LA PROVA DEL COTÒ-FLUIX A LA DEMOCRÀCIA

De la mateixa manera que quan el motor d’un cotxe rateja el portem al mecànic perquè passi un test de fiabilitat, potser també s’escauria d’escanejar de tant en tant, la qualitat de la democràcia que consumim, per assegurar-nos que aquell principi tan sagrat - la democràcia és el govern del poble, pel poble i per al poble -, no s’ha degradat o pansit amb l’ús, i es manté tan eixorivit com quan el van pastar, precisament, a Atenes. Jo diria que la primera prova del cotó-fluix que delata si una democràcia fa l’ànec, passa per saber si s’escolta amb respecte les opinions i propostes de l’oposició i de la societat civil; és a dir: si es té en compte el dret a dissentir, perquè si aquest dret ni s’escolta ni es respecta, tard o d’hora es posarà en risc la convivència en llibertat. Tampoc queda bé la democràcia, si en la segona prova del cotó-fluix es desprèn que el programa amb que els partits es presenten a les eleccions, en tocar poder se’l passen per l’arc del triomf; ja que allavonces enlloc de democràcia estaríem davant d’una aixecada de camisa colossal. Si donem un cop d’ull als països que confessen acceptar la democràcia com el sistema d’organització social menys dolent, veurem que hi ha tarannàs pseudodemocràtics per triar i remenar; però també ens adonarem de seguida, que en general, no se la considera a la democràcia com un valor absolut, sinó més aviat com el sistema més presentable per aconseguir el poder sense violència. Ara bé, el problema  d’avui dia, és que la gent es lleva cada matí convençuda que viu en una democràcia i massa sovint s’adona en arribar el capvespre que, en realitat, està vivint en un miratge on que cada músic interpreta la partitura per lliure i tot sovint desafina. 

A la meva manera de veure, encara una part de la societat dirigent no s’ha superat del tot aquell dilema que a meitat dels seixanta plantejava cruament el “The Washhigton Post”: “el quid de la qüestió no és si la majoria ha de decidir, sinó “quina classe de majoria” ho ha de fer”. A casa nostra, quan les primeres flamarades del post-franquisme envaïen el carrer de joves reclamant pel broc gros llibertat i democràcia, un lliberal ponderat com Trias Fargas s’estripava les vestidures i els hi retreia: “la democràcia serveix per evolucionar, no pas per revolucionar”. El tercer capítol de la prova del cotó-fluix de que parlem, consisteix en determinar si els polítics se senten més còmodes governant amb una majoria absoluta que no pas havent de pactar. En els països que es consideren avançats molesta el concepte de majoria absoluta, perquè opinen que la tirania d’una majoria monocolor pot ser pitjor que una dictadura.

Ja n’arriba a ser de complicat, doncs, això de la democràcia! Per aquesta raó, no m’agraden els experiments i li compro a l’Albert Camús, allò tan encertat que un dia va escriure sobre un assumpte tan delicat: “demòcrata és aquell que admet que l’adversari sempre pot tenir raó i, per tant, el deixa explicar sense interrompre’l, i accepta reflexionar sobre els seus arguments”. I és que la democràcia no es redueix a “un home un vot”, i a que els que siguin més decideixin sobre les minories. Aquesta democràcia, com diria en Borges, “seria només un esperpent estadístic”. Tanmateix, és un fet que a causa del descrèdit dels partits polítics tradicionals, sembla com si les rengles del poder es prendran cada vegada amb més força per la via de plebiscits recolzats per l’opinió pública “on-line”: grups de pressió i lobbys (“mercats” inclosos); col•lectius d’indignats instrumentats per vés a saber qui o desguitarrades i anònimes xarxes de escalfa braguetes des d’Internet. És aquesta la mostra genuïna del “poble” que la democràcia té d’emparar? O, dit d’una altra manera, és aquest “poble” qui salvarà la democràcia?