, de planta baixa, en les que des d’un tros lluny es notava que s’hi feia vida: algunes xemeneies fumaven i s’hi veia roba estesa als darreres.

A mesura que hom s’hi apropava més, descobria que en aquests darreres de totes les barraques, hi havia horts i arbres fruiters, i que pels carrers hi saltironejaven, a la bona de déu, gallines, oques i pollets. Tant bon punt els dos homes hi arribaren, entraren sense entretenir-se a la primera barraca de la segona renglera, deixant el carro a la porta, estacats el matxos d’una argolla fixada a la paret.

A la sala gran hi havia dues dones i un ancià, entretinguts cosint a mà botes semblants a les que calçaven en Quico i el seu company. Alçant el cap de la feina, l’ancià se’ls va mirar sorprès, i fent com si s’aixequés del seient, va preguntar-los, inquiet: - Què us n’ha passat alguna, Quico?

- Mestre Mateu, hem vist borinots! Ens ha vingut d’un pèl que una colla de forasters del carall no ens atrapessin. De cop i volta els hem vist acostar-se al cau on treballàvem, un soterrani en bastant bon estat de conservació on havíem descarregat totes les endergues. Sort n’hem tingut que caminessin xino-xano, doncs ens han donat temps de fer-nos fonedissos  i de posar els matxos a cobert.

- I ells què han fet?

- Penso que no sabien pas on s’havien ficat i que han trobat l’amagatall per xamba. Hi han donat una llambregada ràpida i de seguida han tocat el dos, com si els hi hagués fet mala astrugància. Però em temo que hi  tornaran i que, segurament, portaran reforços.

- Com era aquesta gent? Com parlàvem entre ells?

- Eren uns bordegassots, no tindrien pas gaire més de vint anys. M’ha semblat que hi havia barrejades un parell de femelles. Els xicots portaven els cabells arranats i la barba neta - en Quico procurava recordar el màxim de detalls aclucant l’ull per pensar millor, mentre el seu company més jove es limitava a seguir-li la veta, assentint amb el cap a tot el que deia -. No estàvem prou a prop per saber què garlaven. Però tampoc han enraonat massa, no us penseu pas. En tot cas, jo diria que no parlaven com nosaltres. No ho puc pas jurar, però no crec que vagi gaire errat d’osques al assegurar que no es tractava de català, ni de cap xerrameca que se l’hi assemblés ni gota.

- Com hi ha món, Quico! - Mestre Mateu era un ancià que aparentava ser més vell del que en realitat era, a causa del seu aspecte estrafolari: vestia també una túnica, que es notava llardosa i que li arribava fins als turmells, però el que més cridava l’atenció de la seva figura era una llarga i esvalotada cabellera blanca, tirant a groguenca, que li tapava les orelles i que pel clatell se li desbocava a l’espatlla.

- I com anaven guarnits?

- Em sembla recordar que tots, incloses les mosses, portaven peces de roba molt ajustades, des dels peus fins al coll. A una de les mosses, a més a més, li queia sobre les espatlles una mena de capa de coloraines.

- Llavors, vosaltres què en penseu? – féu mestre Mateu, francament desconcertat.

- Cagum deuna, no sé què dir-vos! No venien pas en pla de buscar brega, si voleu saber què penso. Jo diria que els ha agafat el cangueli, girant cua més de pressa que no pas han vingut. Però em fa l’efecte que tornaran, encara que només sigui per pura tafaneria. D’aquí ve que al final ho arrepleguéssim tot, afanyant-nos per venir a explicar-vos-ho, perquè decidiu què hem de fer.

Considerant que ja ho havia dit tot, en Quico va asseure’s al costat de les dues dones, que si bé havien parat atenció a les seves paraules, no deixaren de fer córrer amunt i avall l’agulla ni un sol instant.

- Penso que ens hem de reunir aquesta mateixa tarda i valorar entre tots el que m’acabeu de dir – l’anomena’t mestre Mateu va parar de treballar i s’arronsà a la cadira per reposar l’esquena, sense dissimular el decandiment que sentia -. M’ha sorprès molt que aquesta gent vingués del nord. Segons els meus càlculs i l’experiència de tants anys, cap allà dalt no hi hauria de bellugar-s’hi ningú. És molt estrany això que passa, llamp me mau! Se n’ha de parlar aviat amb tothom, ja que aquest encontre inesperat pot suposar un avís d’amenaça imminent. No t’ho sembla?

- Doncs sí, crec que no s’hi val a badar. Convoco assemblea a la posta del sol, com sempre?- demanà permís en Quico.

- Sí, sí, tu mateix - aprovà mestre Mateu.

LA PINTURA I LA POLÍTICA

            ¿Per què no fem una pausa aquest cap de setmana i enlloc de fer-nos mala sang amb les misèries d’alguns polítics i els calfreds de la crisi, visitem un museu o una sala d’exposicions, i ens desintoxiquem fent una cura d’art? La pintura és per naturalesa contestatària, ja que no pretén reconstruir la realitat objectiva, sinó com fa la política donar-ne interpretacions variades. En aquest sentit, l’artista autèntic no es aquell qui sap utilitzar hàbilment les tècniques, sinó aquell qui es val de la tècnica per expressar una visió personal i irrepetible de la vida. En aquest sentit un pintor és l’antípoda del polític teòric, que pretén generalitzar la seva manera de pensar o de veure, al conjunt de la comunitat. En canvi: per la llibertat que exerceix, el pintor o l’artista en general pot servir de model perfecte al polític, demostrant-li que cap visió de la realitat no té un caràcter absolut i intangible, i incitant-lo a reconsiderar constantment les seves teories curtes de perspectiva, les seves síntesis interessades... Recreant-te en la pintura perceps que l’artista s’ha instal·lat, al revés del polític, en una mena d’agnosticisme crític que ajuda a pair els dogmes: tot és del color del vidre amb el qual es mira.

            Afegiria, a la meva manera de veure, que el pintor i l’artista en general té les coses fonamentalment més clares que el polític. El primer perquè coneix bé els elements dels quals parteix: els colors. El segon, en canvi, es troba sovint entre les mans un material del qual en desconeix les propietats, els recursos i els efectes secundaris, al que no sap com treure’n el millor que porta dintre. Una taca de pintura que figura, per exemple, un personatge llunyà no incita a escrutar-la per discernir braços, cames o peces de roba: l’espectador s’acontenta amb la impressió de conjunt, deixant el cervell reconstruir aquella taca d’acord amb la seva fantasia o la seva lògica. Davant una pintura només interessa el moviment, la silueta, la impressió, potser, fins i tot la lleugeresa, o la sintonia amb els colors d’un paisatge. La llibertat de l’artista passa de les restriccions i de les normes rígides, perquè el propòsit de la seva obra, coincidint amb el polític, es suggestionar. I també, com en el cas de la política ben treballada, una pintura abans que un cavall, una dona nua o un paisatge suggerent, és essencialment una superfície plana de tela, coberta de colors amb un cert ordre. Quelcom gens complicat, com la política exercida amb honestedat.  

CAL REGENERAR LA POLÍTICA DES DE L'HONRADESA

            S’ha arribat massa lluny, i no ens podem permetre el luxe de remenar la merda que deixen el corruptes cada dia sobre la taula, sense reivindicar la honradesa de la majoria de la gent que s’ha posat en política, per servir al poble. Perquè si no fem alguna cosa ràpid i netegem la imatge dels polítics honrats, aviat aquests se’n donaran vergonya de ser-ne, de polítics. I això no ens ho podem permetre, si no volem que la democràcia acabi a can pistraus. No és agradable per a la majoria d’alcaldes i regidors de Catalunya i de cap altra lloc, que no s’han ficat en política per enriquir-se ni poc ni molt, estar sota sospita permanent d’untar-se els dits d’una manera o altra. A la meva manera de veure, està en joc el propi concepte de la política; és a dir: si l‘hem de considerar com una cosa noble o com una cova de lladres. No sembla que hi hagi honor més gran per a un ciutadà, que ser escollit per administrar i gestionar la cosa pública, en mèrit als seus contrastats principis ètics i morals i al seu reconegut prestigi professional. I com que són molts els que n’estan orgullosos de tenir aquests valors, i que per res del món pensen trair la confiança que els hi han fet els seus veïns, la seva honestedat cal recalcar-la tots els dies i posar-la com exemple a seguir, enlloc de remenar a totes hores el femer dels corruptes.

            La corrupció només la vencerem, a part de la penitència que imposi la justícia, començant per fer el buit social i mediàtic a tots aquells que malgrat ser “presumptes” per exigència legal, deixen anar un tuf que déu n’hi do. Amb qui es serveix d’un càrrec públic per traficar influències, per untar-se els dits o, simplement, per deixar-se estimar, no hauríem de tenir-li tants de miraments ni contemplacions, perquè el seu delicte arrossega un greuge afegit: atempta contra els fonaments del propi estat democràtic de dret. Gairebé a tot arreu, ser “imputat” en termes legals és símptoma de tenir mala peça al teler; però aquí no, aquí sembla que això d’estar empaperat per un jutge sigui la màxima aspiració de qui ha comés alguna irregularitat. El mateix monarca que no fa gaire predicava que la justícia a Espanya era igual per a tothom, quan li toquen un dels seus resulta que la imputació quasi és un honor, i que els que estem a la corda fluixa siguem els altres. Sincerament, crec que és necessari que tots els polítics honestos prenguin la iniciativa per reivindicar la seva condició, i que els ciutadans comencem a separar el blat de la palla, i a perdre la por a reconèixer en públic allò que pensem en privat i que per pura conveniència moltes vegades ens callem. Per culpa dels corruptes, cap polític honest ha d’avorrir la política. No ens ho podem pas permetre, i si no som capaços d’actuar a sac en aquest aspecte, val més que baixem la persiana, perquè ni a fora ningú creurà en la capacitat d’aquest país per remuntar la crisi, ni trobarem qui estigui disposat a tibar del carro.          

LLIBERTAT AMB CÀRRECS

            Al pas que anem, aquest país tindrà aviat un cens important de ciutadans amb llibertat sota fiança o en llibertat amb càrrecs. En principi, com que la justícia no pot engolir la quantitat de presumptes delinqüents que la policia enxampa cada dia, opta per deixar-los anar en règim de llibertat presumptament vigilada, a l’espera de judici. Les llistes d’espera de la justícia ja fan la competència a les de la seguretat social, però són molt més escandaloses; perquè mentre als malalts només els hi queda el recurs de mossegar-se les ungles a l’espera de solucions per a les seves xacres, molts dels presumptes delinqüents “en estandby” no deixen passar l’oportunitat d’aprofitar aquesta llibertat regalada, per extorsionar la llibertat d’altres ciutadans. Per aquesta raó ens trobem amb l’escàndol d’assabentar-nos que tal o qual xoriço agafat amb les mans a la massa, estava “en llibertat amb càrrecs”. I és que quan no hi ha la seguretat que qui la fa la paga, la sensació d’inseguretat pot ser aclaparadora i desestabilitzadora per a les persones i per a la societat.

