SER POBRE I NO PERDRE LA DIGNITAT

Quan escolto que hi ha un barem per mesurar això que ara se’n diu “risc de pobresa” em petaria de riure, si no fos que semblaria una impertinència; però no em negareu que sona estrany això de voler-ho reduir tot a dígits i a tants per cent. No fa gaires dies es va demostrar, amb el brot d’èbola, que era un xic ridícul fer tocar l’alarma a partir d’uns graus predeterminats de febre, ja que cada naturalesa és un món i no es pot pretendre ser tan quadriculat com per establir cotes fins i tot per als sentiments; perquè, a la meva manera de veure, això de la pobresa més que un “estat de” és un “sentiment de”. Les persones no “són” pobres segons traspassin o no la ratlla d’un predeterminat nivell d’ingressos, sinó que se “senten” pobres en funció de les seves circumstàncies personals i de la dignitat de cadascú. I això que dic, és per desgràcia avui més veritat que mai perquè es pot relliscar cap a la zona de risc en un moment. Però el que importa no és reunir totes les condicions objectives per treure’s el carnet de pobre, si en donessin esclar, sinó en sentir-se pobre i arribar a perdre la dignitat. El que passa és que la societat no ha està entrenada per asseure’s a la terrassa d'un bar amb un pobre i compartir-hi una conversa, per exemple, amb tota la naturalitat del món. Tenir un pobre a prop incomoda, sobretot als que els hi fa una certa recança el què diran; però algunes vegades es té por que no pari la mà sota el nas o no s'hi acostumi a deixar-se convidar, perquè no s’ensenya a l’escola com s’ha de tractar a un pobre - sigui amic, saludat o desconegut – per a no escantonar-li la dignitat que és l’única cosa que li queda a una persona per sobreviure. Un pobre sense dignitat esdevé un pòtol; per aquesta raó és tan important no abandonar-se, perquè de perdre la dignitat a caure en la marginació hi ha un pas. Per atendre la pobresa és veritat que la societat ha bastit unes xarxes de seguretat elogiables - en base a la solidaritat i al voluntarisme, sobretot -, però no és menys cert que no sempre es reparteixen les ajudes com si fos un acte de justícia i no pas de caritat. Tenir de viure de la caritat no ajuda tant a mantenir la dignitat d’una persona atrapada en la crisi, com creure’s que allò que se li dóna perquè pugui sobreviure és una reparació justa a la qual té tot el dret d’acollir-s’hi sense haver de donar les gràcies contínuament. Per aquesta raó seria tan recomanable una renda mínima de cohesió social, a l’abast de tots els ciutadans que puguin justificar que no són pobres d’ofici o que tenen vocació de viure a l’esquena dels altres, sinó persones respectables que no volen perdre la seva dignitat encara que les passin putes per culpa dels cops baixos que dóna la vida. El problema és com s’ho manega la societat benintencionada i solidaria per a no avergonyir-se de passejar de bracet amb un pobre, o de convidar-lo a casa a dinar un dia que no sigui Nadal.