DE CARTES D’AMOR I DE CARABINES

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dilluns 23 setembre de 2019)

Dues paraules que han passat de moda però que no estaran arnades mentre quedi gent a qui els hi portin records simpàtics, ja que no fa pas tants anys que estaven a l’ordre del dia. En primer lloc, les cartes d’amor, en una època que hom ni es podia imaginar tota aquesta autopista per a la comunicació, sense barreres i quasi sense peatges, de la qual avui en gaudim gràcies a l’invent d’internet i aquesta màgia del “on line”, per correspondència era l’única manera de festejar que tenien, en temps no gaire reculats, les parelles d’enamorats separades per uns quants quilòmetres de distància, quan tampoc les distàncies físiques eren tan fàcils d’escurçar ni de dissimular com ara.

Alguns epistolaris romàntics fins i tot s’han convertit en obres literàries apreciables, i en més d’una llar encara els vells i no tan vells matrimonis conserven alguna caixa de sabates plena de les cartes que, sense massa pretensions gramaticals ni sintàctiques, però farcides d'ingenuïtat i d’il·lusió, s’havien entrecreuat quan festejaven i un vivia a sant pau i l’altre a sant pere. Ara que l'escassa correspondència tradicional que mantenen les persones va de capa caiguda a cent per hora, en benefici del correu electrònic o del WhatsApp, seria impensable per al jovent enrotllat i de cara al gra d'avui en dia, congelar pacientment relacions formals però virtuals durant dos, tres o mitja dotzena d’anys inclús, només interrompent-les unes quantes vegades, depenent de la distància i de la bossa de cadascú per viatjar, sota la mirada més o menys severa de la carabina de torn assignada a les nenes, perquè en les trobades amb els seus xicots no es desfoguessin amb expansions massa efusives.

També les parelles que, no obstant es podien veure cada dia perquè vivien a tocar, passaven per la penitència d’estar separats intermitentment uns quants mesos mentre durava la mili obligatòria del xicot, i llavors recórrer a les cartes d’amor era el bàlsam ideal per suportar el tràngol de l’espera de la retrobada.. No disposo de dades estadístiques per contrastar si el caliu i la intensitat de l'enamorament en sortia reforçat o tebi d’aquest bany maria imposat per les bones costums i les circumstàncies, però sí que no hi ha cap dubte que el jovent en edat de festejar no tenia oportunitat d’esbravar-se com ara perquè l'ombra de la futura sogra era allargada, i poques parelles s’estalviaven la carregosa presencia d’una carabina imposava per la moral, enganxada al costat o a quatre passes. Malgrat això, no sempre la vigilància era tan enfarfegosa com a vegades s'explica, si es té en compte que un número indeterminat però significatiu de parelles arribaven a l’altar havent fet pasqua abans de rams...

En fi, espero que aprecieu el detall que de tant en tant practiquem l’exercici desintoxicant de remenar en el bagul dels records, per fugir unes hores de la cançó enfadosa de reflexionar sobre la crisi econòmica, la política fastigosa dels que la prostitueixen a cada cantonada, l'alarmant sensació d'inseguretat ciutadana, l’amenaça apocalíptica del canvi climàtic, la corrupció a gran escala dels poderosos i les petites trampes dels pelacanyes per anar sobrevivint i, sobretot, de l’evidència que la desigualtat social i la violència de gènere avancen sense aturador. Sigueu feliços, doncs, mentre pugueu recordant aquelles paraules boniques i tendres que escrivíeu en les vostres cartes d’amor. Però, si em voleu creure, rellegiu-les tranquil·lament, perquè més de quatre podeu córrer el perill de no reconèixer-vos en aquelles paraules tendres, apassionades i a vegades una mica cursis, de quan estàveu enamorats i la vida tenia color de rosa.

LA CANÇÓ DEL MAI ACABAR

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (diumenge 22 setembre de 2019)

Desenganyeu-vos-en, les martingales que costa més d’empassar als ciutadans respecte dels polítics professionals no és que, com passa amb els bolets algunes anyades alguns surtin farcits de cucs, sinó que els casos de corrupció vagin degotant i siguin la cançó enfadosa del mai acabar. I que quan hom creia que a la comunitat ja s’havia fet net de rates i d’escarabats, tornen a sortir-ne dels caus i dels forats on menys et penses. En aquest món es poden perdonar totes les relliscades i segons quins pecats, sempre que el penediment sigui sincer, el rescabalament dels perjudicis total i el perdó el preu d’una mena de punt final; però els ciutadans no estem pre-parats per anar entomant cops baixos continuats de corruptes i corruptors, sense indignar-nos ni posar el crit al cel. I com que el devessall de mentides, de preses de pèl i d’abusos de confiança sembla que no té aturador fàcil, ni ganes de trobar-lo per part dels que formen part de la "classe política" o de la "casta", com els puritans de pacotilla posaren de moda, penso que cal exigir que es parli amb propietat, i que no barregi dintre el mateix sac “la política” - que és l’art respectable d’enfilar solucions democràtiques per als atzucacs més enrevessats - i “els polítics”, que són en teoria uns ciutadans escollits per representar el poble i servir-lo dignament. Posant a part unes quantes dotzenes de pocavergonyes que viuen de la política, la violen i se n’apropien per pervertir i corrompre la democràcia, en profit dels seus interessos particulars, com està passant ara mateix sacrificant el país a unes noves eleccions per satisfer l’avarícia i l’estratègia d’uns quants que només pensen en manar sense controls ni entrebancs.

Tanmateix, tornant a la corrupció, no es pot oblidar que aquesta tara no és una mena de refredat de temporada que tothom està en perill d’agafar, sinó un rosegador que es menja les en-tranyes i la moral de la societat. I com que és tan evident que la corrupció es tracta d’un mal dolent i no d’un furóncol, no es pot curar ni amb cataplasmes, amb aigua beneita o amb les aspirines de la hipocresia “made in establishment”, sinó que fa falta el coratge d’un cirurgià sense contemplacions per endinyar les injeccions de cavall que convingui, i si no n’hi hagués prou, per utilitzar el bisturí sense tremolar-li el pols.

Però el que no pot ser es que faci anys que la ballem i sempre quedi merda per netejar, com si visquéssim en una cort. Viure a prop d’un femer no es sà i a més a més sol ser perillós, perquè un dia o un altre se’ls hi pot acabar la paciència als veïns, i en comptes de buscar un cirurgià recorrin a un destraler per erradicar els porcs. I com deia aquell, amb qui té les orelles a cal ferrer no cal malgastar-hi paraules conciliadores en va, però segur què si tots els veïns diuen que s’ha acabat el bròquil ho entendrà a la primera.

ELS CORBS FAN FESTA MAJOR POSANT LA POR AL COS ALS QUE SE’LS ESCOLTEN

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (divendres 20 setembre de 2019)

        Els carronyaires que des d’alguns mitjans fa temps destil•len informació seriosa barrejant-la amb sensacionalisme groc per vendre més i guanyar audiència, han fet festa major i esmolat les dents cada vegada que el virus de la corrupció i de l’escàndol s’ha escampat i contaminat un grapat important dels que estant en contacte amb qualsevol forma de poder no saberen sobreposar-se a la temptació d’aprofitar l’oportunitat per untar-s’hi els dits i treure’n profit d’estar prop d’on es remenaven les cireres o es prenien les decisions. Malgrat que, com passa arreu, als corbs de casa també els hi agradava de furgar en els escàndols polítics o fer el xafarder remenant a la brossa domèstica dels famosos, sembla que darrerament els carronyaires més veterans i amb fama de sanguinaris, el paladar se'ls hi ha “refinat”, més inclús que quan varen començar a trobar-hi gust a l’emoció d’esbudellar polítics, banquers i algun aristòcrata que per ficar el nas on no li convenia acabà emmerdat fins a les celles. Però és que ara, remenant femers, li han trobat un gust morbós  a practicar el sensacionalisme apocalíptic, i s’hi han aficionat tant que pronostiquen a les generacions que pugen un futur francament fastigós i truculent, que a vegades no s’aguanta ni amb pinces.

        Aquesta punyetera espècie de depredadors il•lustrats han estat respectats i admirats per una parròquia cada cop més nombrosa de babaus, i com que no han passat mai gana perquè hi havia tanta quantitat de porqueria escampada arreu que no se l’acabaven; però, amb aquesta moda del tremendisme i del catastrofisme es veu que experimenten una pujada d'adrenalina més forta que quan es llença-ven afamats al coll de les seves víctimes, quan encara respiraven alegres i confiades, masegant-les a pessics i mossegades. Ara bé, vet-aquí que com us deia, s’està observant en el capteniment d'aquests corbs una mutació perversa cap a una nova i particular forma de menjar el coco a la gent, raó que explicaria unes quantes de les frivolitats temeràries que s’empatollen a les tertúlies i es comparteixen a les xarxes socials a cremadent: es tracta de la moda d’especular amb la descripció de futurs terrorífics per a la humanitat, si no es fan els deures degudament.

El problema, però, és que quan els corbs es disfressen de científics, d’economistes, de filòsofs i fins i tot de teòlegs, mai saps del cert si només ho fan per “èpater la bourgeoisie”, com dirien els francesos, o realment s’ho creuen tot el que expliquen. No obstant, a la meva manera de veure, el més greu de la qüestió és cap d’aquests saberuts sap explicar amb certa coherència i credibilitat didàctica en què consisteixen aquests deures salvadors, i com és pot aconseguir superar els reptes per evitar que d’aquí a uns quants anys el món faci la fi d’en cagaelàstics, sinó que més aviat pinten tan negres les solucions necessàries per apedaçar el futur que ens espera, expressament per desmotivar els esforços i la moral dels que estan disposats a lluitar perquè el món no s’estimbi pel camí del pedregar. En tot cas, a redreçar la perillosa deriva de l’univers cap a la seva destrucció i fer-li recuperar el seny a tota la classe dirigent, sobretot a aquells dotze apòstols que no us voleu creure que existeixin però que hi són, no hi ajudaran els corbs que només estan per la carronya i que ignoren tantes i tantes bones raons que justifiquen no defallir per aconseguir un món millor, sostenible i carregat d’amor i no d’odi. No féu confiança mai a cap corb, per molt que es vulgui assemblar a una pacífica cadernera. Els corbs grallen, les caderneres canten.    

ELS AMICS ES TROBEN A FALTAR, ENCARA QUE SIGUIN VIRTUALS.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dijous 19 setembre de 2019)

Se m’ha mort un amic i el trobo a faltar. Si una amistat no es troba a faltar quan ja no hi és, vol dir que ha fet poca llevada. No és el cas. Per això penso que a la coneguda classificació de l’amistat que feia el murri del senyor Pla, distingint entre amics, coneguts i saludats, potser caldria afegir-hi una nova categoria: la dels que sembla que tenen moltes amistats, però quan tras-passen ningú s’adona que han deixat un buit, ni se’ls troba a faltar. I aquesta crec que és una puntualització important, perquè la prova de cotó que determina si una amistat val la pena o és de pura conveniència o de tramoia, rau en si el forat que deixa costa o no d’omplir. I aquest barem per mesurar la qualitat d’una relació es pot aplicar tant a les amistats diguem-ne convencionals, com a les que s’etiqueten de “virtuals” per part d’aquells que tenen reserves mentals sobre com classificar-les, perquè existeix una certa mania carca – potser inconscient, però que costa de superar -, a menystenir el pedigrí i dubtar de la sinceritat i bondat de les amistats que creixen sota el paraigua d’Internet, donant per fet que es tracta de relacions merament superficials, en algun cas fins i tot malaltisses, pròpies de gent vergonyosa, solitària, sense suc ni bruc, talment com si fossin les amistats virtuals comparses d’una mena de joc social d’ombres xineses.

Però tant, en el meu cas com en molts d’altres persones que hem consolidat amistats molt agradables i confortables amb persones conegudes a la xarxa, no fem res més que utilitzar les facilitats que ofereix la tecnologia per establir, per exemple i com era el meu cas, un bescanvi d’opinions i punts de vista sobre diverses qüestions d’actualitat i d’interès general, gairebé tan intenses i reals com si la barrila l’haguéssim fet anant a caminar junts o prenent-nos una copa en qualsevol terrassa d’un bar. En el meu cas concret, quan el juny del 2008 vaig encetar com una aventura el repte de penjar cada dia una reflexió neta de pols i de palla al blog que esteu llegint, si aquesta experiència hom se la pren en serio i no com una excusa per passar l’estona, tanmateix amanida amb la dosi justa però imprescindible d’honestedat intel·lectual, suposa fer i rebre moltes confidències i mullar-te sense amagar el cap sota l’ala per comoditat o per caure bé als eventuals lectors no trencant mai cap plat bonic. I si te’ns la sort, com a mi m’ha passat, d’aplegar una colla de persones que llegeixin el que escric assíduament, i que sovint intervenen compartint i responent amb comentaris de molta més trempera i abast que la pròpia reflexió original, puc afirmar que malgrat la majoria d’aquestes amistats portin penjada l’etiqueta de “virtuals”, com si volguessin dir “provisionals” o de “nyigui-nyogui”, són com la de l’amic que m’ha deixat ahir transparents, lleials i de tota confiança.

Perquè per molt que els tiquis-miquis ho neguin, les amistats “virtuals” tenen pell, ossos i sentiments. I si molt em burgeu us confessaré que potser en tenen tant o més que les físiques, perquè no hi ha una manera més sòlida de bastir una bona amistat que aconseguir que aquella persona amb qui et relaciones a la xarxa tingui interès en saber com penses de les coses que passen, que discrepi sense vergonya quan ho veu de diferent manera de tu i que, no obstant aquesta discrepància puntual no t’engegui a pastar fang, sinó que simplement et digui que no hi està del tot d’acord amb determinats plantejaments. Sincerament, l’esforç que faig cada dia per no fallar a aquesta cita voluntària amb el meu blog, queda compensat amb escreix per rebre comentaris tals com que allò que hom acaba de llegir l’ha commogut, l'ha fet riure o confessant-me que he traduït en paraules allò que ell també pensava, però no sabia com expressar.

Potser és perquè sóc d’aquells ingenus que encara pensen que haurà valgut la pena de viure si les amistats, incloses les “virtuals”, un dia ens troben a faltar mútuament. De la mateixa manera que a mi em preocupa saber què li haurà passat a aquell seguidor habitual que de cop i volta no dona senyals de vida, me n’alegro immensament el dia que el retrobo de nou i veig que està bé; en canvi, em sap molt de greu assabentar-me com ahir que alguna de les meves amistats virtuals ha fet mutis definitivament. En els gairebé deu anys de vida del blog he trobat a faltar ja massa d’aquestes amistats entranyables que ja no hi són per llei de vida. Us asseguro que sento la seva absència tant com si en contes de trobar-nos a la xarxa, ho haguéssim fet cada per prendre’ns una canya. Us ho podeu ben creure.

SIGUEM TOSSUTS, DE TANT EN TANT REMENEM LA QÜESTIÓ DE LES PENSIONS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dimecres 18 setembre de 2019)

        Considero una fal•làcia, intencionadament engargamellada i dosificada des dels governs perquè acabi convertint-se en dogma, que la garantia de les pensions dels jubilats depèn exclusivament dels treballadors en actiu i no dels pressupostos generals de l’Estat. I encara em sembla més alarmant, decebedor i sospitós, que quan mensualment ens donen les maquillades dades sobre l’atur el o la portantveu de torn emfatitzi que el número de cotitzants a la seguretat social va a l’alça, però mai ens doni l’import concret de la recaptació en cotitzacions, que seria l’única lectura ponderada i real per fer-nos-en càrrec de l’estat exacte de la qüestió.

        I em crida l’atenció aquest buit informatiu, al meu parer premeditat, perquè sospito que la dada ens faria caure de cul a terra en adonar-nos que la recuperació econòmica de la qual es vanten, quasi com si fos una obligació dels que remenen les cireres en un moment donat, queda molt lluny de quadrar aquesta “alegria” que pretenen que els hi comprem amb el panorama depriment que es viu en tantes i tantes llars que van de capa caiguda, i no només les dels que no troben feina sinó també els que en tenen, perquè tenir feina en molts de casos ja no és garantia d’arribar a fi de mes sense fer equilibris i tombarelles, perquè el poder adquisitiu de la majoria de sous ha reculat respecte a deu anys enrere. No s’ha de ser gaire llest, doncs, per comprendre que els ingressos de la seguretat social en concepte de cotitzacions han disminuït en la mateixa proporció, i que les contractacions a precari conseqüència d’una reforma laboral mal girbada no tenen res a veure amb la qualitat de l’ocupació d’anys enrere. I que l’economia submergida amaga indecències com sous de cinc euros l’hora. Per tant, el resultat de tot plegat és que malgrat hi puguin haver més altes a la seguretat social, a l’hora de fer caixa els números no surten.

 Durant una temporada, si no hagués estat per la guardiola algun mes els pensionistes s’haguessin quedat sense cobrar. Però com que de la guardiola només se’n treia, aviat hi quedaren les teranyines. El que em fa por és que quan els nostres ganduls representants polítics es dignin posar-hi un pedaç al sistema per equilibrar el dèficit, enlloc de fer mans i mànigues per augmentar els ingressos es decantin per retallar les despeses i acabin rebent els de sempre. Si volem competir en el mercat tenint una gran part de la mà d’obra amb síndrome de depressió, apostant a mitges pel valor afegit, la innovació i la investigació mentre els sous dels professionals que s’hi dediquen no toquin vores amb els de l’estranger, i arraconant per un altre segle la reparació de les canonades podrides en infraestructures industrials i logístiques en que es basa la riquesa i la productivitat d’un país, els pensionistes no poden estar tranquils ni quedar-se indiferents quan hagin d’escollir per enèsima vegada qui posi ordre en aquest caos.

Això de l’economia són faves comptades i no calen tants de màsters: si els treballadors no es guanyen bé la vida i a les pensions se’ls hi passa el ribot congelant-les o masegant-les amb impostos indirectes, se’n ressent el consum; i si no es consumeix perquè s’ha de mirar prim, els productors de bens de consum alenteixen l’activitat i despatxen mà d’obra. És un cercle viciós que no s’arregla amb retòrica parlamentària. Però, per desgràcia, els nostres polítics parlen més que no treballen. I per molt que diguin que no és veritat, si se’ls fes passar per un test de productivitat com Déu mana, no sé si gaires aprovarien. El problema és que les pensions com tantes altres qüestions importants que afecten la qualitat de vida i el benestar de les persones, està en mans de mediocres i panxacontents que es passen el dia mirant-se el melic. L’últim exemple que les promeses als pensionistes són paper mullat i que quan convé se les passen per l’arc del triomf, la tenim amb els gairebé 10.000 jubilats de Fecsa que tenien garantida l’electricitat gratis mentre visquessin, com si fos un complement en espècies de la seva pensió, i que Endesa diu que ja n’hi ha prou d’aquest xollo. És un incompliment contractual semblant al de l’Estat quan no actualitza les pensions d’acord amb la carestia de la vida, com s’havia promès als cotitzants per obligació a la Seguretat Social.  Perdoneu les molèsties per fer-me pesat, però com deia aquell: algú els hi ha de retreure de tant en tant!               

ENS EN PODEM REFIAR DELS CONTROLS DE QUALITAT AMBIENTALS I SANITARIS?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dimarts 17 setembre de 2019)

Sempre que hi ha un brot de legionel.la a qualsevol ciutat del món, veiem que la primera mesura que es pren consisteix en determinar, primer, les coordenades de la possible font de contagi per, seguidament, procedir a la desinfecció de totes les torres de refrigeració que hi ha pels voltants. Des de la meva supina ignorància de com es propaga aquest virus tan letal per a les persones de certa edat o les tocades per alguna patologia severa, una deducció bastant lògica és que la culpa recau en la insuficient revisió i manteniment. Cada vegada que hi una alarma alimentària, com la d’aquests darrers dies arrel de la contaminació de carns andaluses per listeriosi o els periòdics incidents per salmonel·la, resulta que malgrat existir a tremuja normativa clara i detallada de com s’han de realitzar les tasques d’inspecció preventiva, les administracions municipals responsables de realitzar-la s’han de coronar de merda d’oca per negligència o per deixar-se colar gols per l’esquadra.

Per tant, l’única explicació que li trobo a l’aparició freqüent de brots d'aquesta mena és que els protocols de manteniment de les torres de refrigeració i els controls de qualitat en els obradors i llocs, on es manipulen aliments destinats al consum humà, alguns propietaris se les prenen a la fresca aprofitant-se sovint de que la inspecció no pot arribar a tot arreu. Ara bé, no recordo pas que els ciutadans rebem mai informació - després de qualsevol desgràcia provocada per badades en prevenció - dels càstigs que han recaigut en els culpables. Encara que només fos per escarmentar els negligents en matèries tan delicades que poden afectar la salut pública, caldria que els responsables últims del problema passessin per la vergonya de veure el seu nom publicat amb totes les lletres en algun lloc on tothom pogués assabentar-se’n que han estat uns deixats o uns pocavergonyes.

Espanya té fama de ser un dels països més reglamentistes d'Europa, però també dels més indisciplinats en quan a fer complir les normes de convivència, començant sovint per la mandra que els hi fa aixecar el cul de la cadira els que cobren per vigilar que feta la llei, ningú faci la trampa. Dos exemples de preguntes, entre dotzenes que podríem fer-nos:

1)- ¿Tots els bars o restaurants situats en llocs cèntrics de ciutats turístiques tenen impecables els sanitaris, o n’hi ha molts, inclús situats a quatre pams de les cuines, que a partir de mitja tarda són focus d’infecció fecal? 

2)- ¿Tenint en compte els estralls que “el botellón” causa en el jovent, com es controla que propietaris d’establiments legals com supermercats o botigues de barri respectin la prohibició de vendre alcohol a menors?

A la meva manera de veure, la paraula que defineix millor el concepte “democràcia” és “responsabilitat ciutadana”. Amb més sentit individual de la responsabilitat que a cadascú pertoca pel sol fet de respirar com a ciutadà, probablement ens estalviaríem molts ensurts. Però el que més m'emprenya, és que massa sovint quan la seguretat i la convivència, en tots els sentits de la paraula fan figa, els responsables de que tot plegat no se’n vagi a fer punyetes et diuen que per reclamacions, al mestre armer.        

ES FILTRARAN TASTETS DEL CONTINGUT DE LA SENTÈNCIA COM D’ALTRES COPS?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dilluns 16 setembre de 2019)

A aquestes altures i en aquest país, quan parlem de sentència només ens podem referir a la sentència per antonomàsia, és a dir: a la mare de totes les sentències; la que penja del cap dels polítics catalans en presó preventiva, acusats de sedició, rebel·lió, desobediència, malversació i no sé quantes coses més, tot per intentar desbloquejar el camí cap a la independència mitjançant un legítim referèndum d’autodeterminació. A mesura que s’acosta l’octubre, les especulacions sobre com i quan se’ns farà saber el contingut de la sentència, preocupa a molta gent que per una o altra raó n’estan pendents del resultat. De moment no n’ha transcendit pas cap pista sobre la seva sonada tot i que ja està escrita de sobres. L’única certesa és que es pronunciarà abans no prescrigui el període màxim de presó preventiva dels Jordis.

Perquè si d’una cosa ningú dubta és de que el magistrat Marchena procurarà no enganxar-se els dits en cap defecte de forma. Durant la vista oral no es pot pas dir que reeixís del tot bé en aquest propòsit, però se li ha de reconèixer que va esforçar-se per reprimir el geni, tics d’autoritarisme i de suficiència, i suposo que també es va mossegar més d’una vegada la llengua. Per tant, la sentència es parirà oficialment abans que la partera no surti de comptes, és a dir: no més enllà de la primera quinzena d’octubre. El que voldré veure és si fins aleshores es mantindran en rigorós secret les intimitats de la criatura. Però, considerant l’envergadura del fetus, en tots els sentits de la paraula envergadura, se suposa que inevitablement haurà hagut de passar per les mans d’un considerable reguitzell de llevadors i llevadores, auxiliars i especialistes, als quals els haurà llegut de fer-li una bona llambregada al nadó-sentència.. Em temo, doncs, que malgrat el zel dels magistrats oficiants en la cerimònia per evitar fastigoses filtracions, la condició humana de les persones que hagin participat molt o poc en el part en serà la responsable de la feblesa puntual dels que no sàpiguen o no puguin resistir-se a les llamineres temptacions d’aquells que sempre estan disposats a fer pasqua abans de rams. Vaja, no posaria la mà al foc que d’una sentència tan esperada com enrevessada, políticament parlant, no se’n dosifiquin petites dosis per salivejar. Tampoc seria la primera vegada, ja que en aquest país i en el veí, de portafarcells, xafarders i oportunistes n’anem ben servits.

En casos anteriors, mai s’ha sabut amb certesa com ni qui era la “gola profunda” que se n’anava del bistec, expressió popular que recupero del vocabulari dels sindicalistes més barroers, però el cert és que aquell fenomen conegut com “la Brunete mediàtica” i d’altres cosines germanes dels mitjans de comunicació interessadament desestabilitzadors, en els moments més delicats no es varen pas estar de publicar indiscrecions en teoria protegides pel “secret de sumari”; i més d’una dotzena de vegades, vantant-se d’informació privilegiada, avançaren temeràriament no només el sentit de determinades sentències de rerefons polític, sinó també de resolucions compromeses del mateix Tribunal Constitucional. Els testaferros dels propietaris dels mitjans de comunicació especialitzats en tirar la pedra i amagar la mà, es defensaven de les crítiques per disposar d’informació confidencial assegurant que només es tractava d’especulacions periodístiques basades en la veterania o en la gosadia dels seus redactors; el problema és que massa sovint aquella mena d’especulacions coincidien amb pèls i senyals amb la realitat.

I com que poca gent creu en les premonicions ni encara menys en les revelacions celestials, per lògica s’havia de concloure que la filtració era interessada, tant pel que feia al contingut xafarde-jat com pel moment concret escollit per escampar-ho, el que pogués fer el més mal. A la meva manera de veure, doncs, si algun mitjà especialista en fer explotar indiscrecions presumint de “confidents” de categoria, disposés de material sensible sobre la sentència i el fes públic a tall de primícia abans de la data prevista pel part, la professionalitat i la honradesa de la Sala del Suprem quedaria esquitxada, sinó per la sospita de conxorxa, almenys per no haver pres les precaucions indispensables per evitar aquest nyap; i si, donat el cas, s’acredités que les filtracions eren un “globus sonda” calculat per temptejar la temperatura i prendre-li el pols a l’entorn sobiranista, el gripau seria de molt més mal empassar.

Per cert, i que quedi clar que no es tracta de cap filtració, independentment del que es digui de cara a la galeria per fer bullir l’olla dels parroquians d’un costat o de l’altre, però de portes endins la majoria d’apostes dels sobiranistes són pessimistes en quan als termes de la sentència perquè es temen que es vol fer un escarment, però m’ha cridat l’atenció el pronòstic d’algú que les sol encertar encara que no s’hi dediqui professionalment: aquest paio diu que la sentència serà severa en la descripció i qualificació dels fets provats, tèbia en el repartiment de penes i, malgrat formalment el veredicte sigui per unanimitat, el matisaran dos vots particulars de sentit contradictori. És a dir, un magistrat pensarà que s'ha estat tou i un altre la trobarà massa rigorosa. Espero que no es confirmi aquest resultat, perquè no penso pas confessar que l’oracle en qüestió l’ha fet un d’aquests homenots característics que en Pla clavava tot sovint, d’aquells que si l’encerten l’endevinen.

AFECTA LA INSEGURETAT QUE ELS JUTGES TINGUIN LES MANS LLIGADES? (i 2)

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (divendres 13 setembre de 2019)

(continuació)

Qui lliga les mans als jutges? Evidentment les llacunes, ambigüitats i mandra per part dels legisladors (parlamentaris) d’adequar a la realitat de la vida el Codi Penal. A diferencia d’aquelles taules de la llei que Jehovà va “dictar”, gravant-les en pedra picada perquè en Moisés les imposés al “poble elegit”, la legislació de referència per als jutges espanyols no és ni de bon tros el model de concreció i contundència que eren els “deu manaments”. Ni el “no robaràs”, ni molt menys el “no mataràs”, permetien interpretacions, atenuants o matisacions. O s’era culpable d’haver mort o robat algú o no; ni les causes ni les circumstàncies podien servir d’excusa per dosificar o inclús dispensar del càstig. Però amb el Codi Penal no passa igual sinó que “concretar” resulta molt més complicat perquè el text queda tan obert a interpretacions lliures i fins i tot temeràries, que sobre fets pràcticament idèntics poden dictar-se sentencies contradictòries. És el parenostre de cada dia als tribunals. I amb això no vull dir - Déu me’n guardi! - que prefereixo unes normes tan estrictes i intransigents com les bíbliques enlloc d’una reglamentació més flexible i tolerant, sinó que caldria que, sobretot quan les lleis s’hagin de consensuar entre els representants de diverses sensibilitats polítiques, no es deixessin tantes portes obertes per complaure més o menys tothom i aconseguir tirar la llei endavant, encara que sigui amb cridaneres imperfeccions i melics per lligar.

A la meva manera de veure, els legisladors, per tal de rebaixar la sensació d’inseguretat ciutadana, a l’hora de posar-se mans a l’obra haurien de contemplar i definir sense complexes ni cataplasmes, les causes de la sensació d’inseguretat, les quals gosaria resumir en principi, en quatre punts calents: penalitzar de manera efectiva i sense excuses la reincidència; aconseguir que les presons serveixin de veritat per rehabilitar delinqüents, preparant-los per retornar-los a la societat com a persones de profit, perquè tinguessin una segona oportunitat d’ésser útils, enlloc de facilitar, per desídia, per impotència o per manca de mitjans, que durant el compliment de la pena es degradi encara més el delinqüent com a individu, i surti de la presó més viciat, encoratjat i ensinistrat per tornar a delinquir amb més coneixements que quan va entrar-hi; que es prioritzi com a eina de reinserció social, a part del penediment imprescindible, rescabalar les víctimes dels danys i perjudicis, acceptant voluntàriament participar en programes de servei social d’interès comunitari, sota un control que no sigui un simulacre i, finalment, evitar mantenir paràsits a la presó, a càrrec dels im-postos dels contribuents, a forasters condemnats o pescats in fraganti delinquint, sobretot si s’escau que són reincidents i a més a més no “tenen papers”, activant sense contemplacions els mecanismes d’expulsió immediata, ja que la generositat d’acollir d’immigrants sense discriminació per part de la ciutadania, hauria de tenir com a justa contrapartida per part dels beneficiaris que qui es passi pel forro la hospitalitat no és digne que se li faci confiança i se li donin oportunitats, ja que seria tan absurd com que després de cornuts paguéssim el beure.

Els parlamentaris tenen, doncs, molta feina legislativa endarrerida si realment desitgen retornar a la ciutadania la tranquil·litat de sentir-se en una comunitat passablement segura i sostenible convivencialment, on la justícia no es trobi lligada de mans i peus per falta de normes precises de conducta pel que fa a repressió legal de la delinqüència i a la rehabilitació dels delinqüents, inspirades tant o més que en el Dret en el sentit comú. I que de cap manera prevalguin les garanties processals dels delinqüents sobre el legítim dret de protecció moral i material de les víctimes que, en la majoria dels casos, avui se senten tan indefenses i vulnerables després de patir una agressió i que massa vegades depenen de pastilles o de professionals durant llargues temporades per superar les males experiències viscudes en un moment donat. Tinc molt clar que una societat que no es doti de legislació clara, concreta i rigorosa per garantir la seguretat dels seus ciutadans, per molt que es vanti de ser democràtica, progressista i tot el que vulgueu, si els seus parlamentaris legisladors no fan cas al que dicta el seny del poble i maregen perdius enlloc d'estar per la feina, es una democràcia de pela amb trenta. Perquè la mare dels ous de tot plegat és que tenim una classe política, en general i de nord a sud, que no governa ni legisla, i quan ho fa és pensant en el sexe dels àngels. Per tant, no donem només la culpa als jutges de que els delinqüents abusin de les portes giratòries, ja que si no actuen amb més contundència és perquè els legisladors ganduls no fan la seva feina establint clar i català la llei.

AFECTA LA INSEGURETAT QUE ELS JUTGES TINGUIN LES MANS LLIGADES? (1)

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dijous 12 setembre de 2019)

Sovint escoltem queixes des de varis sectors, inclús des de la pròpia policia, en el sentit que delinqüents enxampats in fraganti, quan se’ls posa a disposició de la justícia “entren per una porta i surten per l’altra”. Evidentment, aquestes queixes a part d’afectar la moral dels que practiquen les detencions - no sempre pacífiques, còmodes ni amables -, de galifardeus de tota mena i perillositat potencial, alimenten entre els ciutadans una sensació tal d’indefensió i de fragilitat que acaba generant un síndrome d’inseguretat angoixant. Des de les institucions responsables es tiren pilotes fora o es minimitzen les queixes, titllant-les de demagògiques, desinformades o, fins i tot, de premeditadament desestabilitzadores. Però la realitat sempre sol ser més tossuda que les excuses de mal pagador, i quasi tothom pot aportar algun exemple de sorprenents alliberaments amb càrrecs, de delinqüents tan patètics que al·legar la presumpció d’innocència per imperatiu legal, tan garantisme sona, amb tots els respectes, com un insult a la intel·ligència.

Segur que qualsevol de vosaltres en coneix més d’un d’aquests sainets jurídics, però no em puc estar de referir-me a un cas del qual vaig ésser espectador passiu de primera mà, perquè va ocórrer just sota de casa. Us ho explicaré tal com s’exposa al Regió7 d’avui fa set dies: “Els fets van tenir lloc el dimecres 4 de setembre al migdia, en una escola de música de Manresa. La víctima, era la responsable de l’escola i estava sola al centre quan un home va entrar-hi per demanar informació dels cursos i tot seguit va començar a fer-li comentaris lascius. “Em va dir que se’m volia follar i em preguntà si ens ho faríem en aquella cadira” – explica la professora, que a continuació li va dir que marxés i que si no ho feia avisaria als Mossos. A partir de llavors l’home va adoptar un to verbal cada cop més agressiu. Davant la impossibilitat de sortir al carrer perquè l’escola només té una porta i l’home l’acaparava, la víctima va optar per tancar-se a l’oficina, bloquejant la porta corredissa. Mentrestant l’home intentava entrar-hi per la força, la víctima tota tremolosa i cagada de por va aconseguir avisar els Mossos, que ràpidament es van presentar al lloc dels fets i procediren a detenir l’assetjador amb les mans a la massa, després que es negués a identificar-se, agredís a un mosso i necessitar-se varis agents per reduir-lo”

L’agressor, va resultar ser un immigrant argentí de 46 anys, amb antecedents per fets similars i els Mossos el varen posar a disposició del jutjat de guàrdia, acusat d’exhibicionisme obscè, atemptat contra la llibertat sexual i resistència a l’autoritat. El detingut va entrar per una porta el mateix dimecres i l’endemà dijous va sortir per l’altra en llibertat amb càrrecs, a l’espera d’un judici que Déu sap en quin segle es farà. Vint-i-quatre hores després la víctima desesperada, declarava: “malgrat que no va passar res físic, sento molta ansietat i tinc una sensació molt desagrada-ble”. Davant aquesta descripció objectiva dels fets, la primera pregunta que em plantejo és la següent: “Ja està bé que la llei garanteixi els drets del delinqüent, però a la víctima quina llei la protegeix?” La gent que ha estat víctima d’una estrebada al carrer per tibar-li la bossa, o que li han entrat a casa i, al marge del que se li hagin robat, troba tot el pis regirat i violada la seva intimitat, ¿quants de dies, setmanes o mesos li costarà a la víctima treure’s la por de sobre i no tenir malsons cada nit? I si mai es jutja els culpables, com que les dependències judicials no permeten fer miracles amb l’espai, potser víctimes, testimonis i acusats hauran de compartir en algun moment la sala d’espera. Ja no diguem si en el acte d’atracament, estrebada o robatori la víctima es vol fer l’heroi i fot un mal tanto al lladre, que encara li tocarà pagar danys i perjudicis! Per aquesta raó, proposo dues preguntes: ¿és exagerat demanar quina llei protegeix els drets de les víctimes amb la mateixa eficiència i garantia que els dels delinqüents? o ¿creieu que un codi penal imperfecte lliga les mans dels jutges per impedir que un agressor quedi en llibertar amb càrrecs, però al carrer, mentre la víctima no s’hagi tret de sobre les seqüeles del delicte?

(Aquesta reflexió continuarà demà)    

QUINA LLÀSTIMA!, QUE MAI NO ENS HAGIM ENTÉS CATALANS I ESPANYOLS.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dimecres 11 setembre de 2019)

                                                                                                                                                           

Avui que, com cada any per la Diada estan convocades concentracions pacífiques a les que assistiran centenars de milers de catalans, cada dia més emprenyats i decebuts per la incomprensió i menyspreament històric de les institucions espanyoles, envers la realitat cultural, econòmica i política catalana. Des de temps reculats, en efecte, el Madrid jacobí amb més o menys acarnissament intel·lectual s’ha malfiat dels “fums nacionalistes” del catalans, com si fos una entremaliadura o una bogeria passatgera, enlloc d’un sentiment molt fort d’enyorança de quan vertaderament a Catalunya se la reconeixia arreu del món com una nació sobirana.

A mesura que gràcies a l’emprenedoria, la tossuderia per estalviar, la dedicació a la feina i la voluntat i curiositat per aprendre tot allò de nou que hi havia pel món, els catalans van ser més pròspers i influents, el jacobinisme de torn i tot l’establishment que l’acompanyava va començar a sentir-se incòmode i, emfatitzant més les diferències de caràcter i de punts de vista que no pas les coincidències, endinyaren als catalans l’etiqueta de “separatistes”, amb l’objectiu de fer-los passar per antipàtics, egoistes i prepotents, perquè els avorrissin la resta de ciutadans espanyols, en base a atiar la brama del seu presumpte materialisme i insolidaritat amb les regions de l’Estat menys desenvolupades que no podien viure sense crosses i viàtics econòmics. I és que, dat i beneit, als  jacobins espanyols de totes les èpoques i tendències, de la mania separatista dels catalans els enerva i excita simplement les conseqüències econòmiques que se’n deriven.

Francament, no cal anar amb embuts: les desavinences amb Espanya, en el fons, sempre han tingut el seu origen en les peles, no ens deixéssim pas entabanar per altres consideracions més enrevessades. La mare dels ous del plet rau en com i qui administra la riquesa que produeix Catalunya, gràcies a l’esforç, inversió, inventiva i capacitat d’embrancar-se en empreses arriscades de la gent que viu i treballa en aquest territori. Catalunya ha considerat sempre que la major part d’aquesta renda ha d’ésser administrada des de les seves pròpies institucions de govern, perquè serveixi finançar les infraestructures imprescindibles per seguir sent competitius i pagar la factura de l’ambiciós projecte de benestar social per a tots els seus ciutadans, mentre que els jacobins consideren, també des de sempre, que ha de ser Madrid qui s’embutxaqui i disposi dels impostos catalans, en una versió il·lustrada i modernitzada del dret de cuixa feudal, per engreixar la caixa comuna i repartir-los com a bons germans entre les altres regions més pobres i deficitàries. Seria una fórmula que com a proposició teòrica potser fins i tot es podria comprar, si no fos que a Catalunya aquest repartiment de la seva riquesa l’ha fet sentir sempre com aquell que, a sobre de fer-lo cornut el que se n’aprofita de la parenta li vol fer pagar el beure. La qüestió és tan senzilla com us l’explico, no hi doneu més voltes i desenganyeu-vos-en de tota l’èpica i la mística que com una brama interessada per ambdues bandes embolica aquesta troca.

El procés sobiranista no s’hagués posat mai en marxa amb la determinació que ha pres avui dia  si els governants jacobins – des de totes les seves versions ideològiques: conservadors, lliberals, socialistes, comunistes, monàrquics i republicans, i fins i tot els fastigosos franquistes -, no haguessin regatejat permanentment a Catalunya el dret a disposar de la riquesa que generen les seves industries, els seus comerços internacionalitzats i tota classe d’iniciatives productives i amb visió de futur, enlloc d’enjovar-la amb impostos per contribuir, si us plau per força, en inversions estatals faraòniques totalment innecessàries, improductives i sostenibles des dels més elementals principis de l’economia. Per culpa d’aquesta gasiveria barroera i gens inconscient dels successius governs centrals, va fer forrolla en un recent episodi de crispació aquell crit potser massa visceral de “Madrid ens roba”; però, aquest gemec no ve de nou, es tracta d’un greuge qui sap si expressat amb més vaselina que ve de lluny, gairebé des que a força de repressió se li va negar a Catalunya el dret a ser tractada i reconeguda com la nació amb cultura i llengua pròpies que havia sigut, no com una província, regió o simple comunitat autònoma. Però, repeteixo, el quid de la qüestió de la manca d’empatia entre espanyols i catalans no neix de cap semàntica intel·lectual, històrica o filosòfica agafada pels cabells, sinó que sempre l’origen fou el mateix: l’obsessió centralista de no deixar escapar-se del seu control la gallina dels ous d’or. 

PEDERASTES ENXAMPATS EN TEMPS DE DESCOMPTE: MORT EL GOS, MORTA LA RÀBIA?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dimarts 10 setembre de 2019)

Finalment, el monestir de Montserrat ha reconegut que els monjos i els escolans durant un grapat d’anys havien conviscut amb un “pederasta depredador” de primera categoria, el germà Andreu mort i enterrat, i amb un prefecte de l’escolania, del qui només se n’han facilitat les inicials del seu nom perquè malgrat tingui noranta anys i se li vulgui respectar l’anonimat, també feia de les seves tant com podia, fins que l’any 80 el van obligar a fer mutis sense cridar l’atenció. L’abat, a qui la comissió d’investigació interna i poc independent - per què ho hem d’amagar? -, ha exonerat de cap responsabilitat, ha trencat el silenci de tants anys donant explicacions públiques a tort i a dret i demanant perdó en nom de la comunitat benedictina assumint amb dignitat institucional tots els papers més desagradables de l’auca. Com que les úniques pomes podrides del cistell monàstic o bé són mortes o ja tenen un peu a l’altre barri, sembla que per caritat cristiana el més aconsellable és tirar-hi terra a sobre, després de picar-se el pit tantes vegades com convingui. ¿Que potser es pensa que mort el gos morta la ràbia? Tenint en compte que sobre el prefecte Andreu es va escriure un llibre elogiós de la seva trajectòria monacal, que va escampar “Publicacions de l’Abadia de Montserrat”, ¿hauria transcendit mai la veritat de tot plegat si no hagués estat per la tossuderia d’una de les víctimes? A la qual, per cert, li va costar també molt de patiment sortir del confort del seu armari particular.

No es poden fer judicis de valor sobre qüestions tan delicades com la pederàstia i, per tant, me n’estaré d’especular sobre com haguessin acabat les coses si la víctima, que inicialment fou bescantada i escarnida sense misericòrdia des de la pròpia comunitat i de la seva claca, si l’ex-escolanet de la mare de Déu que va gosar destapar la caixa dels trons contra un “símbol” del país, s’hagués arronsat com d’altres que s’han mantingut per vergonya en la comoditat de l’anonimat que se li ha concedit, per caritat cristiana, a un dels depredadors confessos. Quan es posa en entredit la imatge i el renom d’un símbol – recordem quines varen ser en determinats cercles nacionalistes les primeres reaccions airades després de divulgar-se la confessió del president Pujol –, massa intel·lectuals incompleixen amb el deure de despullar les notícies en general de totes les mentides que a través de la premsa groga i sobretot de la televisió pública inunden, enterboleixen i ofeguen l’opinió ciutadana amb versions interessades. En la vida de tothom, també de les institucions, passen coses molt tristes i lamentables. La vida es compon d’esdeveniments tristos i altres de més o menys feliços, amb els quals s'hi pot viure d’esquena o de perfil, però no es poden pas oblidar.

Amb això no vull dir que hom s’hagi d’estar tota la vida fustigant-se, però sí que no és pot actuar com si no hagués passat res. Encara que els protagonistes botxins criïn malves o n’estiguin a punt. I que consti, en descàrrec de Montserrat, que tots els afers sobre pederàstia que en els darrers anys se li han destapat a l’església catòlica, sempre s’ha arribat gairebé a misses dites. Per no anar més lluny, tenim per mostra com s’han pelat des del Vaticà els escandols de l’ex-rector de Vilobí o d'alts càrrecs de la jerarquia, inclosos bisbes, per acció o per omissió. La comissió investigadora montserratina que ha redactat l’informe ara fet públic, ha reconegut la certesa d’uns quants fets que eren més que versemblants després de la denuncia de les víctimes que es van atrevir a córrer el vel d’uns secrets rancis, però no ha donat explicacions de com aquelles conductes delictives, i aberrants tractant-se de religiosos, es varen desenvolupar entre les quatre parets del monestir, sense que cap dels membres d’una comunitat tan extensa s’olorés el què passava a la cel·la del costat. A la meva manera de veure, s’ha tancat l’expedient confiant que mort el gos la ràbia ja no s’escamparà més. Però perquè ni els propis redactors de l’informe en poden estar segurs d’aquesta conclusió, s’establiran controls i es crearà el càrrec de “delegat de menors”, per mirar més prim d’ara endavant. Suposo que servirà per tapar l’embolic i tranquil·litzar algunes consciències, però a molta gent, creient o no, no li servirà per treure’s el mal gust de la boca.

QUÈ SE N’HA FET D’AQUELL CUNYAT DEL REI, DE NOM IÑAKI?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dilluns 9 setembre de 2019)

Si avui us proposo aquesta reflexió és perquè ja n’estic tip que cada vegada que ens reunim els de la colla, la Rita ens doni la tabarra amb una cantarella, que ja em sona a suada: “que si l’Urdangarin vés a saber on és, però que a la presó no hi para”; “que si no t’ho creguessis pas que s’estigui allà dintre”; “que ja pots contar que pren el sol de panxa enlaire a la platja...” Per molt que la meva amiga tingui fama d’endevinadora i maga i que més d’una vegada l’ha clavat insinuant maldats, jo no em puc creure que ningú s’atrevís a fer jocs de mans amb la situació del cunyat del rei, per tant n’estic segur que s’està on el varen posar els jutges, fent vida contemplativa, mitja o el que vulgui per entretenir-se, però a la garjola. Ara bé, de tant sentir-la murmurant la mateixa lletania, vés quina bestiesa!, se’m varen encomanar els seus dubtes i el cap em va començar a barrinar més del compte, sobretot aquells dies de l’estiu passat que l’estuba no em deixava dormir dues hores seguides.

I és que quan hi pensava, em preguntava: ¿què n’hem sabut de l’Iñaki des que va traspassar fa quasi un any la porta de Brieva, per estrenar un mòdul d’homes en una presó de dones? Res de res. En un país on els paparazzi no paren de treure drapets al sol a tot déu una mica famós, robant intimitats a vegades acompanyant-les de fotos compromeses, sense cap mena de pudor, ¿com es menja que no existeixi, ni per remei, una sola referència gràfica de visites a l’il·lustre  presoner per part de la seva santa esposa, la germana petita del rei? Ja em suposo que en cas que rebés visites, es procuraria que passessin desapercebudes dels papanates professionals, però no acabo d’entendre que davant la porta de Brieva no facin guàrdia permanent els caçadors de noticies indiscretes. I aleshores és quan em desvetllava de l’endormiscament el fantasma de la Rita, enredant la troca amb les seves insinuacions: “només s’explica per dos motius, o bé l’ocell ja no està engabiat, que és el que no em canso de repetir jo, o bé algú que mana molt ha esbandit tots els xafarders”.

A mi, francament, m’importa ben poc com se la decanti el cunyat del rei, però quan més hi penso no puc evitar d’estranyar-me que cap dels voltors que visiten les abundants tertúlies carronyeres que entretenen la parròquia groga, especuli sobre una qüestió que seria prou sucosa si algú es dediques a treure-li punxa. Aquest silenci, doncs, és precisament el que em desvetllà els dubtes, contaminat el senderi per les continues manxiules de la Rita, la darrera de les quals és per emmarcar i tot: “hi ha silencis que són massa cridaners”. A la meva manera de veure, el periodisme groc que gradualment ha colonitzat el periodisme seriós, ens ha malacostumat a que quasi per obligació hagi de sorprendre’ns cada mati amb notícies estrafolàries o escandaloses, sobre gent que moltes vegades només coneixem d’oïdes, però a les quals envegem, odiem o simpatitzem segons com ens hagin caigut. Quan treus el nas en alguna d’aquestes tertúlies esvalotades i hiperventilades t’adones de fins a quin punt l’obsessió per aconseguir la interacció de l’audiència, està fent tant de mal als mitjans de comunicació. I és que quan el periodista o el simple paparazzi es veu forçat a generar clics i comentaris grollers o temeraris, per mantenir la clientela, la qualitat de la informació en general se’n ressent inevitablement. Per aquesta raó, la passivitat de tota aquesta trepa a l’entorn de l’Iñaki de Brieva, quan era tan activa i collonera amb l’Iñaki de Suïssa, pot semblar sospitosa segons com es miri. En tot cas, almenys la Rita no ho veu clar i  no seré jo qui digui que val més que posi la llengua a dieta.           

EN VIGILIES DE LA DIADA, CAL RECONEIXER QUE L’ANC ES MEREIX UNA BARRETADA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (diumenge 8 setembre de 2019)

Entre les males costums dels catalans, tenim la de no donar importància a allò que fem bé i de relliscar-nos en certa manera els reconeixements públics, en uns casos com si ja es donés per descomptat que no podem ni sabem treballar d’altra manera i en altres perquè tenim l’autoestima en hores baixes. En canvi, podem vantar-nos de disposar d’infinitat de professionals de tota mena – personal sanitari en general, docents a dojo, bastants funcionaris eficients i molts empresaris per convicció i amb principis morals, sense oblidar la immensa gent d’ofici que val un imperi -, que freguen quotidianament amb escreix els nivells d’excel•lència en tasques de voluntarietat, sense preocupar-se de si els ho tindran en compte o els penjaran cap medalla. Doncs bé, entre aquesta gent anònima però imprescindible que ha fet i està fent la feina de cada dia ben feta, jo crec que s’hi han d’incloure els voluntaris que col•laboren desinteressadament amb l’ANC, en l’objectiu polític de mantenir amb tossuderia i, sobretot, aportant iniciatives creatives sorprenents, encès el caliu d’una il·lusió històrica: la reivindicació de que li sigui reconeguda al poble català la sobirania nacional.

Francament, és per treure’s el barret la manera com s’han pensat, dissenyat i executat fins al darrer detall logístic les mobilitzacions emblemàtiques organitzades amb motiu de les darreres Diades, i la que es prepara enguany no sembla que es quedi enrere en quant a espectacularitat, malgrat la desunió lamentable de la classe política que no vol renunciar a portar cadascuna de les patums el seu propi barret. No era fàcil de coordinar amb precisió quasi matemàtica un puzle tan complicat com la cadena humana o la bé baixa, per exemple, sense pràcticament cap fallo ni cap incident per lamentar. Però és que, a més a més, l'organització administrativa i la resolució informàtica de tota la maquinària de màrqueting i promoció, és digna de les empreses privades més eficients; qui sap si perquè molts dels que ho gestionen i maneguen durant les seves hores lliures són professionals qualificats. Davant la matusseria i la improvisació com responen mantes vegades els organismes dependents del govern central els moviments calculats a la mil•lèsima pels catalans, a la meva manera de veure qui ha marcat el pas i portat la iniciativa en aquest llarg conflicte institucional ha estat la societat civil catalana constituïda el seu dia en Assemblea per empènyer amb fermesa convençuda, al marge i segons com per damunt dels partits polítics mandrosos o tebis, el dret a decidir. I sempre he tingut clar que en qualsevol conflicte de relacions humanes, qui porta la iniciativa té molt de guanyat.

Per tant, a la meva manera de veure, considerant com l’ANC ha estudiat democràticament fent-hi participar les bases i contrastat cadascun dels passos a donar, és evident que el guió i la planificació de les mobilitzacions populars cíviques, no s’han dissenyat en un cap de setmana entre cervesa i cervesa, sinó que molta gent des de fa temps, alguns en memòria dels pares i d’altres pensant en el futur dels fills, s’hi ha trencat les banyes, completament sobris, per convicció i no pas per ensibornament. En funció d’aquesta realitat, m’atreveixo a pensar que des de Madrid no es pot competir ni aturar o emmordassar per tota una eternitat una empenta tan decidida d’una societat civil emprenyada. I això per tres raons fonamentals: sempre el govern central va un pas enrere de les iniciatives impulsades des de Catalunya, i quan dona senyals de vida només sap bordar i reprimir; l’article del NO per imperatiu constitucional que vol vendre la diplomàcia espanyola a Europa i al món, no la compra ningú perquè a part de no tenir pedigrí ni finesa democràtica, fa una pudor de resclosit i, sobretot, perquè com deien els eslògans que feien forrolla els anys noranta: “la feina ben feta, no té destorb”. L’únic perill que pot fer fracassar aquesta bona feina, són les picabaralles de pati d’escola que els polítics estan donant, no per defensar una ideologia sinó per disputar-se el poder o el lideratge com un miserable plat de llenties.

POCA XOCOLATA PER A TANTS LLOROS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (divendres 6 setembre de 2019)

Em permeteu que us expliqui una faula?

Vet-aquí que era un país que fa uns quants anys, una dotzena i escaig, va entrar en recessió a dues passes de fer fallida, i per sortir-se’n, els que manaven començaren a retallar sous dels funcionaris rasos, pensions d'avis indefensos i prestacions socials indiscriminadament a la població, amb l’excusa que s’havia d’aprimar el pressupost de despesa per pagar la llufa que bancs, caixes d’estalvi i administracions públiques havien penjat a la carcanada del país, dilapidant els actius en farres financeres arriscades, en comissions a corruptes i en primes de productivitat als manxaires de la bombolla immobiliària. Els ciutadans indignats a qui els tocà el rebre, posaren el crit al cel reclamant que si calia retallar s’havia de començar per les estructures i rectories improductives de la pròpia administració. Però els espavilats governants primer vetllaren pels privilegis de l’establishment, responent a les exigències del poble amb una ganyota d’emprenyats per la falta de confiança que els ciutadans els hi feien palès, i fent-se el ronsa davant les protestes del carrer amb una frase lapidària: “d'on vosaltres voldríeu que retalléssim no donaria ni per la xocolata del lloro”.

El problema és que per pagar tantes xicres de xocolata perquè els intocables lloros de l'establishment d'aquest país imaginari de la faula d'avui no passessin gana, la hisenda pública tingué d’endeutar més i més cada dia, de manera que malgrat les retallades selectives a nòmines, pensions, subvencions i partides cabdals com educació, sanitat, seguretat o investigació, i després d’empassar-se principalment els pelacanyes la dieta receptada per força des del govern, el gep del deute públic cada dia era més feixuc i el país a cada hora que passava generava menys recursos per mantenir l’anomenat “estat del benestar”, aquella versió il·lustrada i nostàlgica de la clàssica repartidora inventada pel socialisme quan era revolucionari. I mentrestant els lloros de l’establishment cada dia feien més goigs i estaven més llustrosos, després de cruspir-se la seva tassa matinal de xocolata de canonge, els poca-roba de sempre i una llarga corrua de representants d’una classe mitjana empobrida i despenjada que s’hi anava afegint, ho passaven com podien fent-se un forat més al cinturó i somniant en un paradís sense lloros pocavergonyes que es mengessin la xocolata de tots. Però com que on no hi ha mida ella mateixa s’hi posa, va arribar un dia que els governants d'aquell país van haver de reconèixer que no tenien prou xocolata per engreixar tants lloros i algunes cacatues que, amb tanta màniga ampla, s’havien auto-convidat a la festa continua d’un país que es pensava que Xauxa existia.

Ara bé, va arribar un moment en que els governants d’aquell país no van tenir més remei que decidir posar-se les piles i retallar del moll de l’os; però aquesta decisió desesperada arribava a misses, perquè els indignats ciutadans, armats amb destrals i forques, van començar a fer la feina que les tisores selectives s’havien negat a posar en solfa amb una excusa tan absurda com que retallar els enagos de l’administració era la xocolata del lloro. Amb la paraula enagos em refereixo a un reguitzell d’assessors inútils, càrrecs de confiança innecessaris nomenats a dit en recompensa als serveis prestats, administracions públiques duplicades o triplicades perquè cap amic es quedés a l’atur, rectories tretes de la màniga per camuflar-hi militància fidel inclosa la parentela, xefles oficials per aparentar, una plantilla escandalosa de cotxes oficials i d’escortes per guardar les espatlles a quatre pocavergonyes...

Ara que es torna a remoure l'espantall de la crisi, la recessió i les retallades, potser una copia d’aquesta faula s’hauria de fer arribar a la taula d’uns quants d’aquests polítics que es passen el dia marejant la perdiu, buscant tres peus al gat i tapant-se les orelles per no sentir les queixes del poble que tan diuen que estimen.

TOTES LES MASSES PIQUEN

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dijous 5 setembre de 2019)

Ara que molta gent s’apunta amb tanta alegria a seguir una dieta miraculosa que els acosti a la immortalitat, si pot ser amb un cos musculat, sense arrugues i ni un gram de greix; al final de l’obra es sol arribar a la conclusió que la millor dieta per a la salut es menjar de tot i no abusar de res, com deia en Pla. Perquè a la llarga totes les masses piquen, màxima que se sabien de memòria i aplicaven estricament a l’hora de cuinar, les nostres àvies. Del que es tractaria, doncs, seria de mirar prim sense estar-se’n de res; i això, encara que sembli mentida, costa Déu i ajuda si es vol practicar al peu de la lletra. Les rutines dietètiques cansen i són molt avorrides, per aquesta raó la gent prefereix sotmetre’s periòdicament a una novena d’herbes remeieres miraculoses o a una dieta radical, quan més exòtica millor. Però no es té en compte que abusar massa de fer dieta també pica i sovint l’experiment acaba en una solemne i frustrant decepció: el quilo que es perd avui es guanya demà passat. Aleshores es quan la gent torna a recordar-se’n de la vella dita, i es deixa de ximpleries per una temporada.

I si això és tal com ho pinto parlant de dietètica, en altres aspectes de la vida tampoc un empatx del que sigui - ideològia, religió, cultura o viquipèdia -, porta a res de bo ni aprofitable, raó de més per prendre-s’ho amb calma i no pretendre ser un fenomen o un oracle que tingui resposta per a tot, perquè en definitiva l’únic que s’aconsegueix anant de mestre tites es acabar sent el més llest i savi del cementiri. Un dels meus filòsofs de capçalera, ja sabeu de qui parlo, va deixar establert sobre aquesta qüestió un principi indiscutible: “quan més aprens, més clar tens que et queda molt per aprendre”. Per tant, francament, val més menjar poc i pair bé.

I a què ve, em direu, aquest llamp de reflexió d'avui? Doncs, mireu, a deixar constància, canviant de tema, que tampoc els que governen poden emparar-se sistemàticament posar-nos a dieta de lleis per renegar de la política, ja que com en el cas de la dieta totes les masses cansen i piquen. I passar-se el sant dia contestant NO a tot el que el poble voldria, com si fossin un disc ratllat, pot acabar fent sortir de polleguera a gent que no se li havia passat mai pel cap de ser desobedient ni irreverent, ja que simplement demana enraonar sobre aquelles coses en que no s'entenen i separaren enlloc d’unir una família o una societat, sense apriorismes ni prejudicis. Ara mateix, amb tota aquesta història de les diferents velocitats a que treballa la maquinaria judicial contaminada per la política, l’acusació de desobediència del president Torra que anirà al tribunal a final de mes, n’és un exemple de que tant abusar del ralentí o de la gansoneria com pitjar a fons l’accelerador, en matèria d’administració de la justícia, es fer-ne un gra massa. Sobretot si queda palès que quan es vol els jutges es treuen la feina dels dits en menys de vint-i-quatre hores, malgrat hagin de treballar en dies festius o per vacances. Aquestes masses també piquen i poden fer molt més mal a la societat que una fartanera, a la nostra salut. Perdoneu, doncs, les molèsties, però encara que sigui cantant i xiulant algú ha de deixar constància de les veritats de tant en tant, i potser els escriptors que anem per lliure som els més indicats per posar a caldo els governants prepotents i mesells. Sinó, de què coi serviria que escriguéssim?

PARLEM DE DESOBEDIÈNCIA, CONFRONTACIÓ I DIÀLEG?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dimecres 4 setembre de 2019)

No em sorprèn del tot que a les darreres hores personatges destacats a l’escenari polític s’hagin despenjat aigualint el vi que uns altres personatges, de la seva pròpia corda i alguns de la mateixa confraria, havien abocat generosament al porró posat a disposició de tothom que vulgui fer un traguet, per entretenir el temps d’espera i mantenir la moral alta. Les invitacions a passar-se per l’arc del triomf sentències i ordres que no agradin, especialment si fan referència al procés, han pujat de to després del relaxament de les vacances, i han estat reproduïdes per internet pels que són més de la ceba, sobretot pels incondicionals partidaris de posar la barqueta a velocitat de creuer. Però pels comentaris que s’escolten hi ha gent que s’apunta a gust, potser sense pensar-ho massa, a la gresca de desobeir i confrontar.

A mi, francament, mai m’ha fet gràcia això de fer entrar els claus per la cabota i ho fet constar a bastament, sense avergonyir-me’n ni mossegar-me la llengua, sempre que n’he tingut oportunitat, perquè la història està farcida d’exemples d’experiments, que deixant de banda els pessics d’èpica o de sentimentalisme amb que cadascú vulgui amanir-los, han acabat per la ciutadania com el rosari de l’aurora o pitjor. Però, curiosament, els casos emblemàtics de desobediència civil que han reeixit arreu del món, sempre estigueren liderats no per gent de la flamarada sinó per individus amb una forta empenta i carisma personal, quina primera preocupació fou que mai els seus seguidors confonguessin la gimnàstica amb la magnèsia, i que una cosa era la resistència tossuda i una altra de ben diferent la desobediència radical, la qual en tot cas hauria de supeditar-se a la primera només en casos extrems i ben justificats, com l’única forma possible que quedi per plantar cara. Ja sé que per definició ni la resistència ni la desobediència són violentes, però també és cert que no sempre cal que es reparteixin hòsties perquè hi hagi violència.    

A la meva manera de veure, doncs, amb les ambigüitats i contradiccions de la classe dirigent – que si fossin calculades, encara m'emprenyaria més –, no s’hi pot jugar en qüestions delicades, perquè hi ha gent que sempre estarà disposada a tirar pel dret pel què sigui, sense pensar-s’ho gaire. Però un líder autèntic ha de saber que quan el carro s’empeny pel pedregar abans d’hora, aturar-lo després, abans no s’estavelli esdevé molt difícil. Recordo que quan a l’inici de la transició en el pacte de la Montcloa es van comprometre Carrillo, Camacho i Redondo a fer la farina blana i amb les seves proclames no posar pals a la roda, en les primeres manifestacions obreres es demanaven els caps d’aquests líders perquè just la vigília de l’històric acord polític, encara incitaven les seves bases, amb paraules abrandades i arengues incendiaries, cap a la ruptura democràtica. Amb aquesta reflexió només vull donar a entendre que, sobretot quan hi ha tant de nerviosisme i tensió en l’ambient, cal anar amb peus de plom amb les alegries verbals, perquè els aplaudiments d’avui és poden tornar cops de pedra demà. Pensem-hi una mica: la resistència assenyada es cuina en un bon xup-xup a base de paciència, prudència i astúcia; en canvi la desobediència es un plat ràpid que massa sovint es cuina a base de rampells i corre-cuites. I la pressa sempre ha estat una pèssima consellera en qüestions polítiques. En qualsevol cas, si penseu que pixo fora de test, perdoneu les molèsties i no m’ho tingueu en compte perquè ja vaig de retirada. Però no aneu dient que repapiejo, perquè som més de quatre els que pensem igual.    

LA DISTÀNCIA MÉS CURTA ÉS SEMPRE EN LÍNIA RECTA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dimarts 3 setembre de 2019)

Però a vegades ens n’oblidem d’una veritat tan de pissarrí, i ens trenquem el cap especulant dotzenes de dreceres o de giragonses en teoria alternatives, però que en la pràctica no porten enlloc. Ara mateix, amb la empantanegada qüestió del referèndum d’autodeterminació, resulta que alguns es fan mala sang i s’escalfen el cap davant el repertori d’entrebancs amb que el govern central barra el pas, en comptes de sentir-se’n orgullosos de que hi hagi tanta gent compromesa en decidir sobre si una fita tan important per al futur del país, com és assolir la sobirania plena, té recorregut. La mare dels ous és si a l’endemà de la consulta es palesés una majoria qualificada suficient i indiscutible, aquest resultat s'entomaria civilitzadament.

Em sorprèn, doncs, que es perdi el temps rumiant i repetint com en una cançó enfadosa que pinten bastos, planyent-se per la desgràcia de tenir de veure-se-les amb uns governants espanyols autistes, parcials i ressentits, enlloc de passar-ne olímpicament de fatxendes que menyspreen i amenacen, convençuts que una societat democràtica i civilitzada ha de permetre un referèndum per sortir de dubtes, simplement perquè és la línia més recta possible. Per guanyar, en qualsevol partida d’aquesta vida, primer s’ha d’estar convençut de tenir a les mans una bona basa. Qui titubegi acabarà perdent-se pel camí i no arribarà mai a bon port o farà salat, quan ja tot estigui dat i beneit. En dibuixar-se el full de ruta del procés, el punt de sortida cap a meta passava inevitablement per posar urnes que aclarissin, d’una vegada per totes, del peu que calçaven els ciutadans, i si el sobiranisme era o no un sentiment compartit per la majoria. Per tant, la ruta que es va traçar en un moment donat cap a un referèndum d’autodeterminació, establia una línia tan recta que semblava impossible de perdre’s pel camí. A la meva manera de veure, doncs, si res no s’ha modificat del projecte inicial i no es fa marrada o marxa enrere, ningú es pot perdre en cap cantonada.

És cert que cada dia se senten bajanades des del bàndol dels entossudits en que no exerceixi, a través de l’eina d’un referèndum, el dret a decidir. I ahir mateix algun dels ferotges unionistes de plantilla a les diverses tertúlies del país, no descartava arrabassar-li per la força de la llei de l’embut, la llicència autonòmica a la Generalitat. Vaja quina xorrada! Però, què voleu fer-hi? Alguns tertulians i opinadors polítics parlen perquè tenen boca, ja que si tinguessin un dit de seny i de decència s’ho pensarien dues vegades abans de dir ximpleries, posar-se de peus a la galleda o jugar perillosament amb mistos. Em costa de creure que polítics tan tocats i posats com el senyor Borrell, per exemple, aquest que sembla el déu de Bagà i pontifica en contra l’independentisme per ressentiment més que per convicció, plantegin propostes inconstitucionals pels quatre cantons. I ara que faig referència a la constitució, m’agradaria que s’acabés amb la definició genèrica de “constitucionalistes” aplicada als partits que s’oposen frontalment a les pretensions catalanes, perquè la Constitució empara tothom, inclosos republicans i sobiranistes. Efectivament, la majoria de plantejaments polítics podrien tenir cabuda a la Carta Magna – segons Roca Junyent, un dels seus “pares” -, si es fes una lectura possibilista i no talibana d’un text que nasqué d’un consens exemplar. Inclòs un referèndum hi tindria cabuda, si es volgués entendre d’una vegada que seria la traçada més recta per desemboirar el panorama i les cabòries d’una ciutadania massa sacsejada des de tanta tertúlia histèrica, deixant expressar als ciutadans a través de les urnes, sense pors ni anatemes, les seves conviccions democràtiques. Només després del recompte dels vots emesos en un referèndum amb cap i peus se sabria amb certesa com es pensa; i si finalment s'escaigués, podria posar-se fil a l’agulla per estudiar com encaixar-ho tot plegat constitucionalment. Si al capdavant dels governs centrals dels darrers anys hi haguessin hagut homes d’estat, enlloc de polítics saltimbanquis, oportunistes, tramposos i titelles dels poders fàctics heretats de la dictadura, d’aquesta pedra a la sabata un Estat democràtic de veritat ja se n’hauria desempallegat amb èxit. No en tingueu pas cap dubte.

AMB L’ESQUENA DRETA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dilluns 3 setembre de 2019)

L’altre dia vaig escoltar una expressió, que feia temps no sentia. Érem a una cafeteria, i un de la colla que té la mania de començar a llegir el diari per la pàgina dels morts, ens va sorprendre amb un comentari estirabotat: “aquest pao si que n’ha sabut de viure bé, sempre amb l’esquena ben dreta”. Quan era petit, li havia sentit dir a l’àvia aquesta mateixa expressió amb un deix de respecte; en canvi, el pare, en referir-se als que anaven amb l’esquena dreta més aviat em feia la sensació que ho deia amb un to indefinit entre el fàstic, la nosa o l'enveja. D’entrada, jo no tenia ni idea de què anava això d’anar amb l’esquena dreta, i fins i tot ho vaig arribar a relacionar amb aquell altre misteri que per a mi representava l’home que tenia “tants de nassos com dies l’any”. Però, a còpia de senti’ls-ho repetir i de lligar caps, vaig comprendre que el pare, concretament, es referia amb aquella expressió a la gent que no suava la cansalada per guanyar-se la vida, com li tocava fer a ell pujant i baixant bastides.

Al pare, decididament, no li agradaven els que anaven pel món amb l’esquena dreta, i sempre va mirar-se’ls de cua d'ull, perquè li semblava que vivien, sense donar ni cop, molt més bé que no pas els que com ell pencaven de sol a sol. Quan em vaig fer gran em vaig trobar arrenglerat amb els de l’esquena dreta, tal com els tenien classificats els pencaires com el pare i l’avi, que passaven angúnies per arribar a fi de mes, tot i no decantar-se-la gens ni mica. Aleshores, perquè em tocava de prop, vaig comprendre que hi deuen haver moltes frases fetes que s’haurien d’examinar amb lupa ja que la majoria deuen estar arnades, i és injust tirar-ne cada dos per tres un tros a l'olla d’aquestes relíquies col·loquials, només per fer-la bullir una mica. Avui en dia repapiejaria qui no considerés honrats i dignes com a “treballadors” els que no doblen l'espinada al rengle i, en canvi, tingués per res a tots els de coll blanc que penquen amb l’esquena dreta, al·legant que són uns paràsits que viuen a la salut dels que treballen de veritat. Ja n’hi ha que encaixen en aquesta descripció pejorativa, però no són la majoria. Un mestre, un metge, un arquitecte o un venedor d’assegurances, per exemple, a vegades van més estregats que un obrer manual.

Potser, doncs, l’expressió “anar amb l’esquena dreta” l’hauríem d’emprar limitant-la només als autèntics paràsits de la societat: els que viuen d’especular, de vegetar traient el suc a rendes eixorques o, sobretot, els que han aprés a viure com reis aprofitant-se de les flaqueses humanes dels dèbils i desemparats, de la solidaritat desinteressada de voluntaris que ho donarien tot pels altres i, a vegades, també de la mala consciència de gent que fa almoina perquè creu que es farà perdonar els pecats i quan estiri la pota anirà de pet al cel dels àngels o de les oques. I també als  polítics paràsits que no hagin mogut un dit per denunciar vergonyes humanitàries com les que es consumen diàriament als camps de retenció de refugiats i emigrants a les illes de Nauru (Austràlia), Lesbos (Grècia) i a centenars de llocs semblants escampats pels cinc continents.

FINS QUAN EL DINER FARÀ BALLAR EL MÓN?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (diumenge 1 setembre de 2019)

Tot té un preu? Els països, també? A tothom se’l pot comprar o vendre per diners? La darrera paraula en qualsevol empresa, projecte o il•lusió, sempre l’han de tenir els interessos econòmics? L’experiència del dia a dia sembla confirmar que no té volta de fulla que més tard o més d’hora el diner decanta la balança, perquè inclús per plantar-hi cara a aquesta dependència malaltissa s’han de tenir recursos suficients (diners), per escapar-se’n i sobreviure’n al marge. És com si visquéssim sota un sostre de vidre on només fossin ben vistos i tinguessin futur els que fessin la farina blana a la dictadura del diner, i els rebels, els esquerps, els inconformistes hagessin d’anar sempre amb els ulls ben oberts per a no entrebancar-se amb els infinits paranys i pals a la roda inventats per un sistema pervers on tant tens, tant vals; però, sobretot, on amb la suor del front massa sovint no n’hi ha prou per guanyar-se el pa de cada dia, abonant aquell escepticisme tan antic dels que asseguraven convençuts que només treballant de sol a sol, pocs es feien rics.

Al llarg de la història, en totes les revolucions socials i en totes les guerres colonials sempre hi han tingut un paper determinant els interessos econòmics o territorials de pillastres que movien els fils dels titelles imprescindibles per fer la feina bruta, mentre ells passaven comptes dels beneficis repanxolats des de darrera el còmode canyer de l’anonimat. Tothom sap d’on bufa el vent en aquesta qüestió, però pocs s’atreveixen a posar cara i ulls als pillastres. I és que una cosa són els desgraciats que s’esbatussen a pit descobert a la plaça o al camp de batalla, al servei d’un ideal, una utopia o una pretesa necessitat; i una altra, els covards especuladors que enceben el zel de masses arrauxades sense exposar-se mai ni a una esgarrinxada. El papa Francesc, un més dels benintencionats eixorcs que intenten almenys posar el dit a la nafra, denunciava no fa gaire sense eufemismes que fa temps ens troben en plena tercera guerra mundial, a través de continues escaramusses que semblen de joguina però que produeixen arreu milers i milers de morts i damnificats innocents. És la carn de canó que alimenta la moderna guerra tecnològica, per mantenir actius els programes de producció d’una industria armamentista que no pot parar perquè s’arruïnarien els fons d’inversió dels que s’engreixen, mentre en el món durin les bufetades. Fons on hi estan empastifades les complicitats de gent i institucions que mai haguéssim pensat, les quals potser no sabien, però em temo que en la majoria dels casos ni se’n preocupaven d’on provenien els dividends que queien del cel a llurs comptes corrents.

I no parlem de la fam i les malalties que consumeixen quasi un terç de la població mundial a la qual li han robat històricament, a mà armada o amb enganys, la seva riquesa en recursos mine-rals i geològics, la qual seria suficient perquè la seva gent no tingués de fugir de la misèria i visqués amb dignitat a casa seva. Recursos robats només per omplir les butxaques dels que mai acabaven la set de fer diners i tenir més poder, esclafant qui fos fent cara de no haver trencat mai un plat. Ara mateix, Xina està invertint, aparentment a fons perdut, en països com Angola i d’altres de l’Àfrica rica en petroli i matèries primes d’una importància vital; però no és a benefici d’inventari, no, sinó endeutant-los fins a extrems immorals a base de crèdits que perpetuaran la seva dependència econòmica del “benefactor”. La Xina fa el mateix, potser amb més subtilesa, que feien les potencies colonials europees descaradament. Per tant, a la manera de veure, mentre el diner condicioni la salut, el benestar, el desenvolupament, prostitueixi les consciències, tempti els corruptes i estableixi el full de ruta dels governs, no hi ha res a pelar. Mentre qui tingui la darrera paraula, per exemple, sobre la investigació, la ecologia, el canvi climàtic o les prioritats d’inversió sigui el diner, el món avançarà en sentit contrari a l’humanisme, el benestar, la solidaritat entre les persones i la igualtat d’oportunitats. Ara bé, com ens ho farem per desempallegar-nos d’aquesta llosa, és la mare dels ous. Segur que no perden el temps parlant de la violació de gallines per galls supremacistes, que han denunciat a Osor, Girona, un col·lectiu d’activistes veganes?