COM MESURAR L'EFICÀCIA POLICIAL

COM MESURAR L’EFICÀCIA POLICIAL

            Jo diria que per valorar si una policia de proximitat és o no eficaç, hi ha una fórmula infalible: determinar si els ciutadans perceben que, davant qualsevol incident que destorba la convivència, se senten protegits per una resposta immediata dels municipals o dels mossos d’esquadra. Sobretot, també, quan no es tracti d’assumptes de sang i fetge, sinó de les petites molèsties que denuncien els veïns, derivades de sorolls o d’escàndols al carrer a les hores petites. Es prenent-se en serio aquestes denuncies tan freqüents on la policia de proximitat es guanya el prestigi. I, per desgràcia, en aquest aspecte la policia aprova justet, si no és que suspèn, en molts indrets del país. Se m’ha acudit aquesta reflexió llegint al periòdic Regió-7 una informació sobre les protestes dels veïns per festes “rave” que es fan a sengles locals okupats a Manresa, però situacions semblants es reprodueixen a molts altres municipis catalans. En el cas de Manresa, el que m’ha cridat l’atenció és que els excessos que es cometen en un d’aquests locals, en el del barri de Valldaura concretament, es venen denunciant des de fa una colla de mesos sense que s’hagi vist cap actuació policial definitiva, tot i que la caserna de la guàrdia municipal es troba a escassos cinquanta metres de l’edifici okupat.

            En un estat de dret el que espera de la policia el ciutadà que paga els seus impostos i li agrada l’ordre, és que es faci complir la llei i es tallin les agressions a la bona convivència que es denunciaven al reportatge al qual em referia al principi: “... molt sovint s’hi fan festes i al mati deixen el carrer ple d’orins, vòmits, llaunes i ampolles... hi ha baralles al carrer i la cosa no acaba a les 3 o les 4 de la matinada, sinó que el rebombori dura fins a les 8 tocades”. Insisteixo, a quatre passes de la caserna de la guàrdia urbana. No ens hem de sorprendre que a vegades els veïns perdin la paciència i acabin preguntant-se quins drets protegeix realment la policia, si els del ciutadans que només volen dormir i transitar tranquils per carrer a qualsevol hora o els drets que es prenen col·lectius destralers del sistema, que es dediquen precisament a tot el contrari. Col·lectius que em nego a qualificar de marginals en el sentit d’insolvents o pelacanyes, ja que alguns s’acosten a aquestes festes conduint cotxes que a un treballador normal li costaria mantenir. La reflexió no quedaria complerta, si no aclarís que al parlar de policia no em refereixo al caporal Perez o a l’agent Cabrafiga, sinó, sobretot, a la direcció política dels cossos policials, ja que els agents no fan altra cosa que complir les directrius polítiques que reben. Fer els ulls grossos des de la direcció política, amb l’excusa d’evitar “complicacions” és una discriminació que té un preu que tard o d’hora es paga.