            La justícia és, evidentment, kafkiana quan enlloc de pronunciar-se ràpidament es despenja amb ciris trencats com decretar la llibertat sota càrrecs per ciutadans que han estat arrossegats davant el jutge de guàrdia amb les mides ben preses. Però, és clar, el jutge sovint té les mans lligades per les pròpies lleis garantistes, que permeten als intermediaris allargar els procediments, invocant i recorrent a totes les infinites maneres de posar legalment pals a les rodes al dictat d’una sentencia justa i ràpida. Així, és ben raonable que poca gent es fiï de la justícia, perquè la justícia està basada en una malfiança insana. I no parlem ja del llenguatge, aquests argot per iniciats, fosc i que sembla destinat a fer que els ciutadans preguem encara més consciència de la nostra indefensió. Si creieu que exagero, aneu a copsar quins són els sentiments dels estafats, dels vexats, dels atracats a casa seva: en fi, dels que recorrent a la justícia de bona fe per buscar consol i acaben penedint-se d’haver-ho perquè, entre altres mancances del sistema, cap jutge ha dictat per a les víctimes una providència de “tranquil·litat sense càrrecs ni pors”.      

LLISTES D'ESPERA A LA SANITAT

            Mentre el conseller de sanitat farda d’haver rebaixat les llistes de malalts en espera d’una operació o d’una visita amb l’especialista, el personal sanitari i les plataformes d’usuaris de la sanitat pública arrufen el nas. Si grates una mica aquest capteniment escèptic dels sanitaris, arribes a la conclusió que el conseller no menteix, malgrat fa trampa perquè ha canviat els paràmetres a partir dels quals el comptador de les llistes d’espera es posa en marxa. Aquestes petites martingales marquen la diferència entre gestionar la sanitat pública des de criteris estrictament professionals o fent-ho des de criteris contaminats per interessos polítics. Què  passa, doncs, ¿que quan els metges es posen el barret de polítics són menys sensibles als arguments de la gent amb bata blanca? A principis dels vuitanta, tothom ho pot recordar perquè no fa tant, al país teníem menys hospitals, menys llits, poc personal sanitari i unes quantes dotzenes d’aprenents de metge engreixant, si us plau per força, el cens d’universitaris en atur per falta de planificació. I no parléssim pas dels llocs de treball que els hospitals tenien de reservar a la investigació, perquè llavors n’hi hauria per plorar. No era d’estranyar, per tant, que la gent que treballava en l’àmbit sanitari, maldés perquè es planifiqués i coordinés aquella babel, i perquè s’hi destinessin més recursos.

            Vet-aquí, però, que un quart de segle desprès, resulta que metges i infermeres surten al carrer per manifestar-se, i no només perquè estiguin en contra de que se’ls hi escantoni una mica més una nòmina prou masegada i rebregada; sinó, sobretot, per denunciar que hi ha més culpables de que la sanitat pública es trobi en un atzucac, que la recurrent falta de finançament degut a la crisi. Quan la sanitat pública va experimentar un creixement espectacular que va situar-la entre les millors d’Europa, els gestors polítics, per culpa de la fal·lera per munyir vots i fer-se simpàtics, endeutaren la xarxa pública sanitària assumint serveis utòpics i projectes faraònics que, per sentit comú, ja es veia a venir que no serien sostenibles. D’altra banda, l’espai sanitari el comparteixen, encara avui, un grup influent de metges gronxant-se entre l’oferta pública i la privada, en detriment de la primera, i un sector majoritari consagrat en cos i ànima a la pública, per convicció i per vocació. A la meva manera de veure, seria necessari acabar amb les ambigüitats fent una aposta decidida, començant per l’administració, en favor de la pública, si més no per agrair a la gent voluntariosa que està evitant amb el seu sobreesforç personal que la qualitat sanitària no empitjori i que les llistes d’espera no es desboquin.

LA PRESSA NO ÉS BONA CONSELLERA

            L’11 de setembre una part important del poble es va manifestar a favor d’una “Catalunya nació d’Europa”, i després de pronunciar-se per primera vegada solemnement, en seu parlamentària, la paraula secessió sense que trontollés la Ciutadella, el president Mas va dissoldre el parlament pensant que arrasaria en diputats; però, per córrer massa va perdre el bou i les esquelles a les urnes. Ara CIU i ERC apadrinen una declaració soberanista com a frontispici de la legislatura, però els seus en principi companys de viatge es fan pregar i, després de regatejar, potser s’hi afegiran Iniciativa-Verds i les CUP, si s’elimina de la declaració la part més significativa: la que fa referència a aquell “estat propi” que el poble va reivindicar al carrer per la Diada, i que va ser el desencadenant de tot aquest enrenou. Total, ¿de què ha servit omplir de gent entusiasmada el centre de Barcelona com mai s’havia vist i mantenir tantes estelades penjades als balcons com a penyora? ¿Per veure com partits polítics que es consideren més o menys independentistes, negocien que no es parli d’estat propi a canvi del seu suport? ¿Suport a què: a una declaració pretensiosa però buida de contingut? Després d’aquest enèsim espectacle d’incoherència, no ens estranyem que de l’Ebre cap avall es petin de riure.

            ¿I tot plegat, per què ha anat d’aquesta manera? Doncs per la raó de sempre: per voler anar massa de pressa i cridar blat abans de tenir-lo al sac i ben lligat. La pressa no és mai bona consellera, perquè sempre es deixa algun melic per lligar. Cert que quan s’ha pres una determinació un govern no pot encantar-se, però s’ha d’estar segur de cada pas que es dona; ja que allò que importa no és anar més o menys ràpid, sinó no fer cap pas enrere. Deixar “estat propi” fora del text de la declaració soberanista esbombada a tort i a dret, francament, és una reculada vergonyosa; perquè no es tracta de suprimir una coma, sinó de carregar-se la mare dels ous. Però el més lamentable d’aquest nou sainet és que donarà peu a que els rebentadors de sempre tinguin tema per dies, parlant de desunió, de que tot plegat és un joc d’encenalls o coses pitjors, que no m’atreveixo a reproduir. La pena és que això ens ho podíem estalviar, si anéssim més amb peus de plom i treballéssim més a la cuina, enlloc d’obrir el cava abans d’hora i brindar des del balcó.       

PER UN PAÍS LLIURE DE DEPRESSIONS

            ¿Què li pots dir, per ajudar-la, a una persona que ha caigut en el forat de la depressió? Serveix de poc repetir-li que cal plantar-hi cara, amb totes les forces de flaquesa, ja que no respondrà a cap estímul basat en fer-la reaccionar a còpia de reflexions ben intencionades, però de llibre. Perquè l’angoixa, l’ansietat i la inquietud pròpies d’una època trasbalsada per la incertesa, com la que travessem, acaben estabornint la capacitat d’autoestima i fan impermeables les persones a l’esperança, perquè tots els "ínputs" que arriben des de fora són perversos. La depressió és un sentiment nihilista que s’alimenta de desesperació ( no hi veig cap sortida); del desemparament (només estic bé si estic sol, no vull companyia, ni parlar) i de la desgràcia ( estic de pega, he nascut amb mala estrella, el destí és negre). Una persona simplement angoixada o espantada, malgrat tot encara conserva vius els sentits de conservació i de superació, mentre que una depressiva es torna eixorca, perd el sentit de l’afectivitat, s’aïlla, pensa que entre ell i la resta del món s’ha obert una esquerda, que els mecanismes de comunicació amb els altres s’han trencat i que ningú vindrà a treure-la del pou i, si ve, arribarà massa tard. I quan l’aïllament esdevé autodestructiu, treu el nas el fantasma del suïcidi.

            Per aquesta raó, en benefici d’una societat immersa en circumstàncies tan delicades com les que vivim, potser seria encertat que els propis mitjans de comunicació s’autocensuressin per evitar de fer-ne un gra massa amb les notícies negatives i els comentaris derrotistes, només perquè el sensacionalisme ven més. Després d’escoltar les opinions que, moltes vegades pel broc gros, es deixen anar en algunes tertúlies, és un miracle que la llista de depressius no s’engreixi una mica més. La depressió no s’encomana com el virus de la grip, però refregar sota el nas tots els dies, sense ton ni son, les prediccions catastròfiques ajuda, sense cap dubte, a incubar els brots de la malaltia entre les persones baixes de defenses o amb poca capacitat de separar el blat de la palla. Fins i tot quan en Churchill va immortalitzar aquella frase de “suor i llàgrimes”, ho va fer amb la delicadesa de prometre que, malgrat aquella calamitat passatgera, els anglesos se’n sortirien. Ara i avui és troben a faltar tant polítics com comunicadors que tinguin l’habilitat, després d’exposar la crua realitat, de saber treure-li ferro posant èmfasi en la llum al final del forat, per tènue que sigui. A sobre d’anar de mal borràs, no ens deixem abatre pel desànim, perquè cada vegada que es cau en una depressió es malgasta un grapat d’un bé escàs com la vida; i la vida, malgrat tot, és bonica i no es pot llençar al pot de les escombraries, per molt que quatre desgraciats ens l’hagin amargat.

DELS BADOCS EN SURTEN LES CARBASSES

            Un dels meus mestres no parava de repetir-nos-ho, sempre que ens distrèiem a classe. I quan ens quedava penjada alguna assignatura per setembre, els pares li manllevaven al mestre la sentencia, engargamellant-nos que per culpa de caçar mosques enlloc d’aplicar-nos quan tocava, ens veuríem obligats a retallar les vacances i passar-nos mig estiu fent classes de repàs. Aquesta referència a temps reculats, potser és la que millor explica el que ens està passant avui a Espanya, respecte d’Europa. Varem badar tant quan teníem de fer els deures que no hem passat cap dels exàmens de final de curs; però, el pitjor de tot és que havent punxat en gairebé en totes les assignatures, quan encara podíem recuperar-les no hem volgut rebaixar-nos a fer classes de repàs i, per setembre, ens hem fotut una altra trompada. ¿Què coi ens teníem d’ensenyar uns mestres que repapiejaven, a uns alumnes que anàvem de sobrats per la vida? La realitat de la vida, precisament, ha posat les coses al seu lloc, com sempre sol passar; i per culpa d’haver badat tant, quan ja se’ns ha covat l’arròs hem descobert dolorosament les nostres mancances a l’hora de competir amb els que no se l’havien decantat.

Llevat d’unes quantes dotzenes d’aplicats que es guanyen la vida lluny de casa, perquè van buscats i a tot arreu se’ls reconeixen els seus mèrits; la resta, si despuntem en alguna cosa, és en “manualitats” i en engiponar tripijocs. Europa ens havia passat el drap per l’esquena tantes vegades sense fer-li’n cas, que al final ens va deixar per impossibles, a la bancada dels talossos acompanyats de carbasses en ocupació, en formació, en finances, en productivitat, en ètica, en investigació, en cultura mediambiental... En fi, en quasi tot. Però el més curiós és que enmig d’un panorama tan depriment, fins fa quatre dies encara els nostres dirigents tenien un rei al cos i no es reprimien a l’hora d’aparentar ser els més savis del món i reivindicant un lloc a la glòria. I ara, de cos present al cel de les oques, s’han d’humiliar fent els deures que varen deixar córrer quan badaven, retallant a tort i a dret de la partida del benestar general per pagar els disbarats i les disbauxes en que perdien el temps, quan els demés feien coses de profit. Però, som tan mesells que quan ens repassen els deures de les reformes, sempre ens han de collar més fort, perquè diuen que ens hem quedat curts. Malgrat això, ningú entona el “mea culpa” de la badoqueria i tothom diu que el que caçava papallones era l’altre. Si almenys tots els badocs s’ajuntessin per recuperar plegats les assignatures suspeses, potser encara hi seríem a temps de salvar els mobles. Però, enlloc de rectificar la seva arrogància s’escarrassen acusant als altres de ser més burros que ells. A aquest país, per desgràcia, sembla que allò que importa als dirigents no és ser el primer de la classe, sinó no quedar-se a la cua dels maldestres. Valguem Déu, quin país que podríem haver estat, si tots els seus dirigents, sense cap excepció, no haguéssim badat tant!               

TENIR PARAULA, EN LA POLÍTICA

            Quan la classe política hauria de llevar-se ben d’hora cada matí per trobar solucions a la crisi econòmica estimulant el creixement i la confiança; aparentant ser gent responsable, seria i digna de crèdit per part dels que, amb mirada crítica, analitzen amb lupa les ambicions soberanistes d’una bona part del país; resulta que s’entretenen tirant-se pel cap les petites misèries i deixant que la merda empastifi la reputació dels que haurien de tenir-la neta i polida. No negaré pas que els que blasmen de les pretensions secessionistes s’aprofiten descaradament que les aigües baixin tèrboles, per enterbolir-les encara més. Esclar que els de la central lletera es freguen les mans de satisfacció quan els hi deixem caure trossos de tall, que aprofiten per fer bullir l’olla del desprestigi i de la difamació; però, hem de reconèixer que la nostra classe política és de les que es porten l’oli. Quan no és per naps és per cols, però el cas és que cada dia es treuen del barret un nou acte d’aquest sainet que ens sabem de memòria, que ens acaba fent riure quan hauria de ser a l’inrevés al adonar-nos de quina manera ens estem deixant prendre el pèl.  

            Del cas Pallarols ja en vaig parlar a bastament, inclús abans de saber-ne el desenllaç de la farsa, però mai m’hagués imaginat que aquesta classe política que amaga, llevat comptades excepcions, esquelets a l’armari, es llancés al coll de la fera encarnada per un Duran, que ha passat de ser el polític més ben valorat, a convertir-se en un parrot escarnit sense miraments a totes les cantonades. A la meva manera de veure, en Duran no es mereix que polítics caragirats i tan mentiders com ell, li retreguin que compleixi la seva paraula de fer-se l’haraquiri polític si es confirmava que el seu partit - la mitja taronja de CIU - s’havia “finançat irregularment” a costa de subvencions europees que s’havien de dedicar a la formació professional. I no s’ho mereix, perquè ja s’hauria de donar per descomptat que d’un polític de raça i d’ofici seria molt esperar que tingui paraula, ni que compleixi allò que ha promès, sigui en campanya electoral o per trampejar un mal pas. El senyor Duran, i aquesta és la pena, s’està comportant com un polític de cap a peus: marejant la perdiu, tirant pilotes fora i embolicant la troca fins al punt de voler-nos fer creure que el que és blanc, en realitat és negre. En Felipe Gonzalez, que fou un mestre dels jocs de mans i camuflatge amb gràcia andalusa, va sentenciar una vegada: “la única cosa que no se li pot perdonar a un polític és el cinisme”. Doncs, mira, si la societat política catalana no atura aquesta escalada de despropòsits cínics, aviat se la podrà definir a més a més de bilingüe, de campiona en el “doble llenguatge”. I això, penso que no és bo ni en temps de tribulacions ni en temps de bonança.         

COM MESURAR L'EFICÀCIA POLICIAL

COM MESURAR L’EFICÀCIA POLICIAL

            Jo diria que per valorar si una policia de proximitat és o no eficaç, hi ha una fórmula infalible: determinar si els ciutadans perceben que, davant qualsevol incident que destorba la convivència, se senten protegits per una resposta immediata dels municipals o dels mossos d’esquadra. Sobretot, també, quan no es tracti d’assumptes de sang i fetge, sinó de les petites molèsties que denuncien els veïns, derivades de sorolls o d’escàndols al carrer a les hores petites. Es prenent-se en serio aquestes denuncies tan freqüents on la policia de proximitat es guanya el prestigi. I, per desgràcia, en aquest aspecte la policia aprova justet, si no és que suspèn, en molts indrets del país. Se m’ha acudit aquesta reflexió llegint al periòdic Regió-7 una informació sobre les protestes dels veïns per festes “rave” que es fan a sengles locals okupats a Manresa, però situacions semblants es reprodueixen a molts altres municipis catalans. En el cas de Manresa, el que m’ha cridat l’atenció és que els excessos que es cometen en un d’aquests locals, en el del barri de Valldaura concretament, es venen denunciant des de fa una colla de mesos sense que s’hagi vist cap actuació policial definitiva, tot i que la caserna de la guàrdia municipal es troba a escassos cinquanta metres de l’edifici okupat.

            En un estat de dret el que espera de la policia el ciutadà que paga els seus impostos i li agrada l’ordre, és que es faci complir la llei i es tallin les agressions a la bona convivència que es denunciaven al reportatge al qual em referia al principi: “... molt sovint s’hi fan festes i al mati deixen el carrer ple d’orins, vòmits, llaunes i ampolles... hi ha baralles al carrer i la cosa no acaba a les 3 o les 4 de la matinada, sinó que el rebombori dura fins a les 8 tocades”. Insisteixo, a quatre passes de la caserna de la guàrdia urbana. No ens hem de sorprendre que a vegades els veïns perdin la paciència i acabin preguntant-se quins drets protegeix realment la policia, si els del ciutadans que només volen dormir i transitar tranquils per carrer a qualsevol hora o els drets que es prenen col·lectius destralers del sistema, que es dediquen precisament a tot el contrari. Col·lectius que em nego a qualificar de marginals en el sentit d’insolvents o pelacanyes, ja que alguns s’acosten a aquestes festes conduint cotxes que a un treballador normal li costaria mantenir. La reflexió no quedaria complerta, si no aclarís que al parlar de policia no em refereixo al caporal Perez o a l’agent Cabrafiga, sinó, sobretot, a la direcció política dels cossos policials, ja que els agents no fan altra cosa que complir les directrius polítiques que reben. Fer els ulls grossos des de la direcció política, amb l’excusa d’evitar “complicacions” és una discriminació que té un preu que tard o d’hora es paga.      

EL CAS PALLAROLS, COM EXEMPLE

Com exemple de com NO s’haurien de fer les coses per escarmentar d’una vegada els corruptes vinculats amb la política i per retornar als partits el prestigi perdut. Que després d’una pila d’anys arribi el cas a la Sala i se suspengui la vista abans de posar fil a l’agulla perquè les parts puguin ultimar uns acords per estalviar-se el judici, francament, fa riure i diu molt poc en favor de la transparència i de la credibilitat de la justícia. Els que ens esgarrifem cada dia al assabentar-nos de nous casos de gent, embolicada de prop o de lluny amb la política, que s’han untat els dits amb oli públic, no podem comprendre que a darrera hora els hi hagin vingut les presses a fiscals i advocats per “matar” l’assumpte Pallarols afluixant una mica cada part les seves pretensions. ¿Què vol dir “afluixar”? Que jo sàpiga, el plantejament del cas no té volta de fulla: es va traficar amb subvencions destinades a la formació professional, amb la col·laboració necessària d’alts càrrecs de la Generalitat, que fent tripijocs i potineries desviaren importants quantitats de diner en benefici del partit del qual eren militants, pagant-li així com a bons democristians el favor d’haver-los col·locat en les respectives rectories.

En resum, els presumptes implicats en aquest cas de malversació d’una part dels nostres impostos no robaven per omplir-se’n les butxaques, sinó per finançar el seu partit. Llevat, és clar, del titular de l’acadèmia Pallarols que, se suposa, algun lucre personal en devia treure, presumptament, de l’operació blanqueig. Llavors, ¿”afluixar” vol dir negociar les penes o fer un cap mas dels imports a restituir?. Si la fiscalia té les proves de la comissió d’un delicte, per què s’ha de posar bé per rebaixar la pena tipificada al codi? I si quadrats els números, resulta que s’han distret determinats milions, ¿no correspon tornar-los tots, des del primer a l’últim cèntim, amb els interessos corresponents? ¿Què s’ha de perdonar, per arribar a un tracte? Diuen que aquesta pràctica és habitual en els tribunals de justícia, no ho poso pas en dubte; però, a la meva manera de veure, és una marranada inadmissible quan algú aprofitant-se del càrrec ha posat les mans a la caixa comuna. Ja s’està remorejant que en el cas Urdangarin el tracte també s’està precuinant. Tot sigui perquè els presumptes xoriços que tenen bons padrins i l’esquena delicada i massa dreta, no tinguin d’anar a raure a la cangrí a purgar com els delinqüents que són. Per moltes lleis de transparència que s’empatollin els polítics, mentre els que hagin malversat diner públic no siguin tractats sense contemplacions ni escrúpols, simplement aplicant la llei, i restituint amb escreix tot el que han robat i més, aquí no hi ha transparència que valgui.        

ELS VALORS DEL JOVENT NO ESTAN DE REBAIXA

Alguns es queixen de la joventut, perquè diuen que no aprecia ni respecta els mateixos valors de la d’abans. Error garrafal, al meu entendre. I tant que tenen els mateixos valors! El que passa és qui si abans es lluïen a la cara, avui són intermitents, fluixos, apagats, adormits, enterrats, alguns fins i tot potser s’han quedat fossilitzats. Els que es tenien per valors fonamentals -  el sacrifici, la tenacitat, l’esforç, la duresa, la constància i la generositat - hem de reconèixer que avui estan massa tocats per desenganys i males experiències. Però, per què passa això? Francament, potser alguna cosa hi té a veure que és una joventut que hem fet créixer, fins fa quatre dies, en un marc d’abundància, allunyada de la paraula “poc” i del que significa i comporta “passar privacions”. Perquè ha crescut acostumada a veure “guanyar”, i no sap el pa que si dóna quan toca “perdre”.

Bé, sigui de qui sigui la culpa, vet aquí que cada vegada són més els joves indignats perquè les oportunitats de viure a la fresca estan de rebaixa. Però, també n’hi ha molts que s’estan atipant de fer el paper de convidats de tercera en un banquet on tenien sempre un plat per escollir a taula, i ara s’han de conformar amb un plat de sopes, que ja els hi estan començant a racionar. No és estrany, doncs, que es rebotin contra els que els retreuen la manca de respecte pels valors tradicionals, escarnint-los fins i tot amb certa crueltat. No se’n parla gaire perquè la roba bruta es renta a casa, però molta gent de la que abans se’n deia “treballadora”, per a situar-la en els llindars d’una classe mitja arreglada, cada sovint tenen morros i males cares perquè els fills “reclamen” la paga per anar de cap de setmana, que en les actuals circumstàncies els pares o els avis es prenen com una mena “d’impost revolucionari”. Però, malgrat això, d’algun lloc surten les misses perquè les discoteques i bars tutti quanti no noten pas la crisi, i a alguns d’aquest paradisos de l’oci, a més a més, no s’hi arriba pas a peu. Fins fa poc, la societat es justificava dient que la culpa de l’atur juvenil era del fracàs escolar, però ara ja s’ha fet palès que de joves ben preparats n’hi ha a punta pala als magatzems de l’atur forçós. És clar que hi ha una crisi de valors, però no en donem tota la culpa al jovent. I, sobretot, reflexionem que si som incapaços, com a societat, de trobar-hi una sortida a aquest panorama de frustració i de conductes poc exemplars de la classe dirigent, no es podrà impedir que, més tard o més d’hora, el jovent es busqui la vida amb mètodes que, de ben segur, no ens agradaran.         

ELS NENS QUE PASSEN DELS REIS D'ORIENT

            Ahir al vespre, mentre la cavalcada dels reis feia desbordar d’il·lusió els carrers a vessar de mainada, una colla de nens d’entre 7 i 14 anys van ser enxampats in fraganti intentant robar en una botiga. No se sap si era el seu primer “rififí”, ni si serà el darrer. En qualsevol cas, si els haguessin pogut detenir ara estarien escalfant un llit en un centre d’acollida de delinqüents menors, en una habitació pensada per dos i ocupada per quatre, on a la rehabilitació no li queda ni un racó. Quan nosaltres teníem l’edat d’aquesta canalla jugàvem a guàrdies i lladres; ara ja només sembla que es juga a lladres, amb la diferència que robar o atracar de veritat no es tracta de cap joc, i fets com aquest et fan adonar que a totes les ciutats hi ha soterrades realitats que estan corcant com les termites, les bigues que aguanten les futures estructures socials, si no s’hi troba un bon remei. Aquesta ciutat soterrada sovint la intuïm i la patim, però poques vegades l’hem volgut conèixer a fons, ni preguntar-nos de quina manera podríem fer quelcom per ajudar molts nens, que en formen part encara que no ens agradi escoltar-ho, a recuperar la ingenuïtat infantil perduda; no permetent que els sigui robada per un creixement brutal de les famílies desestructurades o en situació de marginalitat sobrevinguda. De la mateixa manera que com a conseqüència de l’atur hi ha cada dia més vells prematurs, també hi ha molts de nens que passen a adults, sense assaborir ni la joventut ni l’adolescència. I cap d’aquest nens, és clar, creuen en els reis d’Orient.

            I d’aquesta realitat en som tots una mica culpables. A vegades, per desentendre’ns de les obligacions que comporta “ser pares” o “educadors”; d’altres per callar coses que sabem que passen i que podríem descobrir amb pèls i senyals, però que preferim mirar cap a una altra banda per a no embolicar-nos-hi. Per exemple, hi ha el tema del consum de droga. De com, sobretot, la droga arriba a mans de la canalla. I aquest no és més que un dels aspectes més negres de la ciutat soterrada. En Marcuse va escriure: “La misèria, la necessitat de treball, la lluita per sobreviure, reprimeixen i alienen l’home”. Però hi ha més factors de desequilibri moral i social: un dels principals és la pèrdua d’uns determinats valors que podrien contribuir a superar situacions difícils sense la crispació o la desesperació habituals, per desgràcia, avui dia. Però són valors passats de moda. Em sembla una reflexió edificant per a un matí de Reis, de flors i violes. Hi ha nens que no hi creuen en els Reis, i que també caldria tenir-los en compte i no perdre’ls de petja.

UN ATURAT MENYS

            En Rodrigo Rato, el malabarista de les finances, ja no ha d’anar a fitxar a l’Inem. L’acaba de col·locar Telefònica com assessor de referència. El que no puc dir és si ha estat per mèrits propis com expert o perquè era el candidat que tenia el perfil idoni per compensar la baixa d’un altre crac, el senyor Urdangarin. Una multinacional de prestigi hauria d’evitar tenir en plantilla “arracades” com aquestes; però, es veu que Telefònica no té llibre d’estil ni, tampoc, el sentit de la vergonya o del ridícul gaire fi. Ara bé, si jo hi pintés alguna cosa en aquella Companyia, és un suposar, el primer que faria avui seria fotre fora d’una puntada de peu el responsable de RRHH, que s’ha cobert de gloria llogant com assessor, un sapastre que una revista nord-americana especialitzada acaba d’elegir com el cinquè pitjor economista mundial. S’ha de tenir pa a l’ull per incorporar a la plantilla algú amb un currículum tan desastrós; però, ja se sap, Déu els cria i ells s’arrepleguen. Per què serà? En el món de les finances ningú fa res per res, desenganyeu-vos-en. I per pujar al carro d’una Companyia una figura tan desprestigiada com la d’en Rato, s’ha de tenir bastant estómac i, sobretot, unes raons de pes.

            Però, sigui com sigui, la notícia positiva seria que s’ha recuperat un aturat per a la vida activa, si no fos que per culpa de la gestió directa o indirecta del senyor Rato, estan ensorrats en l’atur, del qual l’han rescatat els seus amics, milers i milers d’espanyols. I els que hi enviarà, encara!. Però, mireu si n’és de reconsagrada la vida: mentre en Rato ja té feina i de la bona, amb les butxaques ben plenes d’inflades indemnitzacions immerescudes, els arruïnats per la seva culpa s’hauran de consumir esperant que caigui alguna engruna de la taula de l’abundància en que s’han instal·lat còmodament uns quants pocavergonyes. No sé si mai hi pensa tota aquesta gent que es creu per damunt del bé i del mal, en com s’han de prendre els seus privilegis la gent que malviuen d’un PIRMI que, qualsevol dia, els companys de viatge del senyor Rato els hi regatejaran, potser per pagar les llànties que el seu protegit ha deixat a Bankia perquè les paguem entre tots. No sé si el ministre de Justícia ha de perdre el temps amb segons quines ximpleries, enlloc de dedicar-se a que és faci justícia de veritat, impedint o almenys denunciant que no és just que, mentre tanta gent ha de fer equilibris per arribar a fi de mes i els bancs d’aliments no donen abast, als “figures” com en Rato se’ls rifin i un senyor duc que ho té tot embargat i, que se sàpiga, no té cap sou, estigui remenant el cul per Baqueira com si no hagués de mirar prim.      

600 EUROS DE MULTA PER ANAR A LA FONT

            De petit estava acostumat a veure els pares poant aigua per rentar, per regar o per fregar del pou que teníem al tros d’hort que hi havia als darreres de casa, de la mateixa manera que ho feien, a la Figueres de la postguerra, moltes altres famílies del sector de Tapis, carrers mig rurals, mig urbans. Tanmateix, amb moltes d’aquestes famílies ens trobàvem després a la font pública per omplir càntirs d’aigua potable per l’ús de boca. Suposo que com a molts altres pobles i ciutats, i ningú en feia un sagramental; al contrari, esperant tanda a la font sempre t’assabentaves d’alguna xafarderia. Eren altres temps! M’hi va fer recular un comentari de sor Llúcia Caram ahir al seu mur de Facebook: “una família de Manresa ha estat multada amb 600 euros per omplir garrafes d’aigua d’una font pública”. Si voleu que us ho digui clar, em vaig quedar de pasta de moniato i fins i tot li vaig preguntar si s’estava referint a la molt benèfica i caritativa capital del Bages. “T’ho ben asseguro” – em va contestar.

Al cap de poca estona, el crit d’atenció de la monja que es passeja pel món com si fos el seu claustre, va portar cua, i els comentaris entre sorpresos i sarcàstics varen degotar tot el dia. De primer, vaig pensar que no es tractés de contrabandistes d’aigua potable, que amb tanta crisi ja no saps quina se n’empescarà la gent a l’atur per sobreviure; però, era evident que no es tractava de res d’això, sinó d’una anècdota domèstica: una família, per les causes que fos, necessitava aigua i com que no en tenien on coi s’estiguessin, va recórrer a la font pública per omplir-ne garrafes. No eren lladres d’aigua, ni malgastaven les reserves líquides de la ciutat, però “l’autoritat competent” els hi va clavar una multa de 600 euros, cent mil de les antigues pessetes, perquè us en féu el càrrec de la desproporció entre el càstig i el pecat. I és a partir d’aquest detall que l’anècdota esdevé categoria. Per molta d’aigua que manguessin de la font pública, per arribar a consumir l’equival.lent a cent mil cuques, potser enlloc de garrafes hi tenien d’haver anat, a la font, amb una bota ben grossa.

            Bé, tot s’ha de dir: “l’autoritat competent” no pixava fora de test. En realitat aplicava no sé quin article d’una polida i endreçada Ordenança de Civisme i Convivència, que va entrar en vigor el segon dia de la passada Festa Major, potser per completar un programa d’actes aprimat per la crisi. A partir d’allavonces, aquest article que es va colar amb calçador, aprofitant que l’oposició badava, ordena que: “qui agafi grans quantitats d’aigua d’una font pública”, mereix un bon escarment. Vet-aquí què passa quan els claus es volen fer entrar per la cabota en forma d’ordenances. Manresa no crec que faci fallida perquè algú ompli garrafes a les fonts públiques, sobretot quan no s’han demanat responsabilitats als culpables de tants disbarats que tenen entrampada l’hisenda municipal. Oimés quan d’aquestes escenes – anar a omplir garrafes a la font pública o repelar les bosses del racó per trobar una mica de sopar entre les deixies – en veurem més sovint del que desitjaríem i, per tant, per molt que faci mal d’ulls i trenqui el plat bonic de la convivència i el civisme als llepafils, ens hi haurem d’anar acostumant. 

QUI HO DIU, QUE NO HI HA CONXORXA?

            Si féssim treballar una mica més el seny i no estiguéssim tan domesticats pels telediaris, potser ens adonaríem que els números no quadren si fem la prova del nou i, per tant, que algú ens vol fer combregar amb rodes de molí. En Pla, que venia de pagès, sempre repetia a tothom que el volia escoltar: “miri que no el fotin!” Fins i tot al seu masover li feia passar comptes de la llet que munyien les vaques, perquè tenia clar que: “no et pots refiar ni de la camisa que portes, per molt que te l’estimis”. Ves a saber si era o no malaltissa aquesta dèria, però, mireu que us dic: potser sí que a vegades tenen raó els pagesos empordanesos que la por guarda la vinya. A mi em sembla que els ciutadans, de tot arreu, pequem d’ingenus, i no fem passar comptes en serio als que remenen les nostres cireres, no donant per fet que no ens fotran, per si de cas. Què coi vol dir, que això fa lleig? Més lleig és que, per no fixar-t’hi prou a qui fas confiança, acabi buidant-te la casa, deixant-te a la misèria. Quan tot eren flors i violes i la festa semblava que mai s’acabaria, no senties gaires veus de polítics, ni d’economistes, ni d’empresaris, ni de banquers tocats i posats, que prediquessin sensatesa. Potser sí que algú remugava alguna cosa en veu baixa, però la majoria s’apuntaven al carro de l’abundància. És ara, que li han vist el cul a la gallina, que tots s’han tornat savis.

            Però, i si tot plegat forma part de la mateixa comèdia? I si, realment, el carro s’estimbà pel pedregar de forma freda i calculada, i no després d’una nit boja? I si els que s’han inventat aquests embolics de les bombolles, de l’atur, dels mercats, de la prima de risc, porten de cap fer-nos desesperar tant que acabem empassant-nos l’orgull i l’autoestima? Penseu-hi una mica: si el problema de tot plegat fos, com ens volen fer creure, el deute acumulat de la factura de l’estat del benestar, per quins set sous resulta que la part més important de la llufa pendent no és el capital sinó que són els interessos? ¿No serà que alguns usurers s’estan fent d’or a la nostra salut? I si, esgarrapant una mica més la crosta, esbrinem que aquests usurers són els mateixos que recepten a cabassos la medicina de la resignació i la penitència, ¿què hem de pensar, sinó que ens porten a vendre? Si hi hagués al món una unça de la bona voluntat que aquests dies tothom predica, tant si és del gremi del pare Noel o dels del pessebre, la maleïda crisi ja estaria dada i beneïda. Però, com passa sovint, quan els que anem amb el lliri a la mà ens adonem que hi ha més voltors que no pas coloms, ja és massa tard. I com que el que es cotitza a l’alça és la carronya, amb les branques d’olivera ningú, en els temps que corren, s’hi pot guanyar la vida.