LLISTES D'ESPERA A LA SANITAT

            Mentre el conseller de sanitat farda d’haver rebaixat les llistes de malalts en espera d’una operació o d’una visita amb l’especialista, el personal sanitari i les plataformes d’usuaris de la sanitat pública arrufen el nas. Si grates una mica aquest capteniment escèptic dels sanitaris, arribes a la conclusió que el conseller no menteix, malgrat fa trampa perquè ha canviat els paràmetres a partir dels quals el comptador de les llistes d’espera es posa en marxa. Aquestes petites martingales marquen la diferència entre gestionar la sanitat pública des de criteris estrictament professionals o fent-ho des de criteris contaminats per interessos polítics. Què  passa, doncs, ¿que quan els metges es posen el barret de polítics són menys sensibles als arguments de la gent amb bata blanca? A principis dels vuitanta, tothom ho pot recordar perquè no fa tant, al país teníem menys hospitals, menys llits, poc personal sanitari i unes quantes dotzenes d’aprenents de metge engreixant, si us plau per força, el cens d’universitaris en atur per falta de planificació. I no parléssim pas dels llocs de treball que els hospitals tenien de reservar a la investigació, perquè llavors n’hi hauria per plorar. No era d’estranyar, per tant, que la gent que treballava en l’àmbit sanitari, maldés perquè es planifiqués i coordinés aquella babel, i perquè s’hi destinessin més recursos.

            Vet-aquí, però, que un quart de segle desprès, resulta que metges i infermeres surten al carrer per manifestar-se, i no només perquè estiguin en contra de que se’ls hi escantoni una mica més una nòmina prou masegada i rebregada; sinó, sobretot, per denunciar que hi ha més culpables de que la sanitat pública es trobi en un atzucac, que la recurrent falta de finançament degut a la crisi. Quan la sanitat pública va experimentar un creixement espectacular que va situar-la entre les millors d’Europa, els gestors polítics, per culpa de la fal·lera per munyir vots i fer-se simpàtics, endeutaren la xarxa pública sanitària assumint serveis utòpics i projectes faraònics que, per sentit comú, ja es veia a venir que no serien sostenibles. D’altra banda, l’espai sanitari el comparteixen, encara avui, un grup influent de metges gronxant-se entre l’oferta pública i la privada, en detriment de la primera, i un sector majoritari consagrat en cos i ànima a la pública, per convicció i per vocació. A la meva manera de veure, seria necessari acabar amb les ambigüitats fent una aposta decidida, començant per l’administració, en favor de la pública, si més no per agrair a la gent voluntariosa que està evitant amb el seu sobreesforç personal que la qualitat sanitària no empitjori i que les llistes d’espera no es desboquin.