Els darrers mesos de tant en tant he
posat el cartell de tancat per cansament, però al cap de pocs dies tornava a engegar
les reflexions del Blog, quasi amb més il·lusió que quan el vaig encetar l’any
2009 amb una reflexió diària i puntual.
Francament, em fa vergonya tornar-hi a
penjar el cartell, però he de reconèixer que no em trobo en condicions
anímiques de reflexionar serenament sobre una actualitat cada dia més potent però
a la vegada més angoixant perquè m’està afectant, més del que em pensava,
l’evolució de la malaltia d’un parent molt estimat – no es tracta de la meva dona
gràcies a Déu, perquè no hi hagi malentesos ni alarmes entre els que em
coneixeu personalment -, fins al punt que em condiciona la capacitat de
concentració, precisament en uns moments en que els creadors d’opinió, encara
que siguem vocacionals, tenim més que mai l’obligació d’afinar la punteria en
els nostres comentaris.
Tornaré a obrir la paradeta un dia o
altre, perquè els que portem el periodisme a la massa de la sang no ens podem
estar mai d’escriure. Aquesta vegada, però, no em fixaré cap termini per
tornar, ni en dies, ni en setmanes, ja que aquest va ésser justament l’error
que vaig cometre en anteriors ocasions: engegar abans d’hora. Tornaré quan estigui
en condicions de fer-ho al cent per cent i l’inventari del meu rebost anímic l’hagi
tancat del tot. Espero, doncs, retrobar-vos i em refio de que em fareu
confiança, com en els darrers vuit anys. Sense lectors, ja ho sabeu, els
escriptors estem més morts que els morts del cementiri. (escrit 30 maig 2017)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada