MALGRAT LA CRISI, CADA DIA HI HA MÉS RICS

Fons del Crèdit Suisse constaten la tendència a l’alça de la desigualtat social en els darrers deu anys i, per exemple, només en la primera meitat del 2014 el nombre  d’espanyols milionaris – uns 465.000 fent un capmàs, no obstant representen un insignificant 1% d’aquesta espècie privilegiada a nivell mundial - ha crescut un 24% respecte a l’any anterior. I d’aquest fenomen que a pagès descriuen amb una frase feta prou eloqüent: “el diner fa diner”, en realitat confirma que el vell concepte de capitalisme s’està decantant decididament a favor del culte esbojarrat a les finances a l’engròs i a  l’especulació barroera, allunyant-se cada vegada més de la cultura de l’economia assenyada, de la indústria i del comerç responsables; abonant, en canvi, sense escrúpols la formació de bombolles que quan esclaten arruïnen molta gent esforçada i honesta que no s'ho mereix, enriquint descaradament els especialistes en la circulació digital, ràpida i planetària, com aquell que diu, del diner. Un exemple paradigmàtic d’aquesta transformació del capitalisme del segle XXI en munyidor de desigualtat enlloc de benestar, el podem comprovar analitzant la reacció vergonyosa del capital després de l’ensorrament d’un edifici a Banga Desh, que va causar centenars de morts d’obreres explotades, i on la primera i quasi única preocupació fou com recuperar en vint-i-quatre hores la capacitat de produir les mateixes quantitats de roba sense modificar l’esquema d’explotació laboral, abans que les borses passessin factura i els inversors es posessin nerviosos. El temps és diner predica el capitalisme del segle XXI, renovat en els objectius, però no en els mètodes: com més diners pots treure d’una hora de feina, molt millor. D’aquí ve que un guru del capitalisme ortodox com Paul Samuelson, cap al final de la seva vida va comentar, molt escamat: "si països com la Xina poden combinar sous baixos amb tecnologia occidental, aleshores el comerç amb la Xina obligarà irremeiablement a una retallada de sous i prestacions socials a Occident". El problema que preveia aquest homenot és que la gent del carrer, després de cansar-se d’escoltar que com més eficient i feliç fos un treballador més temps tindria per fer moltes coses en el seu temps lliure, inclosa més dedicació a la família, s’adonaria que tot això costa diners i que cada vegada cobra menys, si és que encara té la sort de tocar-ne de calents. La nova doctrina del capitalisme, doncs, consisteix en introduir furtivament a la política econòmica dels països l’espantall del dèficit pressupostari, i amb l’ajuda impagable dels “mercats” per fer por, tenir l’excusa perversa per evitar pujades dels tipus impositius als rics i a les grans Corporacions, traspassant la càrrega impositiva, d’una manera o d’una altra, a la classe mitjana i als pobres. Com recordareu, un tal Piketti - defenestrat en un dels atacs més ferotges que es recorden dels ideòlegs del capitalisme que nega la desigualtat creixent -, va establir una teoria: “la concentració de la riquesa en mans d’una exigua minoria social està tornant als nivells del despietat capitalisme industrial del segle XIX”.