Un dels meus mestres no
parava de repetir-nos-ho, sempre que ens distrèiem a classe. I quan ens quedava
penjada alguna assignatura per setembre, els pares li manllevaven al mestre la
sentencia, engargamellant-nos que per culpa de caçar mosques enlloc
d’aplicar-nos quan tocava, ens veuríem obligats a retallar les vacances i
passar-nos mig estiu fent classes de repàs. Aquesta referència a temps
reculats, potser és la que millor explica el que ens està passant avui a
Espanya, respecte d’Europa. Varem badar tant quan teníem de fer els deures que
no hem passat cap dels exàmens de final de curs; però, el pitjor de tot és que
havent punxat en gairebé en totes les assignatures, quan encara podíem
recuperar-les no hem volgut rebaixar-nos a fer classes de repàs i, per setembre,
ens hem fotut una altra trompada. ¿Què coi ens teníem d’ensenyar uns mestres
que repapiejaven, a uns alumnes que anàvem de sobrats per la vida? La realitat
de la vida, precisament, ha posat les coses al seu lloc, com sempre sol passar;
i per culpa d’haver badat tant, quan ja se’ns ha covat l’arròs hem descobert
dolorosament les nostres mancances a l’hora de competir amb els que no se
l’havien decantat.
Llevat d’unes quantes dotzenes d’aplicats que es
guanyen la vida lluny de casa, perquè van buscats i a tot arreu se’ls
reconeixen els seus mèrits; la resta, si despuntem en alguna cosa, és en
“manualitats” i en engiponar tripijocs. Europa ens havia passat el drap per
l’esquena tantes vegades sense fer-li’n cas, que al final ens va deixar per
impossibles, a la bancada dels talossos acompanyats de carbasses en ocupació,
en formació, en finances, en productivitat, en ètica, en investigació, en
cultura mediambiental... En fi, en quasi tot. Però el més curiós és que enmig
d’un panorama tan depriment, fins fa quatre dies encara els nostres dirigents
tenien un rei al cos i no es reprimien a l’hora d’aparentar ser els més savis
del món i reivindicant un lloc a la glòria. I ara, de cos present al cel de les
oques, s’han d’humiliar fent els deures que varen deixar córrer quan badaven,
retallant a tort i a dret de la partida del benestar general per pagar els
disbarats i les disbauxes en que perdien el temps, quan els demés feien coses
de profit. Però, som tan mesells que quan ens repassen els deures de les
reformes, sempre ens han de collar més fort, perquè diuen que ens hem quedat
curts. Malgrat això, ningú entona el “mea culpa” de la badoqueria i tothom diu
que el que caçava papallones era l’altre. Si almenys tots els badocs
s’ajuntessin per recuperar plegats les assignatures suspeses, potser encara hi
seríem a temps de salvar els mobles. Però, enlloc de rectificar la seva arrogància
s’escarrassen acusant als altres de ser més burros que ells. A aquest país, per
desgràcia, sembla que allò que importa als dirigents no és ser el primer de la
classe, sinó no quedar-se a la cua dels maldestres. Valguem Déu, quin país que podríem
haver estat, si tots els seus dirigents, sense cap excepció, no haguéssim badat
tant!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada