Follow by Email

dimecres, 17 de maig de 2017

I QUAN EL CARRO CATALÀ S’ESTIMBI PEL PEDREGAR, TÉ PLA “B” EL SENYOR RAJOY?.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 17/MAIG/2017)

¶ I QUAN EL CARRO CATALÀ S’ESTIMBI PEL PEDREGAR, TÉ PLA “B” EL SENYOR RAJOY?.- Ahir, el govern central va ordenar a la Fiscalia que donés una nova empenta al carro del procés sobiranista català, que es proposa estimbar pel camí del pedregar, buscant les pessigolles a la consellera de Presidència i al seu secretari general. A còpia d’inhabilitar tothom que ensenyi l’orella secessionista és possible que desballesti el carro, i que mai més se’l pugui treure del pedregar, però si això arriba a passar, ¿el senyor Rajoy ja té un pla “b”? Perquè si es pensa que a pessigades o a perdigonades - ja li agradaria a canonades però no crec que s’hi atreveixi ni li deixin -, matarà l’elefant en que s’ha convertit el sentiment independentista català, el viatjant de gra cuit reconvertit en president del govern va apanyat. D’altra banda, no me’n sabria avenir que un gallec com ell, ignorés que quan més pals a les rodes es posen a l’autodeterminació dels pobles, més creix la resistència de la gent a que se li vulgui tancar la boca i engarjolar la llibertat. Tanmateix, no vull deixar passar l’oportunitat de confessar-vos que considero un error estratègic carregar només sobre les espatlles de l’actual president del govern, el senyor Rajoy, les temptatives malintencionades d’ofegar el separatisme català des del govern central, perquè d’ençà de fa tres segles i escaig el denominador comú que han tingut els governs de l’Estat espanyol, fos quin fos el color del partit hegemònic, ha estat el profund jacobinisme dels seus plantejaments polítics en matèria de sobirania. En Rajoy, això sí, penso que hi té més culpa que cap altre governant en l'atzucac en que ens trobem perquè gràcies a fer cas, a ulls clucs, dels seus consellers àulics més radicals i obcecats, ha dinamitat a base de cops baixos i puntades de peu al cul l’únic pont de pacificació i entesa establert entre Catalunya i Espanya en molt de temps: l’Estatut del 2006, aprovat pel Parlament, el Congrés i el Senat, ratificat en referèndum pel poble català, sancionat pel Rei i tombat, per la iniciativa barroera i sectària d'un PP embogit i mentider, pel Tribunal Constitucional el 2010.


A la meva manera de veure, doncs, si jo fos el senyor Rajoy, ara que encara hi és a temps, maldaria per posar remei a l’immens error que va cometre fa vuit anys, perquè suposo que no li agradaria que els llibres d’història que llegiran els seus fills i els seus néts el retratessin com un dels polítics més nefastos, inútils i corruptes d’Espanya, si més no com a responsable d’un partit que la merda li regalima per totes les costures. No seré jo, prou que ho he palesat en anteriors reflexions, qui aboni que els polítics sobiranistes tot ho han fet bé en el desenvolupament d’això que anomenem “procés”, però inclús enmig de les desavinences, travetes i miserables deslleialtats entre els teòrics socis, el sobiranisme militant ha sigut coherent - i encara ho és, malgrat defensar alguns que és possible el consens a costa de ser titllats de botiflers -, amb la idea d’intentar fer possible la sobirania per les bones, acordada si pot ser sense trencar tots els vincles amb Espanya; i que només en cas que no quedés altre remei i la majoria dels ciutadans catalans ho decidissin, fotre el camp unilateralment peti qui peti. Però la gran desgràcia que li ha tocat entomar a la Catalunya d’avui, no és que davant seu tingui un Estat centralista i jacobí que li fa la punyeta per tradició, sinó que aquest Estat estigui en mans d’uns governants que no tenen ni una engruna del que s'ha de tenir per passar a la història com a homes d’estat, el pensament dels quals, a més a més, no ha evolucionat des del segle XIX. Per aquesta raó, quan veig que enlloc de mirar d’arreglar les diferències parlant-ne com a persones sensates només mouen tots els ressorts del poder per esclafar i asfixiar a cop de lleis repressives l’exercici del dret a decidir que reclamen una majoria significativa de catalans, em pregunto vertaderament angoixat, si aquest home desorientat que governa la nau a les palpentes i a tall d’arrancar naps, té un pla “b” perquè quan el carro del sobiranisme l’hagin estimbat els seus sicaris pel camí del pedregar a cops d’intransigència i d’autoritarisme dictatorial, quedi alguna sortida raonable. Si no el té, que és el que sospito, ja cal que s’encomani al sant de qui més se’n refií perquè tot plegat no acabi fent un pet com un agra, i no hagi de passar per la vergonya que la història el castigui de cara a la paret i amb unes enormes orelles de burro per escarni etern. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada