És
evident que ha plogut molt des que el savi Aristòteles deia als seus deixebles
que “s’ha de considerar la condició femenina com una deformitat”; però tot i
que en el món occidental la dona s’ha guanyat - gairebé sempre a cops de colze
perquè no han tingut res de franc -, un reconeixement social que era impensable
només fa un segle, en plena campanya sufragista, encara queda molt de camí per
córrer perquè la igualtat d’oportunitats estigui generalitzada. I no s’hagi de
reivindicar, per exemple, la paritat cada dos per tres, com si aquest fos
l’objectiu final, quan el que fóra normal seria que a iguals mèrits iguals
oportunitats sense entrar en qüestions de gènere. Ara bé, a occident mateix i
ja no diguem en la resta del món, la dona continua sent un zero a l’esquerra o
una cosa pitjor. I la majoria de les vegades això passa sota la benedicció de
la religió corresponent. Sovint se’ls hi retreu a algunes religions que tinguin
un capteniment tan tancat, sobretot a l’islamisme. Però cal no oblidar que el
cristianisme tampoc porta la cara neta, ja que el respecte a la condició de
dona, ja començà a anar de gairell quan sant Pau es carteja amb els Corintis i
els prevé: “les dones no poden badar boca, en cap reunió pública”.
Una altra patum com sant Agustí, deu
segles després del cop de roc aristotèlic a que em referia al principi, afegia
llenya al foc: “considerada aïlladament, la dona al contrari de l’home, no està
feta a imatge de Déu”. I a setciències com Erasmus de Rotterdam, no els
tremolava la mà quan escrivien ximpleries semblants: “les dones sempre seran
dones; és a dir, tocades del bolet”. Fins i tot Lutero, que ha passat a la
història per protestar, va ficar-hi cullerada escampant bestieses tan cruels
com aquesta: “encara que les dones s’esllomin treballant o morin de part, no
passa res; viuen per treballar i parir”. I aquell il•luminat d’en Nietzsche que
els intel•lectuals citen a cada pas per fardar, va dedicar en la seva obra de
més renom, Zaratrusta, una bajanada que no se li ha retret mai: “Si surts amb
dones, no et descuidis del fuet”. I la delicada floreta que era Lord Byron,
aclaria sense que li demanessin quin era el paper propi de la dona en la
societat victoriana: “les dones s’han d’ocupar de la feina de la casa; se les
ha d’alimentar i vestir bé, això sí, però no cal que tinguin cap paper actiu en
societat. És convenient que sàpiguen un xic de religió per anar dretes, però no
cal que perdin el temps ni amb la poesia ni amb la política. Que practiquin la
musica, que aprenguin el ball de saló i que es dediquin a llegir llibres devots
o de cuina; amb això ja en tenen de sobres per complir amb la seva funció”. Per
cert, un dels escriptors del segle d’or espanyol - d’aquells que els frares amb
qui la meva generació va deseducar-se després de la guerra ens venien com un
geni, Fra Luis de León -, en va dir una de tan grossa, que no sé pas si cap
barroeria la podria superar: “Si les llàgrimes de les dones poguessin fecundar
la terra, de cada gota en naixeria un cocodril”. I, finalment, no ens oblidem
de la contribució il•lustrada de poetes tan fins com Shakespeare, que no
s’avergonyien de donar consells d'urbanitat als seus contemporanis: “si una
dona et parla, li has de somriure; però no car fer-li cas”.
Em sap greu de reconèixer que de caure
en aquests menysteniments il•lustrats a les dones, no se n’escapaven pas els
intel•lectuals catalans. No sé si el considerat en la seva època un
progressista arrauxat, el lletraferit Prudenci Bertrana, s’hagués atrevit a
signar avui allò que va gosar escriure el 1914: “... també baix el punt de
vista de la moralitat, la dona resulta útil. Sense cap mena de recança es deu
afirmar que ella contribueix a fer que l’home no s’entregui a aberracions
antinaturals. Suprimiu la dona, i el món serà una immensa Sodoma, on les
infàmies més grosses seran comeses i celebrades. Davant d’aqueixa missió noble
i determinada de la dona, no s’entén com els austers s’escandalitzen de certes
actituds ni de certes costums. Tot lo que pugi fer la dona per atreure l’home,
és en bé de la mateixa moral social. Endemés, la dona estimula a viure i a
treballar. Se l’ha de mantenir, i per mantenir-la, l’home viu i treballa”.
En
fi, com diuen els castellans, “en todas partes cuecen habas”, que vindria a
ser semblant a que qui estigui lliure de
culpa que tiri la primera pedra. I per posar en relleu estupideses com
aquestes, no cal esperar al dia de la dona. Ni tampoc seria cap disbarat
aprofitar el cap de setmana per disculpar-nos per la part que ens toca
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada