EL CAS PALLAROLS, COM EXEMPLE

Com exemple de com NO s’haurien de fer les coses per escarmentar d’una vegada els corruptes vinculats amb la política i per retornar als partits el prestigi perdut. Que després d’una pila d’anys arribi el cas a la Sala i se suspengui la vista abans de posar fil a l’agulla perquè les parts puguin ultimar uns acords per estalviar-se el judici, francament, fa riure i diu molt poc en favor de la transparència i de la credibilitat de la justícia. Els que ens esgarrifem cada dia al assabentar-nos de nous casos de gent, embolicada de prop o de lluny amb la política, que s’han untat els dits amb oli públic, no podem comprendre que a darrera hora els hi hagin vingut les presses a fiscals i advocats per “matar” l’assumpte Pallarols afluixant una mica cada part les seves pretensions. ¿Què vol dir “afluixar”? Que jo sàpiga, el plantejament del cas no té volta de fulla: es va traficar amb subvencions destinades a la formació professional, amb la col·laboració necessària d’alts càrrecs de la Generalitat, que fent tripijocs i potineries desviaren importants quantitats de diner en benefici del partit del qual eren militants, pagant-li així com a bons democristians el favor d’haver-los col·locat en les respectives rectories.

En resum, els presumptes implicats en aquest cas de malversació d’una part dels nostres impostos no robaven per omplir-se’n les butxaques, sinó per finançar el seu partit. Llevat, és clar, del titular de l’acadèmia Pallarols que, se suposa, algun lucre personal en devia treure, presumptament, de l’operació blanqueig. Llavors, ¿”afluixar” vol dir negociar les penes o fer un cap mas dels imports a restituir?. Si la fiscalia té les proves de la comissió d’un delicte, per què s’ha de posar bé per rebaixar la pena tipificada al codi? I si quadrats els números, resulta que s’han distret determinats milions, ¿no correspon tornar-los tots, des del primer a l’últim cèntim, amb els interessos corresponents? ¿Què s’ha de perdonar, per arribar a un tracte? Diuen que aquesta pràctica és habitual en els tribunals de justícia, no ho poso pas en dubte; però, a la meva manera de veure, és una marranada inadmissible quan algú aprofitant-se del càrrec ha posat les mans a la caixa comuna. Ja s’està remorejant que en el cas Urdangarin el tracte també s’està precuinant. Tot sigui perquè els presumptes xoriços que tenen bons padrins i l’esquena delicada i massa dreta, no tinguin d’anar a raure a la cangrí a purgar com els delinqüents que són. Per moltes lleis de transparència que s’empatollin els polítics, mentre els que hagin malversat diner públic no siguin tractats sense contemplacions ni escrúpols, simplement aplicant la llei, i restituint amb escreix tot el que han robat i més, aquí no hi ha transparència que valgui.