QUÈ FAS RAJOY, QUE ENFONSES EL TEU POBLE?

Mai m’he amagat de dir el que penso del senyor Rajoy: que em recorda més un viatjant de gra cuit que no pas un home d’Estat. Però després de veure com les darreres setmanes fa una patinada política darrera altra, no em puc estar de recalcar-li, amb tota franquesa, que tal com es comporta té tots els números d’enfonsar el seu poble a la misèria econòmica i moral, que és la pitjor llufa amb que pot passar a la història un governant. I no ho dic només per com gestiona el gran incendi que atia a Catalunya sinó, sobretot, per la poca vergonya com pretén protegir els pocavergonyes del seu partit emmerdats fins al coll en el merder de la corrupció més impresentable. Ja només li faltava que el dia que el seu partit munta un aquelarre a Càceres per conjurar-se i reivindicar-se com  a un model i referent d’honestedat, el president Morago resulta que s’havia callat com un punyeter que les dotzenes de vegades que havia anat a sucar el melindro a Tenerife, ho feia a despeses pagades pel Senat (és a dir, pels contribuents) Que faci veure, doncs, el senyor Rajoy que no s’adona de la quantitat de brutícia que amuntega sota les catifes de casa seva, em sembla que l’incapacita com a administrador de confiança del patrimoni del seu poble. Tanmateix, voler fer empassar als ciutadans que l’economia aixeca el cap gràcies a les seves reformes quirúrgiques, i que la crisi està morta i enterrada quan els bancs d’aliments no donen l’abast, la sanitat porta crosses i gairebé una quarta part dels espanyols no trobaran una feina decent en molts d’anys, es propi de caragirats i d’un governant que menteix i juga amb les coses de menjar, a casa mesa meva en diem un tafur. Però anant a les castanyes que se li couen a Catalunya, cal que aviat reflexioni serenament, es tregui els taps de les orelles i rebobini la seva memòria de peix, adonant-se que la mala maror la va encetar ell i la seva camarilla quan anaven de poble en poble de romeria, bescantant tot el que feia tuf de català amb sanya, i recollint signatures per fer-nos condemnar per insolidaris, mals espanyols i si et descuidaves, per xoriços. I quan els catalans, farts de veure’s tractats com l’esca del pecat, varen defensar la seva dignitat i el seu orgull de poble sobirà ofès per una carretada de lleis injustes presentant els papers del divorci d’Espanya, enlloc d’afluixar i d’intentar apedaçar les diferències el senyor Rajoy reaccionà com uns energumen, negant-se a tot diàleg democràtic i manant els seus sicaris que cargolessin cada vegada més l’argolla fins que mig ofegats els catalans es rendíssim als seus peus com a vassalls. Ni els gossos mosseguen la mà que els alimenta, però la mà de Catalunya que ha ajudat a bastament que Espanya no passés gana no para de rebre queixalades. Catalunya no és una propietat de les que el senyor Rajoy registrava com un buròcrata, sinó una nació que vol que se la respecti i que se li reconegui la sobirania per decidir. Si amb les seves decisions de sapastre aconsegueix que al final Catalunya toqui el dos – i cada dia s’hi està més a prop – el senyor Rajoy haurà ensorrat definitivament el seu poble matant la gallina dels ous d’or. Com deien els nostres avis, no es pot matar tot el que és gras. Potser el senyor Rajoy hauria de començar a pensar-hi en serio. El seu poble li agrairia.