Follow by Email

divendres, 20 de febrer de 2015

SI UN IMPUTAT ES DECLARAT INNOCENT, QUI LI RESTITUEIX L'HONOR?

No és una pregunta retòrica sinó molt pertinent, en la meva opinió. Sobretot ara, que sembla que tota la societat està sacsejada per una mena de ball de sant Vito a causa de la corrupció, i n’hi ha prou que un jutjat admeti una denúncia a tràmit per iniciar una investigació que depuri responsabilitats, perquè a tots els cridats a declarar en condició d’imputats se’ls hi talli el crèdit i la confiança. Degut a la proliferació d’imputats polítics, cada partit intenta salvar els mobles definint un codi ètic propi d’urgència, per curar-se en salut i espolsar-se les puces, però no hi ha unanimitat a l’hora de marcar la línia vermella. Uns diuen que en quan hi hagi imputació, dimissió al canto; però d’altres són més prudents i abonen la tesi que fins que no comenci el judici oral no s’ha de tenir pressa. Tanmateix, en tot aquest enrenou ningú s’ha pronunciat sobre què cal fer per restituir l’honor i l’estatus d’un imputat, que després de mesos o anys sigui declarat innocent per la Justícia.
Esclar que si en fem un cas com un cabàs des de l’inici de la presumpció d’innocència, poc ens traurà el son com netegem la imatge d’un imputat net de culpa. O és que tenim tan assumit que no n’hi ha un pam de net a la política, que una simple imputació per suposada corrupció ja neix amb una mena de pecat original penjat del coll?    La setmana passada, l’alcalde socialista de Borredà, Joan Roma, jutjat per prevaricació, que li podien caure quatre anys de presó va ésser absolt. Quan fou imputat no va avenir-se a plegar malgrat la gravetat de l’acusació, perquè estava segur de la seva honestedat - malgrat s’ho hagué de sentir tot per no renunciar a la vara –, i al final de l’obra el jutge ha fallat que era innocent. Pregunto: si en comptes de mantenir-se ferm en defensa del seu honor, hagués abandonat el càrrec i la seva dilatada carrera política, qui li restituiria avui la vara, la reputació i el modus vivendi? La qüestió mereix una meditació reposada i sense crispacions. A la meva manera de veure, tot seria molt més fàcil si tinguéssim una cultura i un rodatge democràtic arrelat, en l’exercici de la política; si els ciutadans en general i els polítics en particular haguéssim pujat des de les beceroles en el respecte a determinats valors: l’ètica, la moral, la consciència i, fins i tot, el temor de Déu, potser s'evitaria que depurar responsabilitats per la corrupció, la falsedat o la deshonestedat en la gestió dels bens públics, és converteixi massa sovint en una llarga agonia esquitxada de vòmits diaris de més porqueria, que empudega l’ambient i el fa irrespirable. Quan es tenen aquells valors, la persona assenyalada pel dit de la sospita, és l’única que sap si té les mans brutes, mig netes o com una patena. I en els dos primers supòsits s'ha de plegar sense contemplacions, i en l’altre reivindicar la seva innocència als quatre vents, sabent que la gent se’l creurà mentre no es demostri el contrari, perquè aquella cultura democràtica de què us parlava inclou fer confiança a la paraula d’honor, amb la garantia que si es dóna paraula i s'enganya, el seu cognom s’arrossegarà pel fang durant generacions. Recordem el cas Nixon, per posar un exemple. 

Jo sóc dels que creu que segurament ens aniria millor en política, si les persones que s’hi dediquen fessin sempre honor a la seva paraula, i perquè mai l’haguessin traït no es posés en dubte la paraula donada com a penyora de presumpta innocència. Però l’altre dia, en una tertúlia televisiva que freqüento, quan vaig defensar aquest mateix argument, un dels participants em va tallar en sec: “des de l’experiència Pujol no crec que aquest raonament ningú te’l compri, perquè l’expresident se’n va fer un tip de mentir per activa i per passiva sobre el seu honor; i si ell va ser capaç de fer-ho sense que li caigués la cara de vergonya, jo ja no gosaré posar mai més les mans al foc per ningú”. Confesso que en calent no vaig saber què replicar-li perquè, efectivament, aquesta és la càrrega de profunditat que la maleïda confessió expiatòria d’en Pujol ha deixat com herència a la democràcia. Però no obstant això, i partint de la base que no tot està podrit i que hi ha més polítics honrats que no pas dels altres, continuo reivindicant un esforç per recuperar aquells valors de què us  parlava, i que quan circulin brames d’irregularitats, el diputat, ministre, director general, conseller o simple regidor afectat, no ens faci perdre el temps en va, i pel seu honor es faci l’harakiri polític i es retiri després de passar comptes. Altrament, si pel seu honor nega que hi hagi res de cert en allò de que se l’acusi, que tingui la seguretat que podrà seguir treballant per a la comunitat i per defensar la seva innocència. Si no som capaços de fer d’aquest esforç per recuperar vells valors individuals i principis col•lectius de conducta que mai s’haurien d’haver deixat perdre, la democràcia té els dies comptats. Perdoneu les molèsties, però algú ho ha de recordar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada