PARLEM-NE, DONCS, DELS PROJECTES DE CONSTITUCIÓ

Avui, en serio, podem parlem-ne dels esborranys de Constitució d’una potencial república catalana, presentats divendres a l’Ateneu de Barcelona, ple de gom a gom. Malgrat de la proposta que se’n parlarà més serà de la que apadrina un grup de juristes liderats pel jutge Santi Vidal, no és pot oblidar que no és l’únic projecte sobre la taula, començant per l’embastat pel professor Oriol Vidal-Aparicio. Mentre no aparegui cap altra novetat mediàtica que distregui l’atenció dels badocs, en sentirem a parlar pels descosits de tot plegat i els tertulians que han hagut de reciclar a marxes forçades els seus coneixements elementals d’economia o de dret penal, ja deuen estar fent un curset accelerat per convertir-se en autoritats en dret constitucional i no perdre l’oportunitat de ficar-hi cullerada. D’altra banda, tothom que vulgui dir-hi la seva podrà accedir a una web creada “ad hoc”. Per la meva part, amb tota la humilitat d’un supí ignorant en la matèria, però també amb tota la franquesa d’un observador lliurepensador, voldria fer dues observacions prèvies sense entrar en el fons tècnic de la qüestió, perquè hi reflexionéssim una mica tots plegats:         

            a)- He de reconèixer que la musica de l’esborrany que sembla s’ha afillat el sobiranisme “oficial” em sona més que bé, i que coincideixo pràcticament amb tota la lletra de la partitura. Però tinc els meus dubtes que els aparells dels partits polítics s’empassin per les bones, sense posar el crit al cel, alguns dels articles que collen qualsevol temptació de monopolitzar l’administració de la vida pública a esquenes del poble, passant-se per on calgui els compromisos electorals. Tota la solfa romàntica que acompanya, per exemple, les referències a majories absolutes, limitació de mandats, separació de poders, etcètera, està molt inspirada, però es fa difícil d’executar amb els instruments matussers amb que s’ha format musicalment la classe política. Per tant, la primera pregunta que em faig – com gat escarmentat que l’aigua tèbia tem -, és la següent: la classe política canviarà la pell com les serps per adaptar-se a una Constitució tan perfecta que frega la utopia?

            b)- Tanmateix, tenint en compte que la futura Constitució l’han de redactar els parlamentaris elegits pel poble - en un procés constituent -, i aprovar-la en referèndum els ciutadans, em pregunto si no bastim la casa per la teulada, precipitant els tempos? ¿No seria més assenyat, que tots aquests especialistes ben intencionats que rumien possibles textos constitucionals treballessin discretament als seus obradors, i quan arribés l’hora de la veritat  posessin a disposició dels constituents el bo i millor dels seus rebosts? A mi, el jutge Santi Vidal em cau molt bé, encara que no puc valorar-lo per les seves sentències i sí en canvi per les seves simpàtiques i sovint radicals opinions, expressades en tertúlies pels mitjans des de fa anys. Potser no sigui políticament correcte preguntar-ho, però fidel al lema d’aquest blog no puc estar-me de fer-ho: ¿aquestes cuques per “patentar” el primer esborrany de Constitució, obeeixen a una real urgència estratègica perquè avanci el procés, o més aviat es tracta d’un brot irrefrenable d'ego fora de lloc?

            Dit això, a la meva manera de veure, el jutge Vidal com qualsevol altre ciutadà, encara que ocupi un càrrec públic pot dedicar-se durant el seu temps lliure a totes les activitats intel•lectuals que vulgui, sense restriccions. Per tant,  el Consell del Poder Judicial pixa fora de test quan es planteja reprimir-lo per aquesta causa i, a més a més, ho fa discriminant-lo per raons polítiques. Però una cosa no treu l’altra, i la pregunta anterior segueix en peu.