TOTHOM A LA CUINA

Dóna la impressió que de repent mig país es passa el dia a la cuina, com si hi hagués una passa. Els demoscòpics van de cul combinant plats sòlids i tradicionals de tota la vida en la carta política espanyola, amb noves receptes revolucionaries que la clientela exigeix que s’incorporin al menú diari de la propera temporada electoral, malgrat els ingredients sonin una mica exòtics, perquè diuen que a aquesta vida s’ha de provar tot. La delegació del govern central a Catalunya i la fiscalia de l’Estat, es trenquen les banyes calculant si els surt a compte o no repartir, el proper diumenge, pels carrers i places de les principals ciutats catalanes racions gratuïtes d’estofat de toro ibèric, perquè els entremaliats i atrevits catalans s’oblidin de la botifarra amb denominació d’origen sobiranista, que pretenen servir amb patates a l’aplec del 9-N, amb l’ajuda desinteressada de quaranta mil i escaig cuiners voluntaris. Les botifarres sembla ser que ja les tenen apunt al rebost des de fa dies, i només falta posar-les a la graella perquè, això si que ho tenen els catalans, no deixen per demà res que es pugui fer avui. En canvi, sembla que els que des de la delegació del govern miren de reüll i segueixen amb inquietud els esdeveniments a Catalunya fan veure que s’ho pensen, però en realitat guanyen temps mentre acaparen a corre-cuita ingredients imprescindibles per si es decideixen, a darrera hora, fer una degustació de ranxo nacional; encara que dissimulin dient que és pura casualitat que s’hagin detectat anades i vingudes de vehicles militars per les carreteres, que al port de Barcelona faci la papallona un vaixell de guerra que no hi pinta res i que s'estiguin de colònies pel Maresme una colla indeterminada de policies. I també s’ha ficat a la cuina la intendència dels partits catalans, per discutir si a partir de l’endemà de l’aplec de la botifarra cadascú tirarà per la seva banda o si es posaran d’acord per cuinar una recepta unitària i de país per preparar la següent festa major. Tanmateix, pel que se li ha escapat a algun rentaplats, els egos dels cuiners estrella i, sobretot, les conveniències de les empreses interessades en la concessió del “plat nacional català”, impediran un menú d’unitat, la qual cosa a la meva manera de veure no és gens dolenta: val més posar a taula un repertori de plats ben acabats, amb les receptes clares, sense ambigüitats ni reserves de “secrets del xef” a la màniga, deixant que siguin els comensals - que tenen bon paladar i saben prou bé què volen i que els hi agrada – els que votin lliurement segons les seves preferències, enlloc de perdre el temps intentant un consens impossible entre cuiners independentistes de primera, segona i tercera generació, federalistes i autonomistes a seques. Ara bé, de la cuina almenys n’haurien de sortir dues salses ben lligades: en primer lloc, que l'ingredient principal del plat definitiu ha de ser com a mínim el reconeixement de la sobirania nacional i del dret a la autodeterminació; i en segon lloc, que si hi ha un plat que destaqui per acaparar el recolzament majoritari dels votants, tots els altres cuiners participants retiraran els seus plats sense ressentiments, i que tothom incorporarà el preferit per la majoria, a les seves respectives cartes i en farà propaganda arreu del món, fins que s'imposi en pau i tranquil·litat.