MECAGUM LES MARES SUPERIORES, ELS PARES CARBASSERS I LES CONGREGACIONS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimarts 9 de maig de 2017)

● MECAGUM LES MARES SUPERIORES, ELS PARES CARBASSERS I LES CONGREGACIONS - No és una qüestió de creences, però les mares superiores no m’han caigut mai bé i m’estimo més les monges rases. Amb les “bones mares”, com les hi agrada a les superiores que se’ls hi atansin les germanes rases, diuen els que es belluguen pels convents que tard o d’hora sempre s’hi té alguna enganxada, mentre que amb les simples monges o germanetes tothom si pot entendre. Déu me’n guard d’insinuar que totes les superiores són malcarades i les mongetes dones encantadores, perquè com passa arreu de la Vinya del Senyor n’hi ha per donar i per vendre; però per un general passa tal com us dic. Només em faltava saber, ara, que la “gran dona” Marta Ferrussola es posava la toca de mare superiora per dirigir la congregació de xoriços que tenia per família. Encara me’n recordo, avui amb fàstic no ho puc pas negar, de quan en el transcurs de molts mítings electorals en l’època triomfal convergent, o en sopars o dinars multitudinaris convocats per apujar l’autoestima i dels militants i l'adrenalina dels parroquians indecisos, però sobretot per recaptar contribucions per engreixar la caixa del partit, no hi podia faltar mai el llagoter de torn que escalfava l’ambient en el moment oportú amb un crit, quasi reverencial, dirigit a la discreta companya i puntal del líder i pare carbasser carismàtic d’una nació que es recuperava de l’enèsima ensulsiada: “això sí que és una gran dona!”

Vet-aquí com es marceixen les glòries d’aquest món, tal com prediquen els mossèns amics, i ara sabem que també col•laboradors de la Marta, en la seves trafiques de missals d’una sagristia a una altra. En Tarradellas, que no tenia cap simpatia al matrimoni Pujol, falta d’empatia en que li corresponia la Marta, va dir allò de que en aquest món pots fer tots els papers de l’auca menys tocar el ridícul, ser la riota de tothom. I el matrimoni que s’atribuïa el paper de símbol, referent i pal de paller de la Catalunya que plantava cara a Espanya reclamant allò que se’ns devia als catalans extorquits des de qui sap quan, resulta que ens ha convertit en una estampa grotesca de la picaresca més barroera i barata. Si l’espectacle que des de fa mesos estan representant destacats membres de la congregació convergent – reconeixent, per estalviar-se la cangrí, en seu judicial i per televisió, que estafaven els ciutadans encarint les obres públiques acceptant comissions per omplir les seves butxaques i tapar els forats del partit -, ens ha fet caure definitivament la cara de vergonya, amb tota aquesta història dels tripijocs de mare superiora. A Madrid i a les Espanyes en general, s’hi pixen de riure, per molt que ho vulguem dissimular. I malgrat la presidenta Forcadell encarni avui mateix la cara honesta i èpica d’una nació orgullosa, en la qual pensi com pensi cadascú, ens fa patxoca i ens hi voldríem emmirallar, preval l’escarni que se’ns fa per culpa d’una dona, la Marta, que no es qualsevol dona i que cada vegada es mereix més aquell fàstic que fa dies va etzibar a una periodista, quan li preguntava sobre la “congregació”: “vagi-se’n a la merda!”. Pel mal que han fet i encara faran, per desgràcia, a aquest país alguns de la seva congregació, caldria un pas enrere per ètica de tots els que poden donar alguna sorpresa desagradable. Ja que ara serà més difícil de tapar tot plegat, que com va passar amb les gràcies del pare carbasser amb l’escàndol de l’afer Banca Catalana, que els que tenen memòria de peix haurien de recordar que va deixar centenars de catalans “retratats” i amb el cul econòmicament a l’aire.