Follow by Email

dijous, 25 de maig de 2017

M’AGRADARIA QUE LES CAMPANADES A MORT DOBLESSIN PELS NOSTRES I PER TOTS EL MORTS.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 24/MAIG/2017)

¶ M’AGRADARIA QUE LES CAMPANADES A MORT DOBLESSIN PELS NOSTRES I PER TOTS EL MORTS.- Les mostres de condol després d’una massacre per terrorisme en qualsevol país d’Europa, apleguen concentracions de centenars de ciutadans que condemnem enèrgicament la violència, i que al mateix temps volen donar suport a les famílies de les víctimes. A primera fila de la concentració no hi falten mai aquells que no poden quedar-se fora de la foto i, en els casos que el terrorisme porta empremta islàmica, una bona representació dels col•lectius musulmans més actius socialment en cadascuna de les ciutats sacsejades per la tragèdia s’afegeixen al dol i al rebuig públic per evitar represàlies . Em sembla collonut que els ciutadans recalquin amb contundència el fàstic que els fa el terrorisme, sobretot quan atempta indiscriminadament contra la societat civil indefensa. Però, francament, trobo a faltar - tant avui, després de la massacre de Manchester, com la setmana passada, després de massacres tant o més sanguinàries com a l’Irak, Turquia, Síria... -, que els gestos humans de condol no es reprodueixin espontàniament arreu del món, perquè semblaria lògic que en plena era de la globalització aquesta tendència a la uniformitat comercial i econòmica arribés també als sentiments, enlloc que cadascú – em resisteixo a escriure des del seu bàndol -, vessi llàgrimes únicament pels “seus morts”. I no només pels "nostres morts" trinxats per una bomba o per una pluja de trets, sinó també pels centenars de cossos, sobretot de dones i nens, que avui mateix es pesquen al mediterrani com morralla humana, ofegats perquè no sabien nedar i no portaven salvavides quan les barcasses en que fugien de la misèria i la guerra ha quedat a la deriva i sense combustible. Si les campanades a mort doblessin per tots els morts sense distincions, simplement perquè la mort ens fa a tots iguals, potser les campanes no haurien de doblar tan sovint.


A la meva manera de veure, doncs, mentre hi hagi al món gent que només resi pels “seus morts” i passi mesquinament dels morts “dels altres”, poc hi veig la sortida a aquesta bogeria de les guerres, els odis i el terror. El dolor d’una mare davant el cadàver d'una criatura no és diferent ni més intens segons a quin costat del planeta visqui, de quin color tingui la pell o de si pertany a un milionari o a un pelacanyes. No sabria dir qui ha de fer el primer pas, però algú hauria de donar exemple de solidaritat i d'humanitat amb tothom que sigui víctima del terrorisme. El dia que a la plaça de sant Jaume, per exemple, a mig dia, Generalitat i Ajuntament convoquin un minut de silenci no només per les massacres pròpies i pròximes, sinó també per les comeses a l’altra cap del món, potser s’haurà posat el primer totxo per a bastir un edifici on la Pau s'hi trobi definitivament còmoda. A vegades, un gest val més que mil discursos abrandats de polítics. Jo n'estic tan convençut que si algú s’atrevís a fer per primera vegada el gest de compartir el dolor per a les víctimes del terrorisme en general, sense etiquetes, pàtries, procedències o religions, no trigaríem gaire a veure’l correspost. Potser sí que, per desgràcia, ens passaríem al principi moltes més hores a la plaça que al despatx, però si l'experiment tirés endavant i cada cop fos menys necessari baixar a migdia a la plaça, no valdria la pena de pensar-hi en aquesta possibilitat, encara que sembli una ximpleria utòpica? 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada