No és una pregunta retòrica sinó molt pertinent, en la meva
opinió. Sobretot ara, que sembla que tota la societat està sacsejada per una
mena de ball de sant Vito a causa de la corrupció, i n’hi ha prou que un jutjat
admeti una denúncia a tràmit per iniciar una investigació que depuri
responsabilitats, perquè a tots els cridats a declarar en condició d’imputats
se’ls hi talli el crèdit i la confiança. Degut a la proliferació d’imputats
polítics, cada partit intenta salvar els mobles definint un codi ètic propi
d’urgència, per curar-se en salut i espolsar-se les puces, però no hi ha
unanimitat a l’hora de marcar la línia vermella. Uns diuen que en quan hi hagi
imputació, dimissió al canto; però d’altres són més prudents i abonen la tesi
que fins que no comenci el judici oral no s’ha de tenir pressa. Tanmateix, en
tot aquest enrenou ningú s’ha pronunciat sobre què cal fer per restituir
l’honor i l’estatus d’un imputat, que després de mesos o anys sigui declarat
innocent per la Justícia.
Esclar
que si en fem un cas com un cabàs des de l’inici de la presumpció d’innocència,
poc ens traurà el son com netegem la imatge d’un imputat net de culpa. O és que
tenim tan assumit que no n’hi ha un pam de net a la política, que una simple
imputació per suposada corrupció ja neix amb una mena de pecat original penjat
del coll? La setmana passada, l’alcalde
socialista de Borredà, Joan Roma, jutjat per prevaricació, que li podien caure
quatre anys de presó va ésser absolt. Quan fou imputat no va avenir-se a plegar
malgrat la gravetat de l’acusació, perquè estava segur de la seva honestedat -
malgrat s’ho hagué de sentir tot per no renunciar a la vara –, i al final de
l’obra el jutge ha fallat que era innocent. Pregunto: si en comptes de
mantenir-se ferm en defensa del seu honor, hagués abandonat el càrrec i la seva
dilatada carrera política, qui li restituiria avui la vara, la reputació i el
modus vivendi? La qüestió mereix una meditació reposada i sense crispacions. A
la meva manera de veure, tot seria molt més fàcil si tinguéssim una cultura i
un rodatge democràtic arrelat, en l’exercici de la política; si els ciutadans
en general i els polítics en particular haguéssim pujat des de les beceroles en
el respecte a determinats valors: l’ètica, la moral, la consciència i, fins i
tot, el temor de Déu, potser s'evitaria que depurar responsabilitats per la
corrupció, la falsedat o la deshonestedat en la gestió dels bens públics, és
converteixi massa sovint en una llarga agonia esquitxada de vòmits diaris de
més porqueria, que empudega l’ambient i el fa irrespirable. Quan es tenen
aquells valors, la persona assenyalada pel dit de la sospita, és l’única que
sap si té les mans brutes, mig netes o com una patena. I en els dos primers
supòsits s'ha de plegar sense contemplacions, i en l’altre reivindicar la seva
innocència als quatre vents, sabent que la gent se’l creurà mentre no es
demostri el contrari, perquè aquella cultura democràtica de què us parlava
inclou fer confiança a la paraula d’honor, amb la garantia que si es dóna
paraula i s'enganya, el seu cognom s’arrossegarà pel fang durant generacions.
Recordem el cas Nixon, per posar un exemple.
Jo sóc dels que creu que segurament ens aniria millor en
política, si les persones que s’hi dediquen fessin sempre honor a la seva
paraula, i perquè mai l’haguessin traït no es posés en dubte la paraula donada
com a penyora de presumpta innocència. Però l’altre dia, en una tertúlia
televisiva que freqüento, quan vaig defensar aquest mateix argument, un dels
participants em va tallar en sec: “des de l’experiència Pujol no crec que
aquest raonament ningú te’l compri, perquè l’expresident se’n va fer un tip de
mentir per activa i per passiva sobre el seu honor; i si ell va ser capaç de
fer-ho sense que li caigués la cara de vergonya, jo ja no gosaré posar mai més
les mans al foc per ningú”. Confesso que en calent no vaig saber què replicar-li
perquè, efectivament, aquesta és la càrrega de profunditat que la maleïda
confessió expiatòria d’en Pujol ha deixat com herència a la democràcia. Però no
obstant això, i partint de la base que no tot està podrit i que hi ha més
polítics honrats que no pas dels altres, continuo reivindicant un esforç per recuperar
aquells valors de què us parlava, i que
quan circulin brames d’irregularitats, el diputat, ministre, director general,
conseller o simple regidor afectat, no ens faci perdre el temps en va, i pel
seu honor es faci l’harakiri polític i es retiri després de passar comptes.
Altrament, si pel seu honor nega que hi hagi res de cert en allò de que se
l’acusi, que tingui la seguretat que podrà seguir treballant per a la comunitat
i per defensar la seva innocència. Si no som capaços de fer d’aquest esforç per
recuperar vells valors individuals i principis col•lectius de conducta que mai
s’haurien d’haver deixat perdre, la democràcia té els dies comptats. Perdoneu
les molèsties, però algú ho ha de recordar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada