GUANYAR TEMPS, NO ÉS LA SOLUCIÓ DE RES

Malgrat els professionals en recompondre o apedaçar esgarrinxades abans no acabin en desastre, considerin un èxit de la seva mà esquerra guanyar temps; a la meva manera de veure, i observant encara que sigui d’esquitllada la història, tinc bastant clar que quasi mai la tàctica de guanyar temps per guanyar temps no solament no ajuda a resoldre cap conflicte individual o col•lectiu, sinó que acaba empitjorant-los. A més a més, per una raó tant lògica com que el temps consumit en mantenir una treva artificial o un pacte temporal de no agressió, és com posar vaselina a l’arrel d’un problema que requereix cirurgia i, per tant, no acosta sinó que allunya la curació del malalt. Us proposo com exemple tres qüestions d’actualitat: les crisis grega i ucraïnesa i el vesper sobiranista català.

A Grècia, amb el canvi de govern es tenia de posar potes enlaire la política de subordinació a la troika i engegar a la merda, des del minut zero de la victòria, l’austeritat i les retallades; però resulta que els fogots dels milhomes revolucionaris s'han refredat sota la dutxa freda de la realitat i els que s’ho tenien de menjar tot, ara no saben com fer-s’ho per daurar la píndola que les reformes que han de presentar avui a les institucions – eufemisme vergonyant per enredar la seva parròquia fent veure que no serà la troika qui els marcarà el pas –, suposarà només allargar quatre mesos l’agonia. Les institucions, per seguir la pantomima semàntica, també ho saben que guanyar temps no servirà de res: dintre de quatre mesos estaran les coses pitjor que avui perquè la mare dels ous, que és el deute, no s’haurà rebaixat ni un gram. Tothom pensa que la situació grega només s’arregla, sense sortir de l’euro, avenint-se els creditors a una quita dràstica i els grecs a perdre les manies per fer una reforma fiscal sense contemplacions i per llençar per la borda el llast improductiu de les estructures de l’Estat que des de qui sap quan enfonsa l’economia del país. Però, qui li posa el cascavell al gat? De moment, han pactat guanyar temps, refiant-se que qui dies passa anys empeny.

A Ucraïna s’ha fet un pacte embastat amb agulles per parar la guerra, però no per bastir una pau duradora. S’expliqui com s’expliqui, el cas és que les desavinences en aquell territori es varen desvetllar quan a una comunitat europea orfe de líders de la talla dels seus pares fundadors, se li va ocórrer temptar els ucraïnesos perquè trenquessin l’estatus quo amb Moscou i es posessin a festejar amb Brusel.les. A quin dirigent amb cinc dits de front se li va ocórrer que l’imperialisme rus encaixaria sense posar-se histèric que l’estratègica península de Crimea o les ciutats fronteres, podien acabar sota la influència de l’Otan? Per tant, potser que enlloc de marejar la perdiu intentant guanyar temps somniant truites, s’anés de cara al gra i es reconstruís el més semblant possible a aquell estatus quo que funcionava raonablement bé. I pel que fa al procés sobiranista, em sembla que no sóc pas l’únic en opinar que la desacceleració de l’impuls que l’independentisme havia agafat a partir de la darrera Diada, i la decisió d’ajornar fins la tardor vinent el referèndum, amb l’excusa de guanyar temps per llimar les desavinences entre els companys de viatge per assegurar el triomf, passarà una factura molt cara. I de tenir l’objectiu a tocar dels dits potser ens quedarem a més distància. Sobretot tenint en compte que després de les municipals, es pinti com es pinti, el panorama polític segurament consolidarà una dispersió de forces representades a les institucions, que no facilitaran una entesa i un equilibri tan favorable a la tesi sobiranista com la que es dibuixava, si no s’hagués deixat passar el tren de l’oportunitat, quan la majoria del poble estava a l’andana, il•lusionada per emprendre el definitiu viatge cap a Itaca. Demà ja en parlarem si serà igual. Pel que veig, molts d’aquells viatgers entusiasmats, o bé ni saben on tenen l’equipatge o bé s’estan mirant altres ofertes. I no em maleïu els ossos, si us plau. A vegades cal tocar de peus a terra per reconèixer els errors. Potser sigui l’única manera de posar-hi remei a un problema, si encara n’hi ha.