PROPOSTA
DE REFLEXIÓ (Dijous 18/MAIG/2017)
¶ ENS
TROBEM ON ENS TROBEM, PER BURROS.- Estem immersos en una bombolla de tanta
brutícia que dóna la sensació que tot està empastifat, i el pitjor no és la
incertesa de no saber quan passaran els escombriaires a fer net d’una vegada,
sinó si els de la brigada de la neteja són gent de fiar. L’atmosfera política
s’ha tornat tan irrespirable que es corre el perill que la gent bona i honrada
acabi perdent els nervis i esclatin atacs d’histèria incontrolable. Per
evitar-ho, cal insistir una i altra vegada que els honestos no s’han de
desesperar perquè per molts casos irregulars que es destapin, encara els
honestos guanyen de carrer als indecents i als corruptes. En moments delicats
és quan la societat necessita no perdre l’esperança ni de vista el nord,
malgrat una part important de la ciutadania es pregunti esparverada com és
possible que una part important de la classe dirigent d’aquest país hagi caigut
tan baix en l’ordre de valors morals i ètics. I el pitjor, repeteixo, és la
incertesa de no saber si tot el que es fa córrer és cert o són calumnies per
treure’n profit. El dubte s’ha fet tan pervers que el ciutadà ras sospita de
tothom, i no el consola gens sinó tot el contrari que enmig de tanta querella
judicial es multipliquin les delacions interessades d’uns imputats contra
d'altres, per rebaixar la pena de presó. El que demana el ciutadà són explicacions
creïbles, penediments sincers i que es recuperi fins a l’últim cèntim robat. I
no pas excuses de mal pagador, ni embolicar la troca judicialment amb plets que
triguin a resoldre’s una eternitat.
Quan
començava a escriure aquesta reflexió no em podia treure del cap el que va dir
ahir vespre la tertuliana Rahola, com sempre en pla d'oracle, desqualificant
els seus in illo témpore col•legues republicans per abandonar, segons ella, els
socis convergents en la fràgil coalició JxS sota les potes dels cavalls de
l’oposició, desbocats reclamant que la Generalitat, en el cas Palau, no vetés
al Consorci d’exercir l’acusació particular contra Convergència. A la meva
manera de veure, després d’escoltar les confessions de Prenafeta, Alavedra, de
tota la plana major d’Adigsa (menys el conseller Puig, per cert), d’empresaris
“penedits” explicant el tràfec de comissions i de molts més col.laboradors
necessaris en el delicte, inclosos els pallassos Millet, Montull i família, em
sembla que no es pot comprar l’argumentari que la Rahola ens vol vendre: que no
hi ha proves de cap comissió a canvi de licitacions d’obra pública – per cert,
criteri coincident amb el del Partit Demòcrata, que no vol que se li digui
“successor de CDC” malgrat estigui presidit per l’Artur Mas, per cert amic
personal de la Rahola, autora de la seva biogràfia -, i que no s’ha de fer cas de
confessions obtingudes a canvi de beneficis penitenciaris. A mi, en canvi, em
sembla que si es vol fer net s’ha d’anar a sac sense contemplacions per netejar
tots els racons que facin pudor, perquè per aspirar a tenir un Estat propi tota
la porqueria que va supurant no ens fa cap favor; però ja que no la podem
evitar, almenys no la dissimulem perquè prové “dels nostres”. Ara que les tones
de merda que esquitxen populars i socialistes a nivell nacional, justifiquen
encara més que els catalans vulguem baixar d’aquest vaixell conduit per un
capità borni i desorientat, no podem agafar-nos amb paper de fumar les debilitats
“dels nostres”. Des de Madrid, esclar que se n’aprofiten de les ambigüitats i
escrúpols que, segons com, ens agafen. Per què som tan burros? Alguns ingenus
benintencionats diuen: sort en tenim que l’exclusiva popular d’empènyer i mantenir
encès el caliu del sobiranisme no està en mans de la política sinó de la societat
civil! És clar que tant és dir com no dir, però no siguem encara més burros de
creure’ns que sense política ni polítics es pot bastir un país de bell nou.
Conclusió: regenerem de pressa i sense contemplacions la corrupció del nostre
establishment d’una vegada i que tots aquells que estiguin tacats, ja que tard
o d’hora se sap tot perquè pel que es veu no hi ha secrets, que tinguin la
generositat de col·laborar a escatir totes les responsabilitats sense jugar a
cuc i amagar, o al gat i a la rata. Ja que són tan patriotes, que s'ho prenguin
com un darrer acte de servei a la pàtria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada