MONÒLEGS A PEU DE CARRER (6) – DE FORA VINGUEREN...

Confesso que m’he tornat un xafarder i que m’agrada parar l’orella a les converses que per casualitat escolto, sovint gràcies a que la gent quan s’esplaia amb un altre parla més alt del compte, sobretot si està amorrat al telèfon. Ahir, sense anar més lluny, em vaig ensopegar - a la barra del bar on entro cada matí a fer un tallat, quan acabo la caminada terapèutica quotidiana - amb una dona atribolada que explicava per mòbil, sense massa reserva, la causa del seu emprenyament:

“- Doncs mira que et dic mona, no estic d’humor per acudits a aquestes hores, després de passar una altra nit del lloro per culpa dels maleïts veïns de sota de casa. I el teu pare també està que trina - ja te’l pots imaginar! -, sobretot després que va baixar a pregar-los que paressin d’escridassar-se, i li tancaren la porta als morros dient-li: “abuelo, no se meta donde no le llaman!” Ja saps que significa pel teu pare això que li diguin avi; precisament va vendre’s el cotxe l’endemà que en una rotonda un galifardeu que tenia pressa li va endinyar: “avi, no s’adormi al volant!”... Em tingut mala sort amb aquests veïns i no sabem pas com ens en sortirem, l’única esperança és que estan de lloguer i potser fotra’n el camp aviat. El president de l’escala prou que ha intentat resoldre-ho plantificant un avís a l’ascensor que recorda - a tothom en general per a no ferir susceptibilitats, perquè ell és un senyor molt legal, tocat i posat - que des de mitjanit fins a les vuit del dematí s’ha de poder dormir, ja que a la comunitat hi viuen gent gran, nens i treballadors que s’han de llevar d’hora. El teu pare, ja ho saps, necessita descansar les seves hores tal com li va dir el metge en sortir de l'infart, i aquests dies que no pot clapar tranquil és una altra persona, t’ho ben asseguro. Jo mateixa estic amb l’ai a cor, sentint unes batusses en que és diuen de tot, de fill de puta per amunt, quan arriben a les tres de la matinada mamats, i no sé si amb alguna altra porqueria al cos. De fet, quan me’ls trobo per l’escala em sembla que van una mica obnubilats, però passo de llarg perquè em fan por. Quina pena sentir por dels veïns que tens més a prop que la família en cas de necessitat!  No, no filla, no són pas joves; jo els hi faig ben bé de quaranta-cinc a cinquanta anys, i segons el propietari que els hi va llogar el pis, li varen fer llàstima perquè tots dos són pensionistes per malaltia... Collons, nena, estan malalts i s’emborratxen un dia sí i l’altre també? Això sí que no ho entenc, que no els hi fan un seguiment els metges? És el que diu el teu pare, viuen a costa de nosaltres i no paren de fer-nos la vida impossible... I no et pensis, aquests paios són del país, no pas de les quimbambes. El propietari del pis es disculpa dient que va mirar de no llogar-lo a moros i negres perquè no ens queixéssim; doncs, mira, li vaig contestar, potser millor ens aniria amb estrangers pobres però educats, que n’hi ha molts, que no pas amb aquesta púrria del país... Saps allò que es diu que de fora vingueren i de casa ens tragueren? Doncs és exactament el nostre drama, només que nosaltres hem acabat de pagar l’hipoteca fa sis anys i no estem pas a la nostra edat per vendre la casa i anar de lloguer... Els municipals, dius? Refia-te’n! Mira, si no hi ha sang i fetge pel mig no mouen un dit, i el que denuncia a vegades ho passa pitjor que el denunciat... Jo em refiava que l’Ajuntament potser ens donaria un cop de mà després d’haver parit una ordenança de civisme que declara, per exemple, el dret de la gent gran a dormir; però es veu que tot plegat és paper mullat, i els nostres veïns poden dir-se el nom del porc a les tantes de la matinada. Jo a vegades, Déu em perdoni, penso: a veure si es maten d’una vegada i s’acaba la murga! ... Tu que coneixes aquesta regidora tan mona que es vanta de l’ordenança de civisme, convida-la a passar un parell de nits a casa nostra per comprovar el pa que s’hi dona amb uns veïns incívics que et fan sentir tan impotent com a ciutadà i com a persona... Temo que el teu pare un dia tregui el geni i faci un disbarat, perquè els mateixos que no fan res per impedir que algú es pixi cada dia en els dret cívic de la gent gran a dormir en pau, després crucifiquen el que es prengui la justícia pel seu compte quan no es pot més...”    

QUÈ FAS RAJOY, QUE ENFONSES EL TEU POBLE?

Mai m’he amagat de dir el que penso del senyor Rajoy: que em recorda més un viatjant de gra cuit que no pas un home d’Estat. Però després de veure com les darreres setmanes fa una patinada política darrera altra, no em puc estar de recalcar-li, amb tota franquesa, que tal com es comporta té tots els números d’enfonsar el seu poble a la misèria econòmica i moral, que és la pitjor llufa amb que pot passar a la història un governant. I no ho dic només per com gestiona el gran incendi que atia a Catalunya sinó, sobretot, per la poca vergonya com pretén protegir els pocavergonyes del seu partit emmerdats fins al coll en el merder de la corrupció més impresentable. Ja només li faltava que el dia que el seu partit munta un aquelarre a Càceres per conjurar-se i reivindicar-se com  a un model i referent d’honestedat, el president Morago resulta que s’havia callat com un punyeter que les dotzenes de vegades que havia anat a sucar el melindro a Tenerife, ho feia a despeses pagades pel Senat (és a dir, pels contribuents) Que faci veure, doncs, el senyor Rajoy que no s’adona de la quantitat de brutícia que amuntega sota les catifes de casa seva, em sembla que l’incapacita com a administrador de confiança del patrimoni del seu poble. Tanmateix, voler fer empassar als ciutadans que l’economia aixeca el cap gràcies a les seves reformes quirúrgiques, i que la crisi està morta i enterrada quan els bancs d’aliments no donen l’abast, la sanitat porta crosses i gairebé una quarta part dels espanyols no trobaran una feina decent en molts d’anys, es propi de caragirats i d’un governant que menteix i juga amb les coses de menjar, a casa mesa meva en diem un tafur. Però anant a les castanyes que se li couen a Catalunya, cal que aviat reflexioni serenament, es tregui els taps de les orelles i rebobini la seva memòria de peix, adonant-se que la mala maror la va encetar ell i la seva camarilla quan anaven de poble en poble de romeria, bescantant tot el que feia tuf de català amb sanya, i recollint signatures per fer-nos condemnar per insolidaris, mals espanyols i si et descuidaves, per xoriços. I quan els catalans, farts de veure’s tractats com l’esca del pecat, varen defensar la seva dignitat i el seu orgull de poble sobirà ofès per una carretada de lleis injustes presentant els papers del divorci d’Espanya, enlloc d’afluixar i d’intentar apedaçar les diferències el senyor Rajoy reaccionà com uns energumen, negant-se a tot diàleg democràtic i manant els seus sicaris que cargolessin cada vegada més l’argolla fins que mig ofegats els catalans es rendíssim als seus peus com a vassalls. Ni els gossos mosseguen la mà que els alimenta, però la mà de Catalunya que ha ajudat a bastament que Espanya no passés gana no para de rebre queixalades. Catalunya no és una propietat de les que el senyor Rajoy registrava com un buròcrata, sinó una nació que vol que se la respecti i que se li reconegui la sobirania per decidir. Si amb les seves decisions de sapastre aconsegueix que al final Catalunya toqui el dos – i cada dia s’hi està més a prop – el senyor Rajoy haurà ensorrat definitivament el seu poble matant la gallina dels ous d’or. Com deien els nostres avis, no es pot matar tot el que és gras. Potser el senyor Rajoy hauria de començar a pensar-hi en serio. El seu poble li agrairia.      

LA SILVIA NO S'HA VOLGUT PERDRE EL 9-N EN VIU

Digui el que digui el govern d’allà per menystenir la mobilització ciutadana d’avui, a Catalunya, i emmascari com vulgui - amb astúcia i per pura prudència - el govern d’aquí la tossuderia dels nacionalistes catalans perquè se’ls hi reconegui que són subjectes plens de sobirania, la veritat és que la gent anirà a votar a tremuja. Malgrat les urnes siguin de cartró i s’hagi impedit amb punyeteries una infraestructura que no sembli de fireta. La gent dipositarà la butlleta guardada a la butxaca des de fa dies, amb tanta il•lusió com ràbia endarrerida. Però convençuda que participa en quelcom més important que un simulacre de consulta. Com la Silvia, que ha fet una escapada de vint-i-quatre hores des de Berna, expressament per viure aquesta jornada patriòtica en directe, la gent votarà amb la mateixa fe com si es tractés d’un referèndum definitiu. I és que la gent participarà perquè són persones adultes, compromeses, decidides a posar la directa pacíficament malgrat estiguin emprenyades, fent palès que ni són titelles d'en Mas ni quatre caps calents embolcallats amb l’estelada d’en Jonqueras, com des de Madrid es vol vendre a la parròquia espanyola i als observadors internacionals, que ja són també prou llestos com per fer-ne l’anàlisi sense pigalls, de la revolta catalana. A la meva manera de veure, a Madrid hi ha massa babau que encara no comprèn que la independència no és una ideologia sinó un objectiu, i que allò que marca la diferència en aquest pols entre dos governs no és que hi hagi un partit pro-independència sinó que la majoria dels partits estiguin farcits d’independentistes, i que entre la societat civil en creixin més cada dia, com a bolets. Tanmateix, tota aquesta gent avui votarà sap que la sobirania s’ha de fer explícita a través d’un mandat democràtic formal, i que el problema és que el dret a escatir l’opinió majoritària dels ciutadans del territori candidat a la secessió s’estavella contra una paret legal abusiva: que els ciutadans del territori en qüestió no són sobirans per determinar si volen partir peres o no amb la resta de l’Estat, per la senzilla raó que se senten tractats a baqueta. On se val que el TOT, decideixi per una part? No obstant això, la gent sap que qualsevol nou pas endavant s’ha de fer seguint una escrupolosa pràctica democràtica. I no tan sols per convicció, sinó perquè és la que ens avalarà en el pla internacional que, ara més que mai, és de qui dependrà l’èxit de tot plegat. Per tant, anem a votar i no fem quedar malament l’esforç de tantes Silvies que han vingut expressament a passar el diumenge a casa seva des del lloc on resideixen per no perdre's la satisfacció d'afegir el seu granet de sorra. La principal conclusió que haurien d’escampar arreu els periodistes observadors vinguts de tot el món per ser testimonis d’un acte històric i èpic sense precedents, hauria de ser aquesta: hem estat amb un poble que s’està guanyant el futur amb mèrit.      

VAL MÉS CAURE EN GRÀCIA QUE SER GRACIÓS

És més vell que l’anar a peu que la primera impressió que fem les persones és determinant per tancar un negoci, trobar una feina i fins i tot per lligar. Per aquesta raó sempre s’ha sentit a dir que a una entrevista de treball, per exemple, s’hi ha d’anar “arreglat” o que per triomfar a la vida no cal empolainar-se com si s’acabés de sortir de la capsa, però s’ha de “fer goig” perquè un aspecte “deixat” inspira desconfiança. No obstant la globalització també ha canviat infinitat de dogmes socials, encara segueixen en peu aquelles recomanacions de manual dels avis, tot i que s’han adequat als nous temps les formes estereotipades del passat i s’admet que uns estils més informals de vestir-se poden ser també elegants. De fet, els nostres avis haguessin fotut escales avall qui gosés presen-tar-se'ls amb uns pantalons plens de forats i amb traces d’estar desgastats de tan portar-los, en canvi avui els texans formen part de la indumentària “in”, tant per part dels homes com de les dones, i quan més foradats estratègicament i passats per la pedra més cars solen ser. I no és tracta només d’una moda juvenil, que també; però molts sèniors hem de confessar que ens posen texans sense prejudicis, a part de per la comoditat de no estar pendents de la ratlla com en els pantalons convencionals, per no deixar escapar la joventut. Tota aquesta arrambada de tabús estètics del temps de Mariacastanya al quarto dels mals endreços, va començar amb aquell mantra de l’arruga és bella que va permetre portar americanes o d’altres peces de vestir de cotó un xic rebregades. En qualsevol cas, i malgrat tot, el que podríem afegir sobre el desencarcarament de les costums, encara avui l'aspecte físic i l’estil ajuden a caure bé en societat i, sobretot, en segons quines feines. A totes les escoles de negocis ho tenen en compte i li dediquen un cert temps a aquesta qüestió de l’empatia, una paraula que en definitiva consagra la vella dita de val més caure en gràcia que ser graciós, perquè no obstant sembli injust, a igualtat de condicions qui s’emporta el gat a l’aigua no és el candidat o candidata que té més mèrits o que sap el que toca, sinó qui cau millor. I a vegades, ni en igualtat de condicions. Tanmateix, aquest fenomen social no passa només amb qüestions relacionades amb la feina, sinó en qualsevol altra circumstància de la vida social quotidiana, inclosa la política. Els que arriben a líders, desenganyeu-vos-en, ho deuen més que al que saben o deixen de saber, o a si són més o menys graciosos, a haver caigut bé. Per aquesta raó, francament, ser líder del que sigui no és sinònim de ser el més apte ni el més ben preparat. Per descomptat que hi ha alguna escadussera excepció, però ja sabeu que les excepcions no serveixen per res més que per confirmar les regles. Que sigueu feliços!          

TOTHOM A LA CUINA

Dóna la impressió que de repent mig país es passa el dia a la cuina, com si hi hagués una passa. Els demoscòpics van de cul combinant plats sòlids i tradicionals de tota la vida en la carta política espanyola, amb noves receptes revolucionaries que la clientela exigeix que s’incorporin al menú diari de la propera temporada electoral, malgrat els ingredients sonin una mica exòtics, perquè diuen que a aquesta vida s’ha de provar tot. La delegació del govern central a Catalunya i la fiscalia de l’Estat, es trenquen les banyes calculant si els surt a compte o no repartir, el proper diumenge, pels carrers i places de les principals ciutats catalanes racions gratuïtes d’estofat de toro ibèric, perquè els entremaliats i atrevits catalans s’oblidin de la botifarra amb denominació d’origen sobiranista, que pretenen servir amb patates a l’aplec del 9-N, amb l’ajuda desinteressada de quaranta mil i escaig cuiners voluntaris. Les botifarres sembla ser que ja les tenen apunt al rebost des de fa dies, i només falta posar-les a la graella perquè, això si que ho tenen els catalans, no deixen per demà res que es pugui fer avui. En canvi, sembla que els que des de la delegació del govern miren de reüll i segueixen amb inquietud els esdeveniments a Catalunya fan veure que s’ho pensen, però en realitat guanyen temps mentre acaparen a corre-cuita ingredients imprescindibles per si es decideixen, a darrera hora, fer una degustació de ranxo nacional; encara que dissimulin dient que és pura casualitat que s’hagin detectat anades i vingudes de vehicles militars per les carreteres, que al port de Barcelona faci la papallona un vaixell de guerra que no hi pinta res i que s'estiguin de colònies pel Maresme una colla indeterminada de policies. I també s’ha ficat a la cuina la intendència dels partits catalans, per discutir si a partir de l’endemà de l’aplec de la botifarra cadascú tirarà per la seva banda o si es posaran d’acord per cuinar una recepta unitària i de país per preparar la següent festa major. Tanmateix, pel que se li ha escapat a algun rentaplats, els egos dels cuiners estrella i, sobretot, les conveniències de les empreses interessades en la concessió del “plat nacional català”, impediran un menú d’unitat, la qual cosa a la meva manera de veure no és gens dolenta: val més posar a taula un repertori de plats ben acabats, amb les receptes clares, sense ambigüitats ni reserves de “secrets del xef” a la màniga, deixant que siguin els comensals - que tenen bon paladar i saben prou bé què volen i que els hi agrada – els que votin lliurement segons les seves preferències, enlloc de perdre el temps intentant un consens impossible entre cuiners independentistes de primera, segona i tercera generació, federalistes i autonomistes a seques. Ara bé, de la cuina almenys n’haurien de sortir dues salses ben lligades: en primer lloc, que l'ingredient principal del plat definitiu ha de ser com a mínim el reconeixement de la sobirania nacional i del dret a la autodeterminació; i en segon lloc, que si hi ha un plat que destaqui per acaparar el recolzament majoritari dels votants, tots els altres cuiners participants retiraran els seus plats sense ressentiments, i que tothom incorporarà el preferit per la majoria, a les seves respectives cartes i en farà propaganda arreu del món, fins que s'imposi en pau i tranquil·litat.           

DECIDIR SER LLIURES PER A DECIDIR

La llibertat és tan important, que la història de la humanitat es pot explicar com la lluita permanent entre els que s’esforcen per defensar-la i els que només malden com uns malparits per arrabassar-la. Les lluites cruentes i amb milions de morts que han esclatat entre els uns i els altres palesen, a bastament, que la llibertat és el bé individual pel qual l’esser humà ha estat més vegades disposat a sacrificar la seva vida. La paraula llibertat és una de les més usades - i podria haver escrit gastades -  en els estatuts programàtics de tots els partits polítics, malgrat cadascun d’ells en faci una lectura diferent en funció de la seva particular sensibilitat democràtica; però la llibertat, no ho oblidem, és estrictament individual com ho és la responsabilitat que se’n deriva dels intents de violar-la o de les pretensions de tutelar-la. Trobo bastant encertada la definició que en fa de la llibertat, el Manifest de la Internacional Lliberal: “la llibertat és la capacitat de decisió de les persones, superant tot intervencionisme i dirigisme que impedeixi o distorsioni la iniciativa individual i els drets humans”. En conseqüència, la llibertat és un atribut inherent a la condició de ciutadà i ningú la pot potinejar o segrestar en nom del bé de l’Estat. El problema és que en massa casos el recel de determinats governants immadurs s’ha convertit en un dels principals enemics de la llibertat de les persones, i que sobretot en encunyar el concepte “estat del benestar”, l’Estat ha trobat l’excusa perfecte per intervenir espais de llibertat volent convertir-se en el nostre metge, el mestre dels nostres fills, el cuidador dels nostres avis... No obstant això, quan el deute públic ens ha ofegat i “l’estat del benestar” s’ha esmicolat, aquell Estat tan generós ha fet mans i mànigues perquè els ciutadans s’espavilessin pel seu compte i resolguessin els problemes personals recuperant part de la llibertat, per buscar-se un altre paraigua. Però malgrat ésser el dret a decidir en tot la més important penyora de la llibertat individual, encara queden governants bornis i inútils que posen sistemàticament pals a la roda com bojos a que els ciutadans cansats de que els pugin a cavall, com passa a Catalunya sense anar més lluny a buscar exemples, puguin comprovar si són majoria democràtica suficient per decidir engegar a dida un Estat que els tracta a baqueta i que posa condicions a la llibertat.  A la meva manera de veure, doncs, emborratxat d’estatisme hipòcrita el govern espanyol ha arribat massa lluny prohibint l’exercici de la llibertat individual de ciutadans que simplement pretenen voluntàriament afegir-se diumenge vinent a un acte simbòlic de participació ciutadana. Els actes simbòlics no es poden prohibir emparant-se en cap llei objectiva, perquè el simbolisme i l’èpica no tenen conseqüències jurídiques. Això sí, en tenen i molt importants de caire polític, i posar-hi de cul amb tanta sanya com ho fa el senyor Rajoy i la seva camarilla a la llibertat d’expressió més elemental, poden pagar-ho molt car. Sobretot quan manipulen sense escrúpols la llei, la bandera i els tribunals de justícia per tapar-se les vergonyes.

MALGRAT LA CRISI, CADA DIA HI HA MÉS RICS

Fons del Crèdit Suisse constaten la tendència a l’alça de la desigualtat social en els darrers deu anys i, per exemple, només en la primera meitat del 2014 el nombre  d’espanyols milionaris – uns 465.000 fent un capmàs, no obstant representen un insignificant 1% d’aquesta espècie privilegiada a nivell mundial - ha crescut un 24% respecte a l’any anterior. I d’aquest fenomen que a pagès descriuen amb una frase feta prou eloqüent: “el diner fa diner”, en realitat confirma que el vell concepte de capitalisme s’està decantant decididament a favor del culte esbojarrat a les finances a l’engròs i a  l’especulació barroera, allunyant-se cada vegada més de la cultura de l’economia assenyada, de la indústria i del comerç responsables; abonant, en canvi, sense escrúpols la formació de bombolles que quan esclaten arruïnen molta gent esforçada i honesta que no s'ho mereix, enriquint descaradament els especialistes en la circulació digital, ràpida i planetària, com aquell que diu, del diner. Un exemple paradigmàtic d’aquesta transformació del capitalisme del segle XXI en munyidor de desigualtat enlloc de benestar, el podem comprovar analitzant la reacció vergonyosa del capital després de l’ensorrament d’un edifici a Banga Desh, que va causar centenars de morts d’obreres explotades, i on la primera i quasi única preocupació fou com recuperar en vint-i-quatre hores la capacitat de produir les mateixes quantitats de roba sense modificar l’esquema d’explotació laboral, abans que les borses passessin factura i els inversors es posessin nerviosos. El temps és diner predica el capitalisme del segle XXI, renovat en els objectius, però no en els mètodes: com més diners pots treure d’una hora de feina, molt millor. D’aquí ve que un guru del capitalisme ortodox com Paul Samuelson, cap al final de la seva vida va comentar, molt escamat: "si països com la Xina poden combinar sous baixos amb tecnologia occidental, aleshores el comerç amb la Xina obligarà irremeiablement a una retallada de sous i prestacions socials a Occident". El problema que preveia aquest homenot és que la gent del carrer, després de cansar-se d’escoltar que com més eficient i feliç fos un treballador més temps tindria per fer moltes coses en el seu temps lliure, inclosa més dedicació a la família, s’adonaria que tot això costa diners i que cada vegada cobra menys, si és que encara té la sort de tocar-ne de calents. La nova doctrina del capitalisme, doncs, consisteix en introduir furtivament a la política econòmica dels països l’espantall del dèficit pressupostari, i amb l’ajuda impagable dels “mercats” per fer por, tenir l’excusa perversa per evitar pujades dels tipus impositius als rics i a les grans Corporacions, traspassant la càrrega impositiva, d’una manera o d’una altra, a la classe mitjana i als pobres. Com recordareu, un tal Piketti - defenestrat en un dels atacs més ferotges que es recorden dels ideòlegs del capitalisme que nega la desigualtat creixent -, va establir una teoria: “la concentració de la riquesa en mans d’una exigua minoria social està tornant als nivells del despietat capitalisme industrial del segle XIX”.

SER POBRE I NO PERDRE LA DIGNITAT

Quan escolto que hi ha un barem per mesurar això que ara se’n diu “risc de pobresa” em petaria de riure, si no fos que semblaria una impertinència; però no em negareu que sona estrany això de voler-ho reduir tot a dígits i a tants per cent. No fa gaires dies es va demostrar, amb el brot d’èbola, que era un xic ridícul fer tocar l’alarma a partir d’uns graus predeterminats de febre, ja que cada naturalesa és un món i no es pot pretendre ser tan quadriculat com per establir cotes fins i tot per als sentiments; perquè, a la meva manera de veure, això de la pobresa més que un “estat de” és un “sentiment de”. Les persones no “són” pobres segons traspassin o no la ratlla d’un predeterminat nivell d’ingressos, sinó que se “senten” pobres en funció de les seves circumstàncies personals i de la dignitat de cadascú. I això que dic, és per desgràcia avui més veritat que mai perquè es pot relliscar cap a la zona de risc en un moment. Però el que importa no és reunir totes les condicions objectives per treure’s el carnet de pobre, si en donessin esclar, sinó en sentir-se pobre i arribar a perdre la dignitat. El que passa és que la societat no ha està entrenada per asseure’s a la terrassa d'un bar amb un pobre i compartir-hi una conversa, per exemple, amb tota la naturalitat del món. Tenir un pobre a prop incomoda, sobretot als que els hi fa una certa recança el què diran; però algunes vegades es té por que no pari la mà sota el nas o no s'hi acostumi a deixar-se convidar, perquè no s’ensenya a l’escola com s’ha de tractar a un pobre - sigui amic, saludat o desconegut – per a no escantonar-li la dignitat que és l’única cosa que li queda a una persona per sobreviure. Un pobre sense dignitat esdevé un pòtol; per aquesta raó és tan important no abandonar-se, perquè de perdre la dignitat a caure en la marginació hi ha un pas. Per atendre la pobresa és veritat que la societat ha bastit unes xarxes de seguretat elogiables - en base a la solidaritat i al voluntarisme, sobretot -, però no és menys cert que no sempre es reparteixen les ajudes com si fos un acte de justícia i no pas de caritat. Tenir de viure de la caritat no ajuda tant a mantenir la dignitat d’una persona atrapada en la crisi, com creure’s que allò que se li dóna perquè pugui sobreviure és una reparació justa a la qual té tot el dret d’acollir-s’hi sense haver de donar les gràcies contínuament. Per aquesta raó seria tan recomanable una renda mínima de cohesió social, a l’abast de tots els ciutadans que puguin justificar que no són pobres d’ofici o que tenen vocació de viure a l’esquena dels altres, sinó persones respectables que no volen perdre la seva dignitat encara que les passin putes per culpa dels cops baixos que dóna la vida. El problema és com s’ho manega la societat benintencionada i solidaria per a no avergonyir-se de passejar de bracet amb un pobre, o de convidar-lo a casa a dinar un dia que no sigui Nadal.   

EL FONS DELS RÈPTILS

Què seria d’un ministre de l’Interior que no pogués recórrer als fons de rèptils o d’escorpins en un moment donat, per untar delators, infiltrar-se a casa dels adversaris o intoxicar l’opinió pública sempre que convingui als interessos de l'Estat? Com va reconèixer el mestre Fouché, potser el més poderós dels desestabilitzadors institucionals, com passa amb la caritat, per mantenir l’ordre i el poder qualsevol mètode és bo mentre la mà dreta no sàpiga mai què fa l’esquerra. Els ministres de l’interior malament rai si no en tinguessin molta de “mà esquerra”, en tota l’amplitud de l’expressió. A més a més, com que avui es disposa de tecnologia i eines sofisticades que faciliten la feina, no s’ha de ser tan matusser com en temps reculats que hom s’havia de refiar de vividors, com en Lerroux per citar un exemple proper, per comprar gentussa disposada a fer la feina bruta. En aquella època als mercenaris a sou dels ministeris de l'Interior se’ls coneixia com a “rates de claveguera”, mentre que avui han pujat de categoria i se’ls coneix per “especialistes”. El que no ha canviat és que no figuren en nòmina.  Malgrat això, a jutjar per alguns fracassos escandalosos, quasi m’atreviria a dir que es ficaven menys de peus a la galleda els confidents analfabets i primitius d’aquelles èpoques, que no pas els galifardeus amb estudis i pretensions d’avui. Perquè s’ha de ser molt maldestre per inventar-se guatlles sobre gent respectable, sabent que en quatre minuts es poden desmuntar, fent caure la cara de vergonya al ministre de torn. Bé, per alguns ministres no calia patir perquè de vergonya més aviat en tenien poca i per això estaven on estaven, però no és gaire maco que quan s’ha  bescantat amb sanya algú innocent es faci palès que tot es tractava d’una calumnia barroera. De fet, és tan emprenyador agafar-se els dits sent ministre de l'Interior, que alguns dels que s’hi han trobat empantanegats en merders d’aquesta mena prefereixen recórrer a la pirotècnia d’emergència  per desviar el focus de l’actualitat, que no pas entonar un “mea culpa” honest i fer-se fonedissos.  Tanmateix, els assessors dels ministres d’aquest negociat s’han empescat una teoria per tranquil•litzar les consciències matxucades dels seus amos: no es poden tenir remordiments per errors que no han existit mai. Perquè els fons de rèptils que es reparteixen amb la mà esquerra no figuren als pressupostos, i cap mà dreta en porta la comptabilitat: són més opacs que les famoses targetes dels consellers de Caja Madrid. Per aquesta raó, els innocents bescantats des de les clavegueres dels Estats, inclosos els que s’anomenen democràtics, ja poden reclamar al mestre armer. És ben trist, però només els hi queda la fastigosa esperança que la història, quan ells ja criïn malves, els hi netegi la memòria. Que recorrin a la justícia? Au va!, no em feu riure que avui és el dia dels morts.          

NINGÚ NO VA TENIR NI UN DUBTE RAONABLE?

El Consell d’Estat s’ha reunit per dictaminar, a petició del govern, si procedia impugnar també el procés participatiu del 9-N a Catalunya, i per unanimitat insultant els nou membres de la comissió permanent han deixat al govern les mans lliures per tirar pel dret. No em puc estar de preguntar-me, com pot ser que en un país de tants caps tants barrets, no hi n’hi hagués ni un sol d’aquells savis “homes d’Estat” que tingués el mínim dubte raonable sobre si havia decidit bé? Francament, em sorprèn que en el país de més indecisos per metre quadrat, alguns individus tinguin les idees tan clares sobre qüestions amb tants d’interessos pel mig, que es presten a interpretacions per tots el gustos. Qui sap si enlloc de criticar-los no me n’hauria de sentir orgullós d’una institució quins membres estan convençuts de posseir la veritat, si no fos que m’escamen les unanimitats, perquè em fa témer que no s'esclafin els dubtes a cops de dogma oficial. I si voleu que continuï parlant amb franquesa, ja sabeu qui són aquests nou fenòmens? Doncs, passem llista: el president és una relíquia - en Romay Becaria -, que no ha baixat del cotxe oficial des que manava en Franco i ell feia d’escolà  a en Fraga; l’acompanyen a la taula del Consell en Landelino Lavilla, que va ser president del Congrés de Diputats en època de la UCD; en Rodriguez Piñero, expresident del Tribunal Constitucional; l’Herrero y Rodríguez de Miñon, pare de la Constitució i renegat del PP; en Fernando Ledesma, exministre socialista de Justícia; l’Alberto Aza, diplomàtic de carrera i excap de la Casa del Rei; Manzanares Samaniego, magistrat del morro fort; Mª Teresa Fernández de la Vega, que va començar com a militant del PSUC i va acabar de mà dreta i musa progre dels governs Zapatero i, finalment, el jurista Enrique Alonso, la guinda per donar un toc de joventut a un conjunt de persones que passen amb escreix de la setantena. En definitiva, un repertori de personatges bastant arnats que es creuen infal•libles per l’edat o per tenir línia directa amb l’esperit sant,  i són incapaços de preguntar-se si la versió de l’altra part amb interessos en el litigi no té ni un pessic de raó. Pel què es veu, aquests consellers de l’Estat tenen tan poc sentit d’Estat que no contemplen ni la possibilitat del dubte, encara que només fos per maquillar caure en el vici de les unanimitats aclaparadores, humiliants i prepotents. I la manca d’aquest simple detall d'empatia, justifica les queixes dels que no els hi fa el pes, per definició, una institució democràtica que es tapa ulls i orelles per a no escoltar les veus discrepants ni veure els carrers a vessar d’indignació. Els nou oracles per reial decret, però, no cal que pateixin: ja s’ha guanyat el sou, fent bona una vegada més en el regne de la democràcia devaluada que patim aquella antiga dita de qui paga mana. Ara bé, l’error i el problema per aquesta colla de panxacontents, esdevé perquè les misses no surten de la butxaca d’en Rajoy, sinó de la dels ciutadans en general, a través dels seus impostos. I des d’aquesta perspectiva tan objectiva i assenyada, hagués estat d’agrair que algú tingués la sensibilitat i comprensió d’admetre almenys un dubte raonable que els hi salvés l’honor. Perdoneu les molèsties i, malgrat els que volen amargar-nos la vida, sigueu feliços.     

LA XURRI

Una amiga ahir em va comunicar per sms que acaba de sacrificar la Xurri, una gata amb la qual s’han fet companyia setze anys. Estic segur que s’ha passat tota la nit plorant, però malgrat estigui tova uns quants dies, quan surti procurarà que no se li noti i no somicarà massa per por de que se li’n riguin dels seus sentiments o, directament, li deixin caure que no n’hi ha per tant, que només es tracta d'un animal, havent-hi tantes persones que pateixen. I és que d’aquesta mena de sentiments no se’n pot parlar amb tothom, ja que només poden entendre'ls aquells que han conviscut amb un animal de companyia, mal rebatejat amb la cursileria de “mascota”. Jo confesso que vaig pertànyer, també, al gremi dels que en un moment donat, per diverses raons que seria llarg d’explicar, decideixen portar un gos a casa. A la meva dóna li havia encantat un cadell de cocker, el més eixerit d’una camada temptadorament exposada a l’aparador d’una botiga especialitzada, i no obstant assegurava que no el volia de cap manera, entre d’altres raons perquè jo amb els gossos m’hi entenia poc, em va semblar que li aniria bé per superar una abaixada de moral. De manera que l’endemà ja em tens carregat amb un cadell de setmanes, un flamant llitet, una bossa de pinso, dos pilotes per jugar i una corretja per treure'l a passejar; tot plegat per fer una gràcia. A partir d’aleshores, la dona i jo vàrem proposar-nos “educar” aquell dispeser perquè no ens desllorigués l’ordre ni la rutina del pis, imposant-li unes quantes “lleis”. Vàrem aconseguir que s’acostumés a fer les seves necessitats en un lloc discret, i a sortir a passejar només un parell de vegades sense que ens vingués amb exigències; però vam fracassar com uns pallussos intentant que s’estigués quiet al seu llitet tota la santa nit, tancat en una habitació, i que no ens dones la tabarra fins que nosaltres ens llevéssim. De fet, vaig descobrir en pocs dies que si volia entendre’m amb aquella cosa de pèl que es bellugava per casa, tenia d’aprendre a pensar com un gos, deixant d’entestar-me a tractar-lo com si fos una criatura. Vaig entendre la primera lliçó de convivència amb un animal de companyia el dia que no li vaig impedir que de nit voltés pel pis amb total llibertat, sempre que no fes caure res i no intentés pujar al nostre llit. Si expliques a algú que no hagi viscut aquestes experiències, que els animals tenen intel•ligència, sovint et  miren com si repapiegis; però alguna explicació deu tenir que la primera vegada que el gos va tenir un mal de ventre i va fer la caca a casa, això sí sobre el paper que tenia disposat per fer el pipi, s’acostés al llit i em despertés tocant-me el braç amb la pota per ensenyar-me el “regal” que m’havia deixat, com si esperés que el renyés perquè era conscient que potser no ho havia fet bé. En vistes d'aquesta mostra d’intel·ligència no podia pas emprenyar-m'hi, sinó dir-li que no passava res. D’anècdotes com aquesta, la gent que ha tingut un gos en podria explicar un grapat i, francament, si no ho fan, a la meva manera de veure, és perquè no els prenguin per bojos. Confesso que el dia que vaig tindre de sacrificar el meu gos, jo que no sóc de llàgrima fàcil també vaig plorar, com deu estar fent la meva amiga que s’ha quedat sense la Xurri. Ja sé que les trapelleries humanes donen per engiponar reflexions més sucoses que no pas la que he dedicat avui a la convivència amb animals de companyia, però encara que sembli mentida, compartir confidències amb un gos, un gat o un cavall que t’estimes, pot ser tan gratificant com una sessió de teràpia amb el psicòleg. I, a més a més, serveix per desconnectar de les misèries dels polítics i de la ració quotidiana de corrupció i de xarlataneria.     

D'ORQUES, DE SABÓ I DE PREFERENTS

Ara que la gestió de les Caixes d’estalvi està sent analitzada escrupolosament per depurar-ne totes les responsabilitats d’algunes marranades, apareixen esquelets en infinitats d’armaris i, per poc que es grati, la merda en descomposició sura a la superfície – en forma de targetes opaques o d’operacions irregulars que han generat milions de pèrdues -, empastifant sovint la imatge de persones que semblaven l'encarnació del rigor comptable i de la competència professional, però que un cop desmuntada la tramoia i llevada la màscara, queda palesa la cara d’un pocavergonya que manava als seus esclaus aprofitar-se dels clients-peix fent-los picar l’ham de les preferents i d’altres productes llaminers, amb l’esquer d’uns guanys tan fantàstics com impossibles. Amb l’agreujant de traïdoria, perquè qui tirava la canya s’aprofitava de la confiança que li tenia el client-peix. Entre d’altres arguments per “motivar” els pescadors poc entusiasmats en participar per força en concursos de productivitat, m’explicava l’altre dia una antiga empleada d’una d’aquestes Caixes exemplars, que en una de les assemblees que periòdicament s’organitzaven per mantenir alta la moral del personal, un alt directiu va utilitzar una macabra paràbola per arrambar l’agua al seu molí i llençar un avís a navegants. Aprofitant que era notícia la transferència de l’orca Ulisses des del zoo de Barcelona a un parc aquàtic de Califòrnia, va il•lustrar la política de l’empresa amb un símil desafortunat: “les orques que són traslladades d’un parc aquàtic a un altre, durant un temps prudencial d’aclimatació se les ensenya a obeir les normes que regeixen en el nou recinte, però si després de varis intents per domesticar-les els entrenadors no se n’acaben de sortir, se les sacrifica i se’n fa sabó”.  Potser - ho dic per no fer judicis d’intencions - l’alt directiu que contava aquella història no anava amb segones de canvi, però l’empleada i molts d’altres que com ella havien estat traslladades de sucursal feia poc i encara rumiaven els objectius, varen sentir-se com orques en capella de passar-les magre si no obeïen al peu de la lletra la cartilla. Només així s’explica la fal•lera dels empleats per col•locar productes tòxics a amics, coneguts i passavolants, i la sincera desesperació que molts han sentit després, al adonar-se que ells eren les primeres víctimes de l'engany amb que sense voler havien enredat a tanta gent que se’n refiava de les seves compulsives recomanacions, interessades més que en el benestar del client, en assolir els objectius fixats a la sucursal en la que treballaven. Aquest és el rerefons del drama que haurien de tenir també en compte, els jutges quan estudien demandes de clients-peix que, en empassar-se l’ham de les preferents i d’altres productes tòxics, varen perdre bous i esquelles, mentre avui les Caixes rescatades a preu d’or amb els diners dels ciutadans es vanten de múscul en les proves d’estrès de la banca. Seria just que es tingués en compte, si res més no en homenatge a les orques que es varen convertir en sabó.

LA TORNA

La resposta de Madrid sembla que serà la de sempre: “si no vols caldo, tres tasses”. És irresponsable el govern central tensant massa la corda amb el govern de Catalunya, sense importar-li que es pugui trencar? És temerari el govern de Catalunya jugant al gat i a la rata amb el govern central, per aconseguir com sigui que els catalans puguin exercir el dret a decidir el 9-N? A la meva manera de veure, tots en tenen part de culpa d’estar en un atzucac, el qual si ningú no afluixa pot acabar malament. El govern central és el principal culpable per tancar-se en banda a enraonar civilitzadament, i d’emborratxar-se histèric amb copes de lleis arnades per bloquejar sistemàticament qualsevol vàlvula de comunicació democràtica, desacreditant-se davant la comunitat internacional pel seu tarannà intransigent. El govern de Catalunya, però, també té una part de la culpa, perquè des de l’inici del procés s'ha lligat de peus i mans a una data sacralitzada – l’any 2014, mítica commemoració del tricentenari del decret de nova planta –, i la impaciència perquè no se’ls hi covés l’arròs els hi ha fet cometre l’error de no valorar, com una dificultat afegida, que amb el govern central amb qui s’havia d’entendre tenia majoria absoluta per posar-li totes les travetes del món impunement.  Però, sobretot, al meu entendre el govern català ha posat la pota perquè davant el bloqueig del diàleg amb el govern central no ha tingut la valentia per deixar-se de punyetes, i enlloc de perdre el temps marejant la perdiu amb referèndums impossibles d’encabir en la cotilla constitucional o amb consultes descafeïnades, posar la directa cap a l’únic camí legal i realista: convocar unes eleccions autonòmiques anticipades en les quals tots els partits sobiranistes proposessin sense embuts un programa comú, clar i net. I si aquests partits obtenien majoria parlamentària suficient perquè dels resultats se’n pogués fer una lectura plebiscitària homologable internacionalment, es temptegés per darrera vegada si el govern central baixava del burro i estava disposat a asseure’s a negociar com reconduir pacíficament els greuges dels catalans o, en cas contrari, activar una declaració unilateral d’independència que obligués l’Estat espanyol i la comunitat europea a moure fitxa per gestionar la patata calenta que acabava de caure’ls-hi a les mans. Mentrestant, davant la tossuderia dels catalans per exercir el dret a decidir malgrat totes les estúpides prohibicions d’un govern central que no afluixa, mesell partidari de la política de si no vols caldo, tres tasses, algú li hauria d’advertir a en Rajoy i tota la seva camarilla - potser el monarca, si realment exercís de cap d’Estat neutral, seria la institució adequada – del perill que tibant la corda com ho estan fent, tot plegat pot acabar en un incident d’ordre públic de conseqüències imprevisibles. El dubte que tinc és si fer empassar a Catalunya la tercera tassa de caldo és la torna perversa d’una estratègia calculada al mil·límetre per provocar confrontació o si simplement són uns ximples inconscients que juguen amb mistos al costat d’una benzinera.     

HIPÓCRITES I FARISEUS

Tota la història de la humanitat està farcida de mentiders i de traïdors que no se n’amaguen de ser-ho, però els que realment fan més mal que la tinya són els hipòcrites i fariseus que volen semblar una cosa i en són una altra de molt diferent. A més a més, la majoria d’aquests impresentables, per molt que se’ls hi descobreixi el llautó no es donen mai per la pell i, exigint la presumpció d’innocència, continuen assegurant a tort i a dret la seva honestedat fins que no es demostri amb pèls i senyals del peu que coixegen, i encara llavors es creuen amb dret a un indult perquè estan per sobre del bé i del mal. Ai la presumpció d’innocència i els indults! A la seva empara molts corruptes i delinqüents, quins advocats se la saben llarga, toregen la justícia i la paciència de la gent com cal. El que no m’explico és per quins set sous quan es descobreixen conductes poc exemplars que esquitxen dirigents o col•lectius concrets, els seus propis parroquians o correligionaris són sovint els primers a fer-los costat i a tirar pilotes fora. Per a no fixar-nos només en els pobres polítics, a la meva manera de veure la tèbia acollida que el sínode dels bisbes catòlics ha donat a les propostes del papa Francesc per allargar una ma als homosexuals i als divorciats són una flagrant hipocresia, si són certes algunes informacions sobre la vida dissipada al Vaticà. Fa uns dies vaig assistir a una conferència en que el periodista Vicenç Lozano – acreditat corresponsal de TV3 – parlava a un auditori de gent gran, que se’l mirava amb uns ulls oberts com taronges, de l’existència d’un prostíbul en dependències vaticanes, i que aquest havia estat el detonant de la renuncia del papa Ratzinger. Si aquesta informació fos certa, encara que el papa Francesc n’hagi fet net amb discreció, amb quina autoritat moral poden totes les jerarquies que n’estaven al cas seguir dictant normes de conducta estrictes per als demés? Un altre exemple de fariseisme el tenim amb les grans potències occidentals que, amb l’excusa de pacificar i democratitzar determinats països, atien els petits conflictes que s’encenen en territoris sensibles als seus interessos geo-estratègics, i no els hi cau la cara de vergonya quan es descobreix, com ara s’ha vist a l’Irak, que els combatents de l’Estat Islàmic estan armats fins a les dents amb armament fabricat a occident. Recordem que un dels principals fabricants i subministradors de bombes antipersones eren els espanyols, i cap dels dirigents d’aleshores – socialistes ètics, per cert -, varen renunciar a aquesta font d’ingressos bruts. I és que els catalans no tenim la patent del lema “la pela és la pela”. Lligant amb la reflexió d'ahir, sabeu quan el fi del món esdevindrà de veritat? Doncs l’endemà del dia que es descobreixi la manera com el que cadascú pensa aparegui al seu front, com si fos en una pantalla. No sé si després d'apallissar-nos a garrotades quedarien prou justos i nets de cor per justificar una pròrroga de l’espècie humana.      

EL MÓN S'ACABA CADA DIA

Enguany, concretament el passat 22 de febrer, segons la mitologia vikinga el món tenia de fer un pet com un gla, però afortunadament encara remenem la cua. En el que portem de segle, els mals auguris dels il•luminats de torn han fet figa vuit vegades, però malgrat això sempre hi ha qui hi fa bullir la seva olla agitant els esquellots, i gent crèdula que s’ho empassa tot sense posar-ho en quarantena perquè tenen més tendència a l’apocalipsi que a la serenitat. Per aquesta raó fem cas de segons quines brames simplement perquè el marro atrau fatalment la morbositat que tots portem a dintre. En tot cas, la pròxima data prevista perquè el món s’acabi serà l’any 2060, si es compleix l’auguri de l’Isaac Newton basat en les profecies bíbliques del llibre de Daniel. Malauradament per a la majoria de nosaltres sí que el món s’haurà acabat llavors. A la meva manera de veure, però, la qüestió no és la fi del món a l’engròs sinó les petites dosis d’apocalipsi que cada dia pobles i comunitats senceres viuen, les quals moltes vegades passarien desapercebudes si no fos perquè les notícies no tenen fronteres i hi ha gent que arrisca la pell per escampar-les desinteressadament o per treure's un jornal. No obstant això, la magnitud de la tragèdia només s’ensuma en part, ja que a l’hora de posar el focus sobre una o altra història qui marca les prioritats, sovint està condicionat per molts interessos creats. I és que no es compra al mateix preu, per exemple, un reportatge èpic o de sang i fetge sobre una guerra en marxa que el monòton degoteig de morts per inanició en països del tercer món. Només quan sorgeix algun personatge que es converteix en mediàtic perquè acapara l’atenció dels consumidors de relats de calamitats des de casa estant, ens assabentem de com s’acaba el món cada dia per a molta gent en camps de refugiats i perseguits per qüestions ètniques; en culs de sac a Calcuta, al Brasil o a Barcelona mateix; en pobles infectats per malalties de les que occident passa olímpicament mentre no amenacin la seva tranquil•la migdiada; en el món del tràfic indecent de persones per abastir prostíbuls i camells per a les màfies que controlen la droga; i entre les víctimes anònimes en la infinitat d'intents de sobreviure en un primer món idealitzat pels que inciten els desesperats a jugar-se la vida perquè ells puguin viure amb l’esquena dreta.                    

DE CARTES D'AMOR I DE CARABINES

Dues paraules arnades que a més d’un li deuran portar records simpàtics, perquè no fa pas tants anys que estaven en boga. En primer lloc, les cartes d’amor en una època que ni es podia imaginar tota aquesta autopista de la comunicació “on line” que avui gaudim, eren l’única manera de festejar que tenien les parelles de nuvis separades per uns quants quilòmetres de distància, quan tampoc les distàncies físiques eren fàcils d’escurçar i dissimular. Alguns epistolaris romàntics fins i tot es convertiren en obres literàries apreciables i en més d’una llar encara es conserva alguna caixa de sabates plena de les cartes que, sense massa pretensions gramaticals ni sintàctiques però farcides d'ingenuïtat i d'il.lusió, s’havien entrecreuat alguns dels matrimonis actuals que quan festejaven un vivia a sant pau i l’altre a sant pere. Ara que l'escassa correspondència tradicional que es manté va de capa caiguda a cent per hora, seria impensable per al jovent enrotllat d'avui en dia mantenir relacions formals i virtuals durant dos, tres o mitja dotzena d’anys, només interrompudes un parell o tres de vegades, depenent de la distància i de la bossa. Inclús les parelles de nuvis no sotmeses a una separació logística permanent durant el festeig, passaven per la penitència d’estar separats intermitentment uns quants mesos mentre durava la mili obligatòria del xicot, i llavors recórrer a les cartes dites d’amor era el bàlsam ideal per suportar el tràngol de l’espera. No tinc dades estadístiques per contrastar si el caliu de l'enamorament en sortia reforçat o tebi d’aquest bany maria imposat per les bones costums i les circumstàncies, però sí que no hi ha cap dubte que el jovent en edat de festejar no tenia oportunitat d’esbravar-se com ara perquè l'ombra de la futura sogra era allargada i poques parelles s’estalviaven la carregosa carabina al costat. No obstant això, no sempre la vigilància era tan exhaustiva com es volia fer creure, si es té en compte que moltes parelles arribaven a l’altar havent fet pasqua abans de rams... En fi, espero que aprecieu que, a la meva manera de veure practiqui de tant en tant l’exercici desintoxicant de recórrer al bagul dels records per fugir de la cançó enfadosa de reflexionar sobre la política decebedora i depriment, sobre la corrupció a gran escala i les petites corrupteles escampades arreu i, sobretot, sobre l’evidència que la desigualtat social avança sense aturador. Sigueu feliços, doncs, recordant mentre pugueu aquelles paraules boniques i tendres que escrivíeu en les vostres cartes d’amor.  

MONÒLEGS A PEU DE CARRER (5) – NO EM PUC QUEIXAR

Feia tants de dies que el veia assegut al mateix banc i que ens saludàvem amb un discret cop de cap, que ahir em va venir de gust aturar-m'hi una estona. De fet, era com si ens coneguéssim després de topar-nos quasi cada dia, i per això vaig encetar una conversa intranscendent com es fa en aquests casos, però aquell home que no era més gran que jo em va sorprendre amb una pregunta que, francament, no m’esperava:

- És feliç, vostè?

- Home, suposo que sí; almenys ho procuro, i no em puc pas queixar.

- Justa la fusta! Aquestes són les paraules que no encertava: no em puc queixar!. És ben bé això. Ara quan veig gent desesperada de cinquanta i pocs més anys, que no troba feina i els espera un retiro de pa sucat amb oli, m’adono de la sort que he tingut que la crisi no m’ensopegues de ple. Jo sóc d’aquells que no hagués pas sobreviscut a la vergonya de no tenir on caure mort, perquè m’ha agradat sempre guardar un roc a la faixa per si de cas. El retiro que m’ha quedat no és pas per tirar coets, però em dóna prou per viure amb dignitat, sense estirar més el braç que la màniga i no tocar un petit racó que m’assegura que si no tinc un mal de ventre molt gros me’n podré sortir. Per tant, es podria dir que sóc un privilegiat i, en canvi, no estic content. Ja ho reconec que, com vostè diu, no em puc queixar; però tenia la desgràcia d’envejar el que no tenia. No hi podia fer més, em feia set que d’altres que conec i que si fa o no fa som de la mateixa categoria, semblava que amagaven la maquineta de fer calés a sota el llit. La dona em deia que potser els hi havia tocat la rifa, perquè deixés d’encaparrar-m'hi. Però això encara em feia més ràbia: i perquè a ells sí i a nosaltres no? Que consti que hi jugo cada setmana a la loteria, no pas gaire: un parell de columnes a la primitiva i als cecs dels divendres. Però la sort sempre passa de llarg a casa nostra. Tampoc demano una fortuna, amb un bon pessic m’arreglaria; però no hi ha tu tia. I això m’amargava l’existència, fins que un dia la dona em va fotre una allisada que encara em fa rumiar. Em va fer veure que en infinitat d'aspectes hem tingut molta sort. Ens va arreplegar un càncer a tots dos, però ens en vàrem sortir sense quimio ni res perquè els tumors estaven a les beceroles. I em va retreure dotzenes d’exemples de coses que en la vida no ens va-ren anar pitjor pel canto d’un duro. Al final quasi em va convèncer de que encara hauria de donar les gràcies per la sort que havia tingut. I aquesta és una altra: a qui li havia d’agrair? Perquè jo, que m’he passat la vida dient que Déu no existeix, he d’acabar admetent que algú ens ha fet de bo, i que la sort que em tingut no depèn de com et tiren la cartes? Potser per aquesta raó no acabo de sentir-me feliç del tot: em raca donar les gràcies. Com que estava tan convençut que tot depèn de l’atzar i de tenir sort “buscant la sort”, una intervenció sobrenatural em venia gran. Perquè si la dona té raó, voldria dir que sóc un desagraït i un poca-solta, i que aquest "algú" que mou les cartes em pot fer pagar la meva indiferència en qualsevol moment. Però aquest sentiment de culpa tampoc em deixa viure feliç, ja que si fos veritat que algú vetlla perquè no prenguem mal, no puc comprendre que reparteixi tan capritxosament la sort i la justícia.    

SERRADURES

En portes d’un hivern que es fa pregar i retarda l’encesa de calefaccions, fent contents als que pateixen el síndrome de pobresa energètica. Però aquesta ressagada no ens estalviarà dies de fred sever, perquè com deien els avis ni el fred ni la calor es queden a dalt, que posarà en relleu una més de les seqüeles soterrades de la crisi que ha empobrit les famílies, fins al punt d’haver de prescindir o de mirar prim amb la calefacció. Això m’ha portat a la memòria aquells gèlids hiverns de la postguerra, en que tanta gent passava gana i se les empescava com podia per resguardar-se d’unes temperatures crues, les quals no sé per quina misteriosa raó castigaven més les llars dels pelacanyes, que no pas les dels petits burgesos que vivien al rovell de l’ou dels pobles o ciutats. Com que la calefacció central i els escalfapanxes eren un luxe a l’abast de molt pocs ciutadans, els recursos que s’enginyaven la resta per a no passar fred anaven des dels brasers a les estufes de llenya o de carbó que presidien la sala on s’hi feia més vida, evacuant el fum a l’exterior, mitjançant uns tubs que sortien per la finestra més propera, i que els dies que no hi havia bona tirada rebufava cap a dintre i tothom tenia coïssor d'ulls. Així com avui proliferen a les façanes les antenes parabòliques, en aquells temps no tan reculats eren les canonades de les estufes les que treien el nas per les finestres; tant en un com en altre cas, les antenes d’avui i els tubs de les estufes d’ahir comparteixen la coincidència d’abundar més en barris on la gent ho passa magre. He deixat pel final parlar-vos del recurs energètic més tirat: les serradures. Els que no arribaven per comprar carbó o llenya per alimentar les estufes, recorrien a un rebuig com les serradures que s’escampaven pel terra de les serradores, llavors industries populars i avui pràcticament desaparegudes del territori urbà. I com que fins tot de la misèria alguns espavilats, per avarícia o per necessitat, en fan negoci, els encarregats d'aquests establiments tenien un determinat nombre de clients fixos que a canvi de quatre rals i de deixar el terra net com una patena, podien omplir sacs de serradures en acabar la jornada; alguns d’aquests privilegiats les feien servir a casa seva, però d’altres se les revenien. Els que no tenien altre remei que utilitzar-les per escalfar-se o per cuinar, improvisaven uns fogons amb llaunes buides sense tapa i amb un forat al costat inferior per on hi ficaven un pal de ferro fins que toqués un altre de vertical situat al bell mig de la llauna, de manera que entre tots dos formaven un angle recte per on es produïa el tiratge de l’invent. El problema era l’evacuació del fum, ja que no tenia sortida directa i, per tant, el fogó es posava sota la xemeneia de la casa, si n’hi havia, o en un lloc ventilat. Els més sofisticats o previsors en tenien a punt de vàries capacitats, segons si es tractava de cuinar un àpat o d’escalfar-se tot el dia. Espero que una part de la societat no es vegi abocada a recular fins a l’època de les serradures, però no se’n faltarà gaire si els capgrossos que ens governen escolten més les veus dels rics escagarrinats per por de perdre patrimonis i rectories, que no pas les dels pobres que ja ho han perdut quasi tot i que només demanen que no se’ls hi arrabassi el dret de viure amb dignitat.     

EL COMPTE DE LA VELLA DEL MAG MONTORO

A tots els ministres d’hisenda se’ls reconeix que han de tenir quelcom de bruixots per ser capaços, en determinades circumstàncies, de fer miracles o jocs de mans; però  malgrat la retirada d’en Montoro amb el prestidigitador Juan Tamariz a diferència d’aquest, com a ministre d’hisenda, ensenya la de sota gairebé sempre i el número dels pressupostos, per molt que s’hi esforça, li surt un nyap cada vegada que l’intenta perquè per molt que l'assagi i posi cara de ser el més aplicat de la classe, sempre se li acaba veient el llautó. Però enguany li hem de reconèixer que s’ha superat en el difícil exercici de fer passar garses per perdius: s’ha tret de la màniga "els pressupostos de la recuperació i de l’esperança" sense adonar-se que enlloc d’un conill exhibia a les mans un rat penat xuclador de sang. ¿Com podia pretendre que el públic que se l’escoltava arranqués a aplaudir-lo, si fins i tot el més negat dels espectadors sabia que un bon pressupost no pot tancar-se amb números vermells, perquè suposa pa per avui i gana per demà? Doncs en Montoro és capaç d’això i de molt més, i no el desenganya de que té gracia ni habilitat per guanyar-se la vida en el món de la màgia el fet que tothom se li’n foti arreu dels seus trucs impresentables. Francament, s’ha de ser molt cregut i vanitós com economista per voler fer empassar a gent que no compta amb els dits ni se’ls mama, que uns pressupostos de recuperació s’engiponen engreixant la partida del dèficit. Com pagarem la festa? Doncs anant de manlleu! I el més fotut de tot plegat és que l’amo del circ, com que en economia tampoc va sobrat, perquè s’havia dedicat més que res a viatjar gra cuit, no l’engega a dida. Tanmateix, es podria arribar a comprendre que un ministre d’hisenda fos gasiu a l’hora d’estirar-se, però el que no se li pot perdonar és que sigui un fonamentalista i que els més perjudicats a l’hora de repartir el pastís de la recuperació siguin  els que aporten més a la caixa de de l’Estat, als quals fent més cruel la mofa, el propi ministre exigeix que facin de “motor” d'aquesta recuperació per decret. El senyor Montoro està jugant amb foc tocant el botet als catalans, perquè n’estan farts d’aguantar les seves pallassades. Els seus col•legues socialistes també la sabien molt llarga i li escatimaven a Catalunya tots els recursos que podien, però almenys reconeixien que l’Estat tenia un deute amb els contribuents; en canvi, l’aprenent de bruixot del senyor Montoro té la barra de negar que l’Estat estigui en deute amb Catalunya, fent befa i escarni de les balances fiscals desequilibrades anys i panys ençà. El senyor Montoro està envalentit, convençut que fent passar per l’adreçador de l’austeritat les autonomies – ell parla en plural, però pensa sobretot en Catalunya –, entretindrà els mercats i aquella senyora que ho manifasseja tot des d’Alemanya estant, que li exigeixen rigor i no jocs de mans. I s’equivoca de mig a mig: el ministre d’hisenda està encegat per la ideologia i es comporta com un gitano – que em disculpin els gitanos, però em venia de gust la comparança - venent-nos una burra potarranca.

I UNA OCA AMB ELÀSTICS!

Francament, alguns polítics tenen la carregosa habilitat de complicar les coses més senzilles, precisament quan menys servei fa enredar la troca. Diria que no ho fan per malicia ni per tocar el botet al personal, però sóc incapaç d’entendre què els mou a ser de vegades tan emprenyadors i mesells en moments tan decisius com el d’ara, enmig de tota aquesta feinada que se’ls ha girat des que el poble fa tres setembres consecutius que es tira al carrer reclamant fer ús de la sobirania per decidir com vol governar-se, sense dependre de ningú més que d’ell mateix. Els ciutadans sobiranistes, doncs, tenen les coses clares: n’estan tips de mantenir els que no paren de tractar-los a baqueta, de cisar-los els estalvis de la bossa i de riure-se’n de la seva cultura, llengua i història; per tant, només demanen sotmetre’s a un referèndum per escatir si els partidaris de partir peres amb un Estat bord tenen majoria democràtica suficient per endegar, sense perdre  temps i pacíficament, els tràmits per pactar un divorci civilitzat. I per gestionar aquestes il•lusions van fer confiança una vegada més als partits polítics, amb l’única condició que no deixessin l'encàrrec empantanegat a mig camí per posar-se a discutir entre ells quatre tonteries. Però vet aquí que un encàrrec tan senzill i concret quan ha passat a mans dels polítics s’ha complicat de mala manera perquè enlloc d’anar feina han preferit marejar la perdiu, embolicant-se en polèmiques tan bizantines i semàntiques com ara la diferència entre referèndum i consulta, o l’etimologia de la paraula plebiscit. El poble només demanava als polítics que li muntessin el marc legal perquè cada ciutadà d’aquest país pogués expressar lliurement i sense pressions si pensa que és millor per Catalunya buscar-se la vida pel seu compte o anar de bracet, més o menys repenjats, amb una Espanya caduca. I que si, com sembla per la mobilització permanent dels sobiranistes, els partidaris de provar l’aventura independentista fossin majoria fefaent, posar fil a l’agulla per bastir una secessió civilitzada i sense trencadisses innecessàries. Aquest encàrrec inicial, doncs, ahir a plaça Catalunya les dirigents d’Òmnium i de l’ANC el varen renovar sense embuts, retraient als polítics que es varen apuntar al carro del sobiranisme - amb més o menys entusiasme -, que no mantinguessin la unitat - més o menys postissa fins fa quatre dies -, per evitar que es precipités pel pedregar el carro de les il•lusions perquè els partits gestors, en comptes de mirar per les conveniències del país, estiguessin pendents només dels seus preciosos melics. A la meva manera de veure, ahir els impulsors genuïns del moviment popular pel dret a decidir van engegar als polítics en general, però sobretot als que se l’agafen amb paper de fumar, un retret tan contundent com una botifarra: i una oca amb elàstics! Expressió que ve a ser el mateix que: i un be negre amb potes rosses! O com dirien els castellans: a otro perro con este hueso!   

PER BÉ O PER MAL, ESCLAUS D'INTERNET

Hi ha privacitat a la xarxa, després de l’episodi Snowden? Bastants experts semblen coincidir en l’opinió que utilitzar els smartphones de manera segura és una utopia. Però el que està en risc a la xarxa no és només la privacitat sinó, sobretot, la moral. Ho tinc força més clar després de llegir com la filòsofa Victòria Camps analitzava fa unes setmanes la cara negativa dels hàbits que afavoreix internet. Segons ella, “l’anonimat tempta a no donar importància a l’insult gratuït i a la falta de respecte, i que invocant la llibertat d’expressió com excusa s’atempta contra drets fonamentals”. És a dir, es dessacralitzen els centres de saber tradicionals per entrar en un món amb més informació que mai, però orfe de criteris de selecció. Gràcies o per culpa d’internet tenim cada vegada més la sensació que la societat trampeja entre dos mons alhora: un de tecnològic i digital, dominat de cap a peus pels joves quasi des de les beceroles (els nets ensenyen els avis i passen la mà per la cara als pares); i un altre de tradicional i analògic, que té una clientela espantada i en fase d’extinció. Però cada vegada el setge d’internet va tombant més reticències, i malgrat encara hi ha molts ciutadans que asseguren que mai dels mais compraran ni un clau per internet, cada vegada són més els que ho adquireixen pràcticament tot en línia. Els que fugen de la xarxa com si fos el diable és tranquil•litzen refiant-se que la coexistència entre els dos mons serà eterna i en aquest punt, a la meva manera de veure l’erren. Francament, la digitalització i la intel•ligència artificial aniran imposant-se en totes les feines administratives, en la gestions comercials que no requereixin valor afegit, en els serveis, en la logística i en moltes fases de la producció. Un exemple paradoxal de la dependència d’internet la trobem en la medicina: per una part la capacitat per establir diagnòstics ràpids és un èxit indiscutible de la informàtica aplicada a aquest camp, però en canvi cada vegada més els consumidors de la sanitat pública es queixen de que el metge estigui més pendent de la pantalla que del malalt. Tanmateix, no convé oblidar que les empreses que es desviuen per fer-nos atractiu internet és perquè hi tenen el negoci: espiar-nos a través de les nostres indiscrecions per extreure beneficis dels nostres comportaments a les xarxes socials. La perversió d’internet és que se’ns faci imprescindible estar connectats permanentment per construir les nostres subjectivitats, estant sempre disponibles per piular un “m’agrada” o acumulant “amics” només per fardar. Però a les xarxes, ja se sap: o acceptes les seves condicions o te’n quedes fora. Dit això, la meva proposta és: aprofita tot el que puguis la tecnologia que et regalen, però no et deixis comprar l’ànima ni el seny.       

LA TEMPERATURA ES REESCALFA PERILLOSAMENT

Baixa la borsa poruga i els inversors espanyols han perdut els bous i les esquelles. Els “senyors mercats”, que teníen la mosca al nas des de feia mesos, estan acabant la paciència amb els deutors mesells que no estalvien prou per assegurar el pagament del deute, i la prima de risc s’ha enfilat posant en perill el finançament dels caramels fiscals amb els quals, en any d’eleccions, el govern central pretenia comprar vots a dojo. Alguns jutges impertinents instrueixen amb més diligència de l’habitual causes polítiques incòmodes per als militants del PP i, de retop, per al govern del senyor Rajoy, com ara l’assumpte de les targetes opaques i les agressions ultres a la delegació de la Generalitat a Madrid. El president Mas toreja els unionistes empedreïts i conxorxats en contra que Catalunya es prengui la temperatura sobiranista, convocant a participar massivament en una enquesta aparentment  de nyigui-nyogui que, vés per on, posa nerviosos els estrategues a sou dels que a Catalunya no li’n volen deixar passar ni una; tan nerviosos estan, que no saben com capejar el vendaval independentista sense fer trampes i ensenyar el llautó internacionalment. Les previsions pessimistes de l’OMS sobre com es pot disparar el cens de persones del tercer món contaminades d’ebola en els propers mesos, encén totes les alarmes del primer món que va com boig a la recerca de protegir millor els seus ciutadans de la febre letal, regatejant diners i mitjans humans i materials per impedir que la temperatura bulli i condemni els pobres negrets a casa seva, a una mort inevitable i terrible. Els creditors dels “sudaques europeus malgastadors” - Grècia, França, Itàlia, Espanya i Portugal -, amb els alemanys al capdavant, s’oloren que al ritme que el deute es va engreixant només per pagar els interessos no en veuran un euro dels capitals deixats alegrement en èpoques de disbauxa, perquè tal com preveuen economistes sensats, molts d’ells des de l’ostracisme a que els ha condemnat l’establishment, el deute és impossible de tornar, i encaparrar-se en portar la contraria en aquest aspecte determinant nomes alimenta la depressió i la misèria dels pobles convalescents. Però el més frustrant del panorama en que ens trobem és quan tot s’acabava – semblava que teníem un peu al coll de la crisi, de l’èbola, de la corrupció ... -, tots els malsons tornen a començar. Inclús l’estiu que es va fer el ronsa quan tocava, ara s’ha tornat boig i ressuscita amb ràbia. Si la temperatura no es rebaixa com sigui, a fe de Déu que ens esperen molts de maldecaps.  

DES DE L'ALTRA BANDA DE LA FINESTRA (conte)

- (En ple escàndol de les targetes opaques i quan l’atur no aixeca el cap, voldria recordar les víctimes més vulnerables de l’avarícia, l’especulació i la mala administració: són aquells que s’han quedat sense feina amb cinquanta anys a l’esquena, i que mai més aixecaran el cap perquè, a diferència dels aturats juvenils que almenys tenen futur, als aturats grans només els hi queda experiència que ningú compra i passat per rossegar-se els punys en el silenci malsofert de la impotència...)

                                                 EN BENET, COM EXEMPLE
En Benet era sempre el primer d’arribar al despatx.
De fet, ell l’obria un parell d’hores abans de les nou, quan representava era l’hora en que, oficialment, tothom tenia de formar perquè era quan començaven a degotar els primers clients del dia. Com que era el més antic dels empleats, els seus companys no li retreien aquell excés de zel, i més aviat en passaven sense parar-hi atenció - com si fos la cosa més natural del món ser tan complidor -, enlloc de prendre’n exemple procurant no fer salat cada dos per tres. Si haguessin sabut que matinava perquè volia, sense que ningú li hagués demanat ni tan sols suggerit subtilment, i que, a sobre tampoc no se li rescabalava res a canvi d’escarrassar-s’hi tant a la feina, se l’haurien rifat per ruc, fotent-se’n pels descosits de la seva ingenuïtat.
Malgrat això, l’estrafolari comportament d’en Benet no donava a ningú dret, com s’havia fet a bastament per part d’alguns dels seus companys, des que corregué la brama que era un llepaculs i comencessin a escarnint-lo per trepa, encara que ho semblés. La veritat era que aquell home més aviat pecava d’ésser un pobre d’esperit a qui la informàtica se li havia entravessat, i per dissimular que davant el teclat d’un ordinador li venien basques i feia tentines, estava disposat a esmerçar totes les hores que convingués perquè la feina no se li aculés i ningú s’adonés de quin peu coixejava.
Es refiava que si es treia la xeixa dels dits, a l’amo tant se li’n donaria esbrinar com s’ho feia, evitant que acabés sabent l’embolic en que s’havia ficat per estar renyit amb les tecnologies modernes, simbolitzades pels teclats, les pantalles i els ratolins. En canvi, mentrestant el deixessin apanyar-se-les per les seves, sense ficar-hi el nas pel mig cap portafarcells, es veia capaç de trampejar la situació amb discreció i dignitat, estalviant-se de passar per la vergonya de que el consideressin curt de gambals.
Però en Jesús, l’amo del negoci, era un gat vell que es vantava d’ensumar els coixos bo i asseguts, de manera que ja feia temps que havia calat les martingales d’en Benet. Altrament, per si no l’hagués calat, l’emprenyador del seu nebot li recordava tot sovint que la feina d’en Benet, ben informatitzada, podia enllestir-se en menys de mitja jornada i, per tant, aquell disbarat d’horari que se li consentia al vell xaruc no treia cap a res, i encara que no se li pagués un ral per les hores de més que s’hi passava escalfant la cadira del despatx, entre naps i cols els feia perdre diners.
El que passa és que en Jesús es resistia a trencar-li les oracions perquè era la darrera resquícia dels empleats que havien començat a treballar a la immobiliària quan el seu pare la dirigia, especulant en un primer moment després de descobrir-se la tracamanya, que potser la seva devoció per la feina s’encomanaria a la resta de la plantilla que s’ho prenien tot a la fresca. L’aposta, però, fou endebades: ningú va seguir-li la beta al pobre capsigrany d’en Benet, ni posant-se a pencar més d’hora ni mirant de no tenir tanta pressa a l’hora de plegar. Ans al contrari, alguns encara plegaven més puntuals sense cap recança, repanxolant-s’hi tot dient: “com que ja es queda en Benet...”.
De manera que l’amo del despatx, finalment, va donar-se per la pell, fent-li purgar el desengany al carrincló d’en Benet, aprofitant per colgar-lo de feina fins a les orelles, ja que si tenia tantes ganes de treballar no pogués decantar-se-la ni un segon. Aquesta nova estratègia - un xic maquiavèl•lica, si hem de parlar clar - la va entomar en Benet sense badar boca, parant resignat la seva gepa cada dia més grossa : matinava una mica més, escurçava la migdiada i no passava ànsia per plegar quan es feia fosc. Fins i tot va acabar per endur-se’n feina per enllestir-la a casa.
Però el més sorprenent fou que malgrat pencava com un escarràs i no li quedava temps ni per donar-se el més simple requisit, era feliç en estar convençut que la seva angoixa per amagar que anava coix en informàtica passaria desapercebuda i que, a més a més, fent la feina de dos pel preu d’un, s’estava convertint en una mena d’empleat model i molt valuós; en una vertadera institució, vaja, malgrat al despatx ja només faltava que s’hi quedés a dormir.
Amb aquesta fama de pencaire empedreït es va refiar tant de que era imprescindible, que quan començà a córrer el rumor que la immobiliària trontollava per culpa de la crisi, i que per evitar que fes l’ànec definitivament el més probable era que s’hagués de retallar plantilla, es va dir que no tenia de patir per res ja que l’amo, rai, ni borratxo voldria desprendre’s d’una ganga com ell i menys si les coses li anaven malament. Però aquesta seguretat se li va glaçar al païdor quan un vespre, poca estona abans de tancar, va cridar-lo el senyor Jesús al seu despatx i li va entaforar sota el nas una carta d’acomiadament en tota regla i un sobre marró amb la liquidació fins aquella tarda, donant-li les instruccions per anar a cobrar, a partir de l’endemà mateix, a la caixa dels encantats.
Vet-aquí, doncs, que amb tanta lleialtat i dedicació, el pobre Benet només va aconseguir ser el primer de la plantilla que varen passar per la pedra de la reestructuració. I és que no obstant es considerava que sense ell l’empresa no se’n sortiria, l’amo i el seu nebot havien fet els números d’una altra manera: llogant a mitja jornada un xitxarel•lo mig espavilat en tenien prou per enllestir i encara li sobraria temps per fer encàrrecs; tot plegat, cobrant una tercera part del que cobrava ell. En resum, que mentre en Benet tenia coll avall que era el pal de paller de l’empresa on s’havia pràcticament criat, pels amos no passava d’ésser un de tants infeliços que en perdre pistonada a causa de l’edat, feien més nosa que servei. A partir d’aquell vespre, amb la carta d’acomiadament a la mà que se li havia quedat balba i la liquidació a la butxaca, va aprendre per força com n’és de difícil de sobreviure amb escates de vidre a les entranyes i amb plom, enlloc de sang, a les venes

A LA RECERCA DE LA UNITAT PERDUDA

Encabat de passar-se vuit hores reunits en vigília abans d’ahir, el gerro de porcellana fina on un geni custodiava l’essència de l’esperit de la consulta del 9-N - després de donar voltes tota la setmana des de la plaça sant Jaume al palau Robert – el geni acabà marejat i en perdre l’equilibri, el gerro s’ha esberlat en cinc trossos al caure per terra en la vetllada de Pedralbes. Tal vegada es pugui restaurar tractant-se d’una peça tan valuosa, però és difícil que es puguin dissimular del tot les esquerdes en la reconstrucció i, en tot cas, encara que es trobés l’artesà capaç de fer un miracle d’aquestes característiques, és evident que mai més el gerro  tornarà a ser la peça sòlida i preuada que era, i el geni potser ja ni s’hi voldrà acostar per por de tornar a rebre. Però a partir d’aleshores segur que tothom estaria amb l’ai al cor pendent de que no es repetís la trencadissa, ja que si així fos seria impossible apedaçar-lo de nou. Per aquesta raó, el president Mas que n’era per imperatiu de les urnes el dipositari del famós gerro de la consulta, amb la finesa que caracteritza als que s’han llegit Maquiavel de cap a peus, ha decidit en aquesta partida jugar-s’ho tot a la més baixa, i emplaçà els seus socis d’aventura sobiranista a deixar-se de camàndules i agafar el toro per les banyes avan-çant les eleccions - amb un caràcter plebiscitari “in pectore”, perquè si els hi pengessin l’etiqueta oficialment el tiet perepunyetes d’en Rajoy les titllaria d’il•legals i faria abaixar la persiana -, que per a consum dels observadors internacionals es vendrien a preu de referèndum. Però el president posà una condició prèvia per tirar-se de cap a la piscina: que els cinc partits companys de viatge i tan responsables com ell de que no els hi caigués  el gerro de porcellana fina, refessin la trencadissa de Pedralbes participant en una llista unitària com a bons germans. El partit que es pensa que té la paella pel mànec, li ha contestat que s’empassaria el caprici de la llista unitària sempre que el president es comprometés a declarar unilateralment la república catalana independent tot just escrutats els resultats de les eleccions.  Els dos altres partits convidats a recolzar aquest desafiament a l’Estat, ja se n’han desmarcat de la unitat perquè diuen que prefereixen anar sols que acompanyats per segons qui. I el soci minoritari del partit del president s’ho té de rumiar, consultar-ho amb el coixí i consensuar-ho amb l’esperit sant. Resumint: la recerca de la unitat perduda queda limitada a dos actors que s’han de posar d’acord amb això de la DUI perquè un d’ells mai l’ha portat a l’adn, però sobretot han de procurar no repetir la història d’aquella lletera que va arruïnar el seu negoci confonent els somnis amb la realitat. Ara bé, per arribar a la DUI, primer s’han de guanyar les eleccions amb inequívoca majoria absoluta que pugui ser reconeguda per la comunitat internacional com equiparable a un referèndum d’autodeterminació, i mentalitzar a la parròquia impacient i nerviosa que el desencaix definitiu d’Espanya, no serà cosa de bufar i fer ampolles, i que caldrà carregar-se de paciència i fer-se tips de til.la. Dit d’una altra manera: la proposta del president està ben encaminada sempre que no es barallin pel camí i no vulguin córrer més del compte. Tanmateix, en aquest objectiu d’anar al gra i no perdre energies en va, potser l’enquesta programada pel 9-N perquè la tropa no s’ensopeixi i pugui entretenir-se participant en un assaig general, ens la podríem estalviar.         

MONÒLEGS A PEU DE CARRER (4) – NO PUC DECIDIR

Ahir, al passar davant de la residència de gent gran amb la que m’ensopego cada dia durant la meva caminada, dues dones que en sortien se’m varen quedar al darrere. L’una era gran i anava amb bastó; l’altre, més jove, pel que vaig deduir de la discussió que tenien era la seva neboda. Repeteixo que sóc un xafarder empedreït, com ja us he confessat vàries vegades, i si se’m presenta l’ocasió de tafanejar no la rebutjo, francament. Aquesta vegada, no vaig haver d’esforçar-m’hi massa perquè la vella, que em sembla que devia sordejar, parlava prou alt per a no perdre’m pistonada; només vaig haver d’afluixar dissimuladament el pas per no posar massa distancia entre elles i jo: “Ho sento Teresa, però no podia quedar-m’hi. Ja sé que et deu semblar una ximpleria, però mentre pugui aguantar-me els pets prefereixo no moure’m de casa. Com vols que em traslladi a un lloc on no puc emportar-me’n els meus records ni la Xispa? Ja sé que vosaltres no li doneu importància a aquests coses sentimentals i que només us interessa que estigui col·locada perquè no hàgiu de patir... Dóna, tampoc us he donat tantes molèsties! En vida del tiet i durant tota la seva malaltia en prou feines us vàrem demanar ajuda, perquè tots dos coincidíem en que si vols estar ben servit fes-te tu mateix el llit i ens estiguérem tant com poguérem d’emprenyar. A més a més, ta mare ja m’ho va deixar clar fa temps: els nebots no tenen obligacions com els fills; per tant vaig buscar-me la vida en previsió de desenganys. Però això de poder-me emportar a la residència només les mínimes coses possibles de casa, me n’ha fet desdir de la meva resignació inicial a donar-me a l’asil... Si, si, no facis aquesta cara que per molt que entre tots em vulgueu daurar la píndola dient-li residència, no deixa de ser un asil, mira-t’ho com vulguis. I que consti que no em faig enrere per les peles, que tu saps que encara m’ho puc permetre de moment; senzillament és que això d’haver de decidir què m’emporto i què llenço al racó, quan si fos per mi m’ho emportaria tot, ja em venia gran. Però quan ja m’avinc a desfer-me d’unes quantes coses, que em diguin que no n’hi ha prou amb la tria que he fet i que tinc de renunciar a més de la meitat del que em quedava, inclosa la Xispa, m'ha fet adonar de la bogeria que estava fent... No sabria com fer-ho, creu-me, per decidir per on començo l’escabetxina. I no em facis aquesta cara de set jutges, que no t’emprenyaré gaire. Només et demano que em truquis cada dia per assegurar-te que no ens ha passat res a mi i a gosseta. Hi ha dos pensaments que no suporto: que em mori sola i triguin dies a trobar-me o que m’enterrin viva. Per aquesta raó ja us he dit que, sobretot, vull que em cremin. I estiguis tranqui.la que estaré bé i no hauràs de patir. I mira per on, si no me’ls gasto en la residència, trobareu més diners al racó. És un consol, oi?”.   

LA CANÇÓ DEL MAI ACABAR

Desenganyeu-vos-en, les martingales que costa més d’empassar als ciutadans respecte dels polítics professionals no és que, com els bolets d’aquesta anyada, alguns estiguin farcits de cucs, sinó que els casos de corrupció vagin degotant i siguin la cançó del mai acabar. I que quan hom creia que ja s’havia fet net de rates i d’escarabats, tornen a sortir-ne dels caus i dels forats on menys et penses. En aquest món es poden arribar a perdonar totes les relliscades i pecats imaginables, sempre que el penediment sigui sincer i el perdó el preu d’una mena de punt final; però els ciutadans no estan preparats per anar entomant cops baixos continuats de corruptes i corruptors, sense indignar-se ni posar el crit al cel. I com que el devessall de mentides, de preses de pèl i d’abusos de confiança sembla que no té aturador fàcil ni ganes de trobar-lo per part dels que formen part de la "classe política" o de la "casta", com ara s'ha posat de moda, penso que cal exigir que es parli amb propietat, i que no barregi dintre el mateix sac “la política”, que és l’art respectable d’enfilar solucions democràtiques per als atzucacs més enrevessats, i “els polítics”, que són en teoria uns ciutadans que la serveixin dignament, menys uns quants pocavergonyes que en viuen, la violen i se n’apropien per pervertir i corrompre la democràcia, en profit dels seus interessos particulars.  Tanmateix, tampoc es pot oblidar que la corrupció no és una mena de refredat de temporada que tothom està en perill d’agafar, sinó un rosegador que es menja les entranyes i la moral de la societat. I com que és tan evident que la corrupció es tracta d’un mal dolent i no d’un furóncol, no es pot curar ni amb cataplasmes tèbies d’aigua beneita ni amb les aspirines de la hipocresia “made in establishment”, sinó que faria falta el coratge d’un cirurgià sense contemplacions per endinyar les injeccions de cavall que convingui; i si no n’hi hagués prou, per utilitzar el bisturí sense tremolar-li el pols. Però el que no pot ser es que faci anys que la ballem i sempre quedi merda per netejar, com si visquéssim en una cort. Viure a prop d’un femer no es sà i a més a més sol ser perillós perquè un dia o un altre se’ls hi pot acabar la paciència dels veïns, i en comptes de buscar un cirurgià recorrin a un destraler per eradicar els porcs. I com deia aquell, amb qui no té les orelles a cal ferrer no cal malgastar-hi paraules en va, perquè segur què ho entén a la primera.

QUAN ELS AMICS ES TROBEN A FALTAR

Si una amistat no es troba a faltar, vol dir que ha fet poca llevada. Per això penso que a la coneguda classificació de l’amistat que feia el murri del senyor Pla, distingint entre amics, coneguts i saludats, potser caldria afegir-hi una nova categoria: la dels que figuren com amics, però quan se’n van ningú s’adona que han deixat un buit, ni se’ls troba a faltar. I aquesta crec que és una puntualització important, perquè la prova de cotó que determina si una amistat és ferma o de pura conveniència, rau en si el forat que deixa costa o no d’omplir. I aquest barem per mesurar la qualitat es pot aplicar tant a les amistats diguem-ne convencionals, com a les que s’etiqueten de virtuals amb reserves mentals, perquè existeix una certa mania carca – inconscient, però que costa de superar - a menystenir el pedigrí i dubtar de la bona salut de les amistats que creixen sota el paraigua de la xarxa, donant per fet que es tracta de relacions merament superficials, sense suc ni bruc, talment com si fossin comparses inevitables en un simple joc social d’ombres xineses. Però tant en el meu cas com en molts d’altres amics i amigues internautes que conec, no fem res més que utilitzar les facilitats que ofereix internet per establir un bescanvi d’opinions i punts de vista sobre diverses qüestions d’actualitat i d’interès general, gairebé tan intenses i reals com si la barrila la féssim prenent-nos un cafè en qualsevol terrassa. En el meu cas concret, quan el juny del 2008 vaig iniciar l’aventura i el repte d’escriure i penjar cada dia una reflexió al blog que esteu llegint, si aquest repte te’l prens en serio i no com una excusa per passar l’estona, tanmateix amb una certa dosi d’honestedat intel•lectual, suposa fer moltes confidències i mullar-te sense amagar el cap sota l’ala per comoditat o per caure millor no trencant cap plat bonic, i si tens la sort, com a mi m’ha passat, d’aplegar una colla de persones que llegeixen el que escrius assíduament, i que sovint intervenen amb comentaris de molta més trempera que la pròpia reflexió, pots afirmar que aquestes amistats encara que siguin virtuals són sinceres i vigoroses. Per aquesta raó, si algun d’aquests amics de la xarxa un dia ha fet mutis per exigències del seu guió, l’he trobat i el trobaré tant a faltar com si haguéssim anat a prendre’ns un cafè cada matí o l'haguéssim fet petar a qualsevol tertúlia del barri. Ahir estava dinant amb uns amics a Saldes, i quan ja marxàvem se’m va acostar un matrimoni de mitja edat i ella em va preguntar tímidament si era aquell Bertran de les reflexions, i al respondre-li afirmativament es va presentar com una mestra i em va presentar com a credencial, alguna dels escrits que li havien agradat més. Us ben juro, sense falsa modèstia, que la satisfacció que em va produir aquella trobada inesperada fou tan gran, com si m’haguessin donat un premi d’aquells que fan tan goig de rebre. Però, sobretot, em va confirmar que les amistats virtuals tenen pell, ossos i sentiments, i si molt em burgeu us confessaré que potser tant o més que les físiques, perquè no hi ha una manera més sòlida de consolidar una amistat que aconseguir que tingui interès en saber com penses, que discrepi sense vergonya quan pensa diferent de tu i que no obstant això no t’engegui a dida. Sincerament, l’esforç que faig cada dia per ser fidel a aquesta cita voluntària amb el meu blog queda compensat amb escreix quan algú em comenta que el mig foli que acabo d’escriure l’ha commogut o l'ha fet riure. Perquè jo sóc d’aquells ingenus que encara penso que haurà valgut la pena de viure si les meves amistats, incloses les “virtuals”, un dia em troben a faltar de veritat.  

LA MARCA ESPANYA: UN CIRC SENSE DIRECTOR DE PISTA

Cada vegada que Madrid gestiona una crisi, no sé com s’ho maneguen per convertir el país en un circ sense director de pista, i on els nans creixen com a gegants. Si n’hi hagués, de director de pista professional, hauria aturat des del primer minut amb informació transparent el bombardeig d’especulacions mediàtiques contradictòries que contribueixen a sembrar alarma entre una població hipersensible i incomprensiblement permeable a les frivolitats que, per mantenir l’audiència, s’han pogut escoltar aquests darrers dies entorn de l’ebola. Les frivolitats i el sensacionalisme que massa sovint transformen  aquest país en un circ de mala mort, es podrien evitar si cada vegada que des del govern s’obre la boca per donar explicacions d’alguna cosa, els ciutadans se les escoltessin amb el respecte que es mereix qui parla amb autoritat moral i, sobretot, sabent exactament de què parla. Però com que la comunicació entre govern i ciutadans, per desgràcia no es fluida i a més a més s’ha demostrat enganyosa moltes vegades, cada vegada que es produeix està contaminada d’antuvi per l’ombra de la sospita que volen fer passar gat per llebre. Per aquesta raó, el ciutadà escarmentat posa sovint en quarantena la informació oficial i acudeix a contrastar-la en fonts alternatives que li facin una mica més el pes. A la meva manera de veure, aquesta paradoxa es dóna per dues causes de pissarrí: perquè les explicacions oficials solen arribar tard i sovint s’expressen amb tanta incoherència, poca concreció i obscurantisme que no s’acaben d’entendre per bona voluntat que s'hi posi; en canvi, la informació que serveixen a tremuja i a totes hores les fonts alternatives, encara que a vegades només hagin sentir tocar campanes i estiguin farcides d’especulacions i de veritats a mitges, la pel·lícula l’expliquen en un llenguatge rotund, convincent i entenedor que la gent assimila a la primera. Perquè la bona i transparent comunicació és tan important avui dia, el govern que no s’ho pren en serio, i procura que el seu missatge sigui creïble, tant pel que fa als continguts com per l’expressió corporal del portantveu de torn, no convencerà els ciutadans de dintre que pensaran que se’ls pren per idiotes; però, sobretot, devaluarà la imatge exterior del país, això que a Madrid en diuen “marca”. Ara bé, digui el que digui el senyor Rajoy de les felicitacions que rep dels seus “col·legues”, només caldria que li llegissin la premsa estrangera, per adonar-se del paper galdós per no dir d’estrassa que el seu govern està fent arreu del món, i malgrat en els actes oficials li facin una encaixada per cortesia, vés que quan gira l’esquena no es peten de riure. He fet el símil subtil del circ sense director de pista per emmarcar aquesta reflexió, però per si algú no ho ha captat, el que vull dir és que aquest país cada vegada s’assembla més a una casa de putes sense mestressa. I perdoneu la franquesa.

EL JOVENT QUE POT I VOL FER GIRAR LA TRUITA

Se sent a dir que la joventut d’avui dia no té els mateixos valors d’abans i, a la meva manera de veure això és un colossal i alarmant símptoma de miopia per part de qui ho escampa. I tant que tenen els mateixos valors! El que passa és qui si abans els hi trobaves a flor de pell, avui potser cal gratar una mica més perquè es manifesten amb intermitències i estan com atordits. No puc discutir que els valors que abans es consideraven fonamentals per tirar una família, una empresa o un país endavant - el sacrifici, la tenacitat, l’esforç, la duresa, la constància o la generositat - avui estan força tocats i sembla com si anessin de capa caiguda perquè sembla que no serveixen de res. Però ens hem preguntat per què passa, precisament ara? ¿No serà que la societat està empantanegada en una crisi general de la qual no sap com sortir-se’n, perquè alguns principis de tota la vida han caducat i les martingales, l’oportunisme i “la cara” han reemplaçat les estrictes regles de practicar el joc net? ¿O que agafant dreceres tortuoses s’arriba abans a destí que anant pel bon camí? A la meva manera de veure, en el sac etiquetat “joventut” s'hi barregen dues generacions que es toquen però que no pensen ni reaccionen igual: hi ha la del jovent que veu impotent i quasi resignat com l’arròs se li està covant i la dels que, veient el pa que s’hi dona, s’apunten per enèsima vegada a tirar endavant l’eterna revolució pendent. Els primers encara estan sobreposant-se a la transició entre el “que totes et ponguin” o que “hagis de mirar prim” perquè les misses no donen per més. Com que quan aquests van néixer de treball i oportunitats no en faltaven per qui no tenia un os a l’esquena, havien crescut al marge de les paraules “poc” i “prou¡”, i del que significa “mancança” ja que gràcies a uns pares que no volien permetre que els seus fills passessin per les privacions que ells havien patit, van protegir-los de la por de viure en la misèria, fent-los pensar que “guanyar” era cosa de bufar i fer ampolles i no ensenyant-los a sobreviure quan toca “perdre”, perquè molts es pensaven que la Xauxa en que vivien no faria mai figa. Costa d’entomar que un bon dia, per sorpresa, el plat bonic es trenqui i a cada cantonada es repeteixi que els temps de lligar gossos amb llonganisses trigaran a tornar o que no es veuran mai més. I en el cas dels segons, els que acaben de sortir de l’adolescència i tenen al davant un futur més negre que el carbó i potser lluny de les arrels familiars, ja no estan per llepar-se les ferides sinó per fer palès que s’han atipat del paper de convidats de pedra en un banquet on, si no es planten, només els hi esperen plats de sopa que potser també els hi voldran racionar, perquè a uns quants no els falti el tall. No és estrany, doncs, que reaccionin dient: “Si n’hi ha o no de tall per repartir ja ho veurem, de moment fiquem-nos a la cuina per comprovar si es pot o no fer bullir l’olla perquè de tall n’hi hagi per a tots”. De manera que si aquesta classe política que ha viscut al bany maria - la que no ha sabut tallar la corrupció que els empesta la casa i que ja especula com es repartirà els millors llocs de la taula en el pròxim banquet -, no es treu el pa de l’ull, que sant Marc, santa Creu i santa Bàrbara no ens deixin, que és el que resaven els nostres avis quan veien acostar-se la pedregada.