TENIR PARAULA, EN LA POLÍTICA

            Quan la classe política hauria de llevar-se ben d’hora cada matí per trobar solucions a la crisi econòmica estimulant el creixement i la confiança; aparentant ser gent responsable, seria i digna de crèdit per part dels que, amb mirada crítica, analitzen amb lupa les ambicions soberanistes d’una bona part del país; resulta que s’entretenen tirant-se pel cap les petites misèries i deixant que la merda empastifi la reputació dels que haurien de tenir-la neta i polida. No negaré pas que els que blasmen de les pretensions secessionistes s’aprofiten descaradament que les aigües baixin tèrboles, per enterbolir-les encara més. Esclar que els de la central lletera es freguen les mans de satisfacció quan els hi deixem caure trossos de tall, que aprofiten per fer bullir l’olla del desprestigi i de la difamació; però, hem de reconèixer que la nostra classe política és de les que es porten l’oli. Quan no és per naps és per cols, però el cas és que cada dia es treuen del barret un nou acte d’aquest sainet que ens sabem de memòria, que ens acaba fent riure quan hauria de ser a l’inrevés al adonar-nos de quina manera ens estem deixant prendre el pèl.  

            Del cas Pallarols ja en vaig parlar a bastament, inclús abans de saber-ne el desenllaç de la farsa, però mai m’hagués imaginat que aquesta classe política que amaga, llevat comptades excepcions, esquelets a l’armari, es llancés al coll de la fera encarnada per un Duran, que ha passat de ser el polític més ben valorat, a convertir-se en un parrot escarnit sense miraments a totes les cantonades. A la meva manera de veure, en Duran no es mereix que polítics caragirats i tan mentiders com ell, li retreguin que compleixi la seva paraula de fer-se l’haraquiri polític si es confirmava que el seu partit - la mitja taronja de CIU - s’havia “finançat irregularment” a costa de subvencions europees que s’havien de dedicar a la formació professional. I no s’ho mereix, perquè ja s’hauria de donar per descomptat que d’un polític de raça i d’ofici seria molt esperar que tingui paraula, ni que compleixi allò que ha promès, sigui en campanya electoral o per trampejar un mal pas. El senyor Duran, i aquesta és la pena, s’està comportant com un polític de cap a peus: marejant la perdiu, tirant pilotes fora i embolicant la troca fins al punt de voler-nos fer creure que el que és blanc, en realitat és negre. En Felipe Gonzalez, que fou un mestre dels jocs de mans i camuflatge amb gràcia andalusa, va sentenciar una vegada: “la única cosa que no se li pot perdonar a un polític és el cinisme”. Doncs, mira, si la societat política catalana no atura aquesta escalada de despropòsits cínics, aviat se la podrà definir a més a més de bilingüe, de campiona en el “doble llenguatge”. I això, penso que no és bo ni en temps de tribulacions ni en temps de bonança.