LLIBERTAT AMB CÀRRECS

            Al pas que anem, aquest país tindrà aviat un cens important de ciutadans amb llibertat sota fiança o en llibertat amb càrrecs. En principi, com que la justícia no pot engolir la quantitat de presumptes delinqüents que la policia enxampa cada dia, opta per deixar-los anar en règim de llibertat presumptament vigilada, a l’espera de judici. Les llistes d’espera de la justícia ja fan la competència a les de la seguretat social, però són molt més escandaloses; perquè mentre als malalts només els hi queda el recurs de mossegar-se les ungles a l’espera de solucions per a les seves xacres, molts dels presumptes delinqüents “en estandby” no deixen passar l’oportunitat d’aprofitar aquesta llibertat regalada, per extorsionar la llibertat d’altres ciutadans. Per aquesta raó ens trobem amb l’escàndol d’assabentar-nos que tal o qual xoriço agafat amb les mans a la massa, estava “en llibertat amb càrrecs”. I és que quan no hi ha la seguretat que qui la fa la paga, la sensació d’inseguretat pot ser aclaparadora i desestabilitzadora per a les persones i per a la societat.

            La justícia és, evidentment, kafkiana quan enlloc de pronunciar-se ràpidament es despenja amb ciris trencats com decretar la llibertat sota càrrecs per ciutadans que han estat arrossegats davant el jutge de guàrdia amb les mides ben preses. Però, és clar, el jutge sovint té les mans lligades per les pròpies lleis garantistes, que permeten als intermediaris allargar els procediments, invocant i recorrent a totes les infinites maneres de posar legalment pals a les rodes al dictat d’una sentencia justa i ràpida. Així, és ben raonable que poca gent es fiï de la justícia, perquè la justícia està basada en una malfiança insana. I no parlem ja del llenguatge, aquests argot per iniciats, fosc i que sembla destinat a fer que els ciutadans preguem encara més consciència de la nostra indefensió. Si creieu que exagero, aneu a copsar quins són els sentiments dels estafats, dels vexats, dels atracats a casa seva: en fi, dels que recorrent a la justícia de bona fe per buscar consol i acaben penedint-se d’haver-ho perquè, entre altres mancances del sistema, cap jutge ha dictat per a les víctimes una providència de “tranquil·litat sense càrrecs ni pors”.