Follow by Email

dijous, 11 de maig de 2017

EM NEGO A TREBALLAR DE FRANC COM HOME ANUNCI.-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dijous 11/MAIG/2017)

¶ EM NEGO A TREBALLAR DE FRANC COM HOME ANUNCI.- Tant de parlar d’explotació dels joves (i no tant joves) a la feina, i resulta que el nostre govern, posant com excusa la salvació del medi ambient, es treu de la màniga un decret que condemna tota la població sense excepció a treballar d’homes i dones anunci, de franc. Què dic de franc! Pagant, a sobre, per fer publicitat comercial pels carrers i places com feien aquells homes anunci – les dones, en aquella època, ni a aquesta sortida laboral podien apuntar-se pel fet de ser dones -, que sense ofici ni benefici, per fer bullir l’olla de casa seva s’avenien a passejar amunt i avall disfressats de micos, pollastres o simplement colgant-se de l’espatlla unes pissarres-escapulari amb reclams comercials. Alguns d’aquests pelacanyes, per vergonya, exigien mantenir l’anonimat, però d’altres tant se’ls en fotia i també n’hi havia que els mateixos que els llogaven preferien que es tapessin la cara perquè eren massa coneguts pel veïnat i podien devaluar l’article. Doncs vet-aquí que ara el govern, per fer quatre quartos, s’ha inventat “l’impost a la bossa de -plàstic”, i obliga els comerciants de tota mena a cobrar-les als seus clients, sota amenaça de posa’ls-hi una multa que els deixaran clavats, no als botiguers sinó no als clients. Ja vaig reflexionar fa pocs dies sobre la utilitat pràctica com a mesura de control mediambiental aquesta bestiesa, que únicament serveix de tapadora fiscal, ja que si de veritat la sostenibilitat del medi depengués d’eliminar el plàstic no degradable, amb aquest decret s’han quedat a mitges i han demostrat poca ambició i imaginació legislativa per eradicar el problema.


A la meva manera de veure, però, avui el que reivindico mitjançant aquesta reflexió no és la preservació del medi-ambient, sinó que totes les botigues que cobrin les bosses per imperatiu legal, utilitzin bosses llises, sense cap mena de referència comercial d’establiment o de marca. Em sembla de calaix aquesta reclamació, ja si no hi havia res a dir quan un establiment em desava la compra en una bossa reclam, que em regalava com una atenció potser per compensar-me implícitament per la publicitat estàtica que consentia passejar per tot arreu, no em negareu que és un abús de confiança fer el mateix “servei publicitari” amb una bossa de plàstic que he de pagar per nassos, si és que no em porto un carret o una bossa de casa per a traginar la compra. Al meu poble, aquesta presa de pèl té un qualificatiu molt encertat: ésser cornut i pagar el beure. Em semblaria tan de calaix i sentit comú ampliar el decret en aquest sentit, que en dubto molt que una vegada posada la pota, els mesells buròcrates de sempre vulguin rectificar, perquè seria una mostra de respecte al ciutadà-consumidor que no vulgui fer d’anunci ambulant sense cobrar algun tipus de comissió. En un país en que pel que diuen només les ànimes de càntir i els pelacanyes sense “relacions” i “contactes” no llepen del pastís de la corrupció sistèmica, pretendre cobrar per fer d’home anunci crec que és d’allò més assenyat. Ara ja només falta que algú es posi al davant del boicot a les bosses de plàstic amb publicitat impresa. Com diuen els andalusos, “mi arma, en este mundo quien no llora no mama!” 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada