VAL MÉS CAURE EN GRÀCIA QUE SER GRACIÓS

És més vell que l’anar a peu que la primera impressió que fem les persones és determinant per tancar un negoci, trobar una feina i fins i tot per lligar. Per aquesta raó sempre s’ha sentit a dir que a una entrevista de treball, per exemple, s’hi ha d’anar “arreglat” o que per triomfar a la vida no cal empolainar-se com si s’acabés de sortir de la capsa, però s’ha de “fer goig” perquè un aspecte “deixat” inspira desconfiança. No obstant la globalització també ha canviat infinitat de dogmes socials, encara segueixen en peu aquelles recomanacions de manual dels avis, tot i que s’han adequat als nous temps les formes estereotipades del passat i s’admet que uns estils més informals de vestir-se poden ser també elegants. De fet, els nostres avis haguessin fotut escales avall qui gosés presen-tar-se'ls amb uns pantalons plens de forats i amb traces d’estar desgastats de tan portar-los, en canvi avui els texans formen part de la indumentària “in”, tant per part dels homes com de les dones, i quan més foradats estratègicament i passats per la pedra més cars solen ser. I no és tracta només d’una moda juvenil, que també; però molts sèniors hem de confessar que ens posen texans sense prejudicis, a part de per la comoditat de no estar pendents de la ratlla com en els pantalons convencionals, per no deixar escapar la joventut. Tota aquesta arrambada de tabús estètics del temps de Mariacastanya al quarto dels mals endreços, va començar amb aquell mantra de l’arruga és bella que va permetre portar americanes o d’altres peces de vestir de cotó un xic rebregades. En qualsevol cas, i malgrat tot, el que podríem afegir sobre el desencarcarament de les costums, encara avui l'aspecte físic i l’estil ajuden a caure bé en societat i, sobretot, en segons quines feines. A totes les escoles de negocis ho tenen en compte i li dediquen un cert temps a aquesta qüestió de l’empatia, una paraula que en definitiva consagra la vella dita de val més caure en gràcia que ser graciós, perquè no obstant sembli injust, a igualtat de condicions qui s’emporta el gat a l’aigua no és el candidat o candidata que té més mèrits o que sap el que toca, sinó qui cau millor. I a vegades, ni en igualtat de condicions. Tanmateix, aquest fenomen social no passa només amb qüestions relacionades amb la feina, sinó en qualsevol altra circumstància de la vida social quotidiana, inclosa la política. Els que arriben a líders, desenganyeu-vos-en, ho deuen més que al que saben o deixen de saber, o a si són més o menys graciosos, a haver caigut bé. Per aquesta raó, francament, ser líder del que sigui no és sinònim de ser el més apte ni el més ben preparat. Per descomptat que hi ha alguna escadussera excepció, però ja sabeu que les excepcions no serveixen per res més que per confirmar les regles. Que sigueu feliços!