600 EUROS DE MULTA PER ANAR A LA FONT

            De petit estava acostumat a veure els pares poant aigua per rentar, per regar o per fregar del pou que teníem al tros d’hort que hi havia als darreres de casa, de la mateixa manera que ho feien, a la Figueres de la postguerra, moltes altres famílies del sector de Tapis, carrers mig rurals, mig urbans. Tanmateix, amb moltes d’aquestes famílies ens trobàvem després a la font pública per omplir càntirs d’aigua potable per l’ús de boca. Suposo que com a molts altres pobles i ciutats, i ningú en feia un sagramental; al contrari, esperant tanda a la font sempre t’assabentaves d’alguna xafarderia. Eren altres temps! M’hi va fer recular un comentari de sor Llúcia Caram ahir al seu mur de Facebook: “una família de Manresa ha estat multada amb 600 euros per omplir garrafes d’aigua d’una font pública”. Si voleu que us ho digui clar, em vaig quedar de pasta de moniato i fins i tot li vaig preguntar si s’estava referint a la molt benèfica i caritativa capital del Bages. “T’ho ben asseguro” – em va contestar.

Al cap de poca estona, el crit d’atenció de la monja que es passeja pel món com si fos el seu claustre, va portar cua, i els comentaris entre sorpresos i sarcàstics varen degotar tot el dia. De primer, vaig pensar que no es tractés de contrabandistes d’aigua potable, que amb tanta crisi ja no saps quina se n’empescarà la gent a l’atur per sobreviure; però, era evident que no es tractava de res d’això, sinó d’una anècdota domèstica: una família, per les causes que fos, necessitava aigua i com que no en tenien on coi s’estiguessin, va recórrer a la font pública per omplir-ne garrafes. No eren lladres d’aigua, ni malgastaven les reserves líquides de la ciutat, però “l’autoritat competent” els hi va clavar una multa de 600 euros, cent mil de les antigues pessetes, perquè us en féu el càrrec de la desproporció entre el càstig i el pecat. I és a partir d’aquest detall que l’anècdota esdevé categoria. Per molta d’aigua que manguessin de la font pública, per arribar a consumir l’equival.lent a cent mil cuques, potser enlloc de garrafes hi tenien d’haver anat, a la font, amb una bota ben grossa.

            Bé, tot s’ha de dir: “l’autoritat competent” no pixava fora de test. En realitat aplicava no sé quin article d’una polida i endreçada Ordenança de Civisme i Convivència, que va entrar en vigor el segon dia de la passada Festa Major, potser per completar un programa d’actes aprimat per la crisi. A partir d’allavonces, aquest article que es va colar amb calçador, aprofitant que l’oposició badava, ordena que: “qui agafi grans quantitats d’aigua d’una font pública”, mereix un bon escarment. Vet-aquí què passa quan els claus es volen fer entrar per la cabota en forma d’ordenances. Manresa no crec que faci fallida perquè algú ompli garrafes a les fonts públiques, sobretot quan no s’han demanat responsabilitats als culpables de tants disbarats que tenen entrampada l’hisenda municipal. Oimés quan d’aquestes escenes – anar a omplir garrafes a la font pública o repelar les bosses del racó per trobar una mica de sopar entre les deixies – en veurem més sovint del que desitjaríem i, per tant, per molt que faci mal d’ulls i trenqui el plat bonic de la convivència i el civisme als llepafils, ens hi haurem d’anar acostumant.