DE SANTURCE A BILBAO, ELS BASCOS HAN CANVIAT LES SARDINES PER MARISC DEL BO

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dijous 4 de maig de 2017)

● DE SANTURCE A BILBAO, ELS BASCOS HAN CANVIAT LES SARDINES PER MARISC DEL BO- La primera fornada de nacionalistes convergents - mentre els bascos afinaven els “instruments” per viure com menjapans a compte dels seus Concerts -, paraven la mà per les cantonades de Madrid, i cada vegada que dintre el cove que duien penjat a l’esquena els hi tiraven un grapat de peix, encara que fos morralla, encetaven una ampolla de cava i tiraven coets per celebrar-ho. A còpia d'anys, vet-aquí que els bascos concertistes viuen a cos de rei mentre els catalans, després de comprovar que amb allò de “peix al cove” s’hi havien fet més savis que rics, passen de Concerts i de franquícies autonòmiques, aspirant directament a inaugurar botiga pròpia. Però els tràmits administratius són tan enfarfegosos que l’emancipació de la casa pairal ja s’adonen que anirà per llarg. Els nacionalistes catalans per temperament han estat més impacients que els nacionalistes bascos, i mai de la vida han sabut esperar el “seu” moment, per jugar amb avantatja el comodí uns i la pedra els altres amagats a la màniga o a la faixa, respectivament. “Ja vindran a pidolar quan ens necessitin” – és la doctrina que impartí el PNV, des de Sabino Arana fins a Urkullu, tossuts com una banya de marrà. Aquesta murrieria ha fet palès, en el transcurs dels anys, que en el joc de pols amb l’Estat mentre no tinguis una bona basa a les mans val més no precipitar-te, i que per apostar fort inclús no sempre n’hi ha prou pensant que la tens, aquesta bona basa, sinó que cal que l’altre n’estigui tan convençut de que jugues fort que prefereixi fer la farina blana abans d’arriscar-se a una derrota. Per arrapar la paella pel mànec la majoria de les vegades no és qüestió de presses, sinó de prendre-t’ho amb calma. El gran bruixot basc, l’Arzallus, ho deia sovint als seus amics en confiança, referint-se a l’estratègia de negociació política amb l'Estat: “espereu que us vinguin al darrera i us supliquin ajuda: quan més necessitats estiguin de les vostres sardines per a no passar gana, més cares les podreu fer pagar”. A fe de Déu que tenia raó aquell homenot! Avui, amb cinc sardines diputades, el PNV ha aconseguit assegurar-se el marisc a taula per una colla d’anys i a meitat de preu. I per torna, cobrarà la diferència entre la cotització de la sardina i el llamàntol, els darrers quinze anys. Ja poden ben refilar enguany!

A la meva manera de veure, però, fa temps que enlloc de caure’ls-hi la bava als polítics nacionalistes catalans quan s’emmirallaven amb els bascos, tenien d’haver-se adonat que en determinades jugades cadascú s’ha de buscar la vida mirant únicament pels seus interessos, posant la solidaritat i d’altres romanços al calaix de la teoria ètica i de les bones intencions. Em faig càrrec del greu que els hi ha de saber als de la confraria convergent del “peix al cove” comprovar que al sarró només hi queda morralla, mentre que els murris partidaris d’esperar el moment oportú per llançar la xarxa al riu han recollit peixos d'or. Què dic greu! Enveja i ràbia és el sentiment de molts de catalans encaterinats dels bascos, veient com ho pelen allà dalt això de contemporitzar amb l'Estat, quan convé. Alguns encanteris no se’n sabien avenir aquest matí, que els bascos s’hagessin venut per un bon plat de mariscada, enlloc de negociar l’acostament dels presos polítics, per exemple. M’agradaria escoltar, amagat des d’un forat, les excuses que les patums del nacionalisme basc deuen donar als que els hi demanen explicacions pel salvavides llençat al nàufrag Rajoy, en plena tempesta pressupostària. No sé per què em sembla que la resposta serà poc evangèlica: “la solidaritat ben entesa comença per assegurar-nos que la nostra menjadora estigui plena”. ¿Qui sap si fins i tot, en una picada d’ullet als “amics” catalans, els “amics” bascos ens desitjaran que tinguem molta sort en el repartiment de les engrunes del banquet dels pressupostos? Serà tot un detall, llamp me mau!