UN ATURAT MENYS

            En Rodrigo Rato, el malabarista de les finances, ja no ha d’anar a fitxar a l’Inem. L’acaba de col·locar Telefònica com assessor de referència. El que no puc dir és si ha estat per mèrits propis com expert o perquè era el candidat que tenia el perfil idoni per compensar la baixa d’un altre crac, el senyor Urdangarin. Una multinacional de prestigi hauria d’evitar tenir en plantilla “arracades” com aquestes; però, es veu que Telefònica no té llibre d’estil ni, tampoc, el sentit de la vergonya o del ridícul gaire fi. Ara bé, si jo hi pintés alguna cosa en aquella Companyia, és un suposar, el primer que faria avui seria fotre fora d’una puntada de peu el responsable de RRHH, que s’ha cobert de gloria llogant com assessor, un sapastre que una revista nord-americana especialitzada acaba d’elegir com el cinquè pitjor economista mundial. S’ha de tenir pa a l’ull per incorporar a la plantilla algú amb un currículum tan desastrós; però, ja se sap, Déu els cria i ells s’arrepleguen. Per què serà? En el món de les finances ningú fa res per res, desenganyeu-vos-en. I per pujar al carro d’una Companyia una figura tan desprestigiada com la d’en Rato, s’ha de tenir bastant estómac i, sobretot, unes raons de pes.

            Però, sigui com sigui, la notícia positiva seria que s’ha recuperat un aturat per a la vida activa, si no fos que per culpa de la gestió directa o indirecta del senyor Rato, estan ensorrats en l’atur, del qual l’han rescatat els seus amics, milers i milers d’espanyols. I els que hi enviarà, encara!. Però, mireu si n’és de reconsagrada la vida: mentre en Rato ja té feina i de la bona, amb les butxaques ben plenes d’inflades indemnitzacions immerescudes, els arruïnats per la seva culpa s’hauran de consumir esperant que caigui alguna engruna de la taula de l’abundància en que s’han instal·lat còmodament uns quants pocavergonyes. No sé si mai hi pensa tota aquesta gent que es creu per damunt del bé i del mal, en com s’han de prendre els seus privilegis la gent que malviuen d’un PIRMI que, qualsevol dia, els companys de viatge del senyor Rato els hi regatejaran, potser per pagar les llànties que el seu protegit ha deixat a Bankia perquè les paguem entre tots. No sé si el ministre de Justícia ha de perdre el temps amb segons quines ximpleries, enlloc de dedicar-se a que és faci justícia de veritat, impedint o almenys denunciant que no és just que, mentre tanta gent ha de fer equilibris per arribar a fi de mes i els bancs d’aliments no donen abast, als “figures” com en Rato se’ls rifin i un senyor duc que ho té tot embargat i, que se sàpiga, no té cap sou, estigui remenant el cul per Baqueira com si no hagués de mirar prim.