ARA VE QUAN EL MATEN.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Diumenge 28/MAIG/2017)

¶ ARA VE QUAN EL MATEN.- Des de Madrid ja no s’amaguen d’ensenyar les cartes: no ens en deixaran passar ni una als catalans, fins que no ens arronsem en la pretensió d’exercir el dret a decidir. La consigna feia dies que estava donada i tothom s’havia posat mans a l’obra per a fer-nos-en desdir de resoldre un plet històric votant enlloc de posar bombes, fent-nos totes les travetes del món i jugant tan brut com saben, sense cap escrúpol ans el contrari, convençuts que ells estan carregats de raó per la gràcia de Déu i nosaltres som uns esvalotats de la pell de Satanàs. El gallec té la barra de dir que està disposat a parlar de tot amb la Generalitat, però actua com tots els governants espanyols des de 1714 quan es tracta del “fet català”: tira la pedra i amaga la mà. Potser sí que en vol parlar, però no de com podríem arreglar-ho sense estripar ni la Constitució ni la convivència, sinó de les condicions de la nostra rendició incondicional; com si això d’exercir el dret a decidir fos quelcom tan fastigós i terrible com el terrorisme. La darrera andanada que ens han enviat per demostrar que van a totes, ha estat la declaració d’en Rajoy, de paraula i reiterada per escrit oficial, que “ni vol, ni pot autoritzar un referèndum d’autodeterminació”. El més preocupant, però, és que el debat des d’Espanya no es planteja si la medicina Rajoy és la més adequada per sortir de l’estat catatònic en que es troben les relacions amb Catalunya sinó de quan al president Puigdemont se li ha d’engargamellar a cullerots, ja que a Madrid  poc els interessa cercar camins de diàleg quan del que es tracta és de defensar-se panxa enlaire i perpetuar un sistema polític corrupte, cada vegada més allunyat del que s’entén entre els demòcrates de veritat per democràcia.

No sé si se n’adonen, els que l’abonen – alguns inclús des d'aquí mateix -, la política d’intransigència radical d’en Rajoy, de l’error històric que estan cometent en abocar conscientment una part molt nombrosa d'un poble a la desesperació de sentir-se impotents, en veure com es trepitgen els seus sentiments i, a més a més, els hi roben la cartera. A la meva manera de veure, doncs, allò que em desconcerta més de tot plegat és que endevino, cada vegada més clarament, que els rampells d’histèria que els hi agafen als “patriotes espanyols” no es basen en una simple discrepància política puntual, per important que facin veure que és aquesta discrepància, sinó que s’estan contaminant, cada dia que passa una mica més, d’aquell odi ancestral i ranci macerat segles enrere envers tot allò que feia flaire de català. Que un militar gosés vantar-se, no fa pas gaire temps, que la pàtria està per damunt de la democràcia i no el fotessin de cara a la paret ipso facto, és per a que s’ho faci mirar qualsevol govern que presumeixi de demòcrata. Francament, em desvetlla molt que, sinó amb les mateixes paraules si fa o no fa, des de destacats governants a significats socialistes com en Bono ahir mateix, comparteixin un florit repertori d’amenaces tals com dir que s'està disposat des de la força del poder a fer totes les putades legals del món perquè els catalans no puguin sortir-se’n amb la seva. Perquè com que la història es repeteix més del que voldríem admetre, vol dir que en cas de “xoc de trens” els més febles seran els primers a rebre com sempre, em temo que utilitzant mesquinament retallades socials i l’empobriment de les escasses classes mitjanes que sobreviuen fins que reneguin de l’independentisme i retornin a l'unionisme, removent l’espantall que si prospera la secessió els pobres encara seran més pobres. Molt m’hauria d’equivocar ja que quan l’odi i el sectarisme pugen al cap de governants mediocres moralment, tirant a ignorants intel•lectuals, poden ser capaços de qualsevol salvatjada. Tinguem-ho present i no caiguem en la trampa de menystenir la seva dolenteria il•lustrada. I encara que molts penseu que s’ho pensaran dos cops abans d’intentar esclafar-nos, sapigueu que més de quatre ja ho estan fent de pensament en quan posen els peu a terra cada matí. De manera que estem en aquell moment tan emprenyador del “ara ve quan el maten”. En temps reculats aquesta expressió solia precedir l’aparició dels “salvadors de la pàtria”. Tant de bo avui, que ja som una mica més entenimentats a força d’escarments, els galls de panses d'una i altra banda decidissin començar de zero i donar una nova oportunitat a enraonar..