Follow by Email

dimecres, 10 de maig de 2017

EL LLEGAT POLÍTIC D’UNA PERSONA ¿ES POT DESGLOSSAR ENTRE EL QUÈ PREDICAVA I EL QUÈ PRACTICAVA?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 10/MAIG/2017)
¤ EL LLEGAT POLÍTIC D’UNA PERSONA ¿ES POT DESGLOSSAR ENTRE EL QUÈ PREDICAVA I EL QUÈ PRACTICAVA?.- Evidentment que és pot fer, inclús diré més: crec que és imprescindible, ja que inclús les males persones han fet coses bones en algun moment de la seva vida. Però tinc seriosos dubtes sobre si quan en la pràctica, una persona ha traït allò que predicava, del conjunt del que ha fet a la seva vida se’n pot treure alguna cosa exemplar i de profit. Després de la confessió calculada i teatral de l’ex-president Pujol sobre les seves debilitats - una experiència molt colpidora i frustrant per a tota una generació -, alguns dels seus antics corifeus, ara exiliats al PDCAT per a “desinfectar-se”, diuen que ho tenen molt clar: una cosa és el llegat nacionalista de Jordi Pujol i la seva trajectòria política durant 23 anys com a president del país i una altra, de ben diferent, la cara fosca de les seves circumstàncies personals i familiars. A mi, francament, m’agradaria que fos possible separar les dues trajectòries, però quan penso que va impulsar a través de la seva fundació un codi ètic per a polítics i que no es cansava de renyar els ciutadans que no fossin deshonestos, se’m regiren les tripes i no puc evitar la sensació d'estar sota una dutxa freda. Sé que moltes de les teories i apologies del nacionalisme que va escriure i predicar, constitueixen una peça fonamental per entendre com n’era d’important la defensa de la cultura, de la llengua i de la identitat nacional durant la dictadura i com s’havien de bastir les estructures d’una autonomia amb un grau d’autogovern sostenible i satisfactori que engresqués la majoria de ciutadans catalans que, com ell va ensenyar-nos a classificar, vivien i treballaven a Catalunya. El que passa és que em balla pel cap la sospita que els defensors d’aprofitar aquest llegat polític no pretenguin ser-ne els seus marmessors en exclusiva, per sobreviure simplement a la desfeta convergent i continuar mantenint la seva capacitat d’influència decidint els "tempos" de la història.

A la meva manera de veure, estic d’acord en que tot el discurs teòric del pujolisme no es pot tirar a la bassa, perquè qui n’era el profeta acabés sent degradat com honorable, i que des de la cada vegada més incomprensible confessió, la merda l’empastifés de dalt a baix a ell i a tots els de la vora. Encara li queden a aquest singular homenot uns quants incondicionals de bona fe, gens aduladors sinó molt convençuts que tot plegat es tracte d’un muntatge indecent dels que odien Catalunya. Tanmateix, aquests campions del líder i heroi caigut, no es pot dir que siguin fans espontanis, ja que la majoria formaven part de l'antiga claca, però pertanyen a la base rasa més que a la classe política que, llevat de unes quantes excepcions que es poden comptar amb els dits d’una mà, s’estima més deixar córrer l'aire. Entenc que n’hi hagi de tant incondicionals que no volen admetre que les coses són com semblen, però també cal que reflexionin amb esperit crític els seus propis raonaments de descàrrec de les irregularitats de que s’acusa a alguns membres de la “congregació”, a que es referia la "mare superiora". Per exemple, vaig llegir un comentari exculpatori de l’acusació d’haver comprat no sé quantes sucursals del Santander per valor de 3 milions d’euros, que havia realitzat un dels fills Pujol-Ferrusola, dient que això era impossible perquè el “pobre” noi no disposava d’aquest capital. No siguem ingenus a aquestes altures de la pel•lícula: és clar que no en disposava de tant de capital, però bé que el va utilitzar per fer l’operació tal com va reconèixer, perquè ell actuava de testaferro comissionista intermediari en un negoci que consistia en comprar uns actius per a revendre’ls molt més cars. La diferència era el benefici, del qual el fill Pujol va emportar-se’n la sucosa comissió que va incrementar “la deixa de l’avi Florenci”. Finalment, per ser objectius del tot al plantejar-nos la pregunta que encapçala aquesta reflexió, tinguem en compte que tots aquells plantejaments nacionalistes a que em referia com a part positiva del llegat Pujol, en realitat ell no en fou l’inventor ni la lloca, sinó que la majoria de teories i idees que divulgava en els seus llibres, articles periodístics i conferències eren patrimoni del pensament nacionalista que s’arrossegava des del segle XIX fins a la Lliga. Un patrimoni que va heretar i va intentar polir, enriquir, vendre i aplicar. La llàstima és que mentre es dedicava a aquesta tasca tan meritòria de cara a la pàtria amb la mà dreta, amb l’esquerra feia coses lletges e cara a la seva butxaca. I això costa de pair, es miri com es miri.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada