Si féssim treballar una
mica més el seny i no estiguéssim tan domesticats pels telediaris, potser ens
adonaríem que els números no quadren si fem la prova del nou i, per tant, que
algú ens vol fer combregar amb rodes de molí. En Pla, que venia de pagès,
sempre repetia a tothom que el volia escoltar: “miri que no el fotin!” Fins i
tot al seu masover li feia passar comptes de la llet que munyien les vaques, perquè
tenia clar que: “no et pots refiar ni de la camisa que portes, per molt que te
l’estimis”. Ves a saber si era o no malaltissa aquesta dèria, però, mireu que
us dic: potser sí que a vegades tenen raó els pagesos empordanesos que la por
guarda la vinya. A mi em sembla que els ciutadans, de tot arreu, pequem
d’ingenus, i no fem passar comptes en serio als que remenen les nostres cireres,
no donant per fet que no ens fotran, per si de cas. Què coi vol dir, que això
fa lleig? Més lleig és que, per no fixar-t’hi prou a qui fas confiança, acabi
buidant-te la casa, deixant-te a la misèria. Quan tot eren flors i violes i la
festa semblava que mai s’acabaria, no senties gaires veus de polítics, ni d’economistes,
ni d’empresaris, ni de banquers tocats i posats, que prediquessin sensatesa. Potser
sí que algú remugava alguna cosa en veu baixa, però la majoria s’apuntaven al
carro de l’abundància. És ara, que li han vist el cul a la gallina, que tots
s’han tornat savis.
Però, i si tot plegat forma
part de la mateixa comèdia? I si, realment, el carro s’estimbà pel pedregar de
forma freda i calculada, i no després d’una nit boja? I si els que s’han
inventat aquests embolics de les bombolles, de l’atur, dels mercats, de la
prima de risc, porten de cap fer-nos desesperar tant que acabem empassant-nos
l’orgull i l’autoestima? Penseu-hi una mica: si el problema de tot plegat fos,
com ens volen fer creure, el deute acumulat de la factura de l’estat del
benestar, per quins set sous resulta que la part més important de la llufa
pendent no és el capital sinó que són els interessos? ¿No serà que alguns usurers
s’estan fent d’or a la nostra salut? I si, esgarrapant una mica més la crosta,
esbrinem que aquests usurers són els mateixos que recepten a cabassos la medicina
de la resignació i la penitència, ¿què hem de pensar, sinó que ens porten a vendre?
Si hi hagués al món una unça de la bona voluntat que aquests dies tothom predica,
tant si és del gremi del pare Noel o dels del pessebre, la maleïda crisi ja estaria
dada i beneïda. Però, com passa sovint, quan els que anem amb el lliri a la mà
ens adonem que hi ha més voltors que no pas coloms, ja és massa tard. I com que
el que es cotitza a l’alça és la carronya, amb les branques d’olivera ningú, en
els temps que corren, s’hi pot guanyar la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada