PER UN PAÍS LLIURE DE DEPRESSIONS

            ¿Què li pots dir, per ajudar-la, a una persona que ha caigut en el forat de la depressió? Serveix de poc repetir-li que cal plantar-hi cara, amb totes les forces de flaquesa, ja que no respondrà a cap estímul basat en fer-la reaccionar a còpia de reflexions ben intencionades, però de llibre. Perquè l’angoixa, l’ansietat i la inquietud pròpies d’una època trasbalsada per la incertesa, com la que travessem, acaben estabornint la capacitat d’autoestima i fan impermeables les persones a l’esperança, perquè tots els "ínputs" que arriben des de fora són perversos. La depressió és un sentiment nihilista que s’alimenta de desesperació ( no hi veig cap sortida); del desemparament (només estic bé si estic sol, no vull companyia, ni parlar) i de la desgràcia ( estic de pega, he nascut amb mala estrella, el destí és negre). Una persona simplement angoixada o espantada, malgrat tot encara conserva vius els sentits de conservació i de superació, mentre que una depressiva es torna eixorca, perd el sentit de l’afectivitat, s’aïlla, pensa que entre ell i la resta del món s’ha obert una esquerda, que els mecanismes de comunicació amb els altres s’han trencat i que ningú vindrà a treure-la del pou i, si ve, arribarà massa tard. I quan l’aïllament esdevé autodestructiu, treu el nas el fantasma del suïcidi.

            Per aquesta raó, en benefici d’una societat immersa en circumstàncies tan delicades com les que vivim, potser seria encertat que els propis mitjans de comunicació s’autocensuressin per evitar de fer-ne un gra massa amb les notícies negatives i els comentaris derrotistes, només perquè el sensacionalisme ven més. Després d’escoltar les opinions que, moltes vegades pel broc gros, es deixen anar en algunes tertúlies, és un miracle que la llista de depressius no s’engreixi una mica més. La depressió no s’encomana com el virus de la grip, però refregar sota el nas tots els dies, sense ton ni son, les prediccions catastròfiques ajuda, sense cap dubte, a incubar els brots de la malaltia entre les persones baixes de defenses o amb poca capacitat de separar el blat de la palla. Fins i tot quan en Churchill va immortalitzar aquella frase de “suor i llàgrimes”, ho va fer amb la delicadesa de prometre que, malgrat aquella calamitat passatgera, els anglesos se’n sortirien. Ara i avui és troben a faltar tant polítics com comunicadors que tinguin l’habilitat, després d’exposar la crua realitat, de saber treure-li ferro posant èmfasi en la llum al final del forat, per tènue que sigui. A sobre d’anar de mal borràs, no ens deixem abatre pel desànim, perquè cada vegada que es cau en una depressió es malgasta un grapat d’un bé escàs com la vida; i la vida, malgrat tot, és bonica i no es pot llençar al pot de les escombraries, per molt que quatre desgraciats ens l’hagin amargat.