No
us ho voldreu creure, però aquesta vegada no es tracta d’un monòleg normal. Ès
a dir, no reprodueixo com altres vegades la diguem-ne confessió espontània de
personatges amb qui casualment em topo en el transcurs del que jo en dic la
meva passejada terapèutica matinal, quan em sembla que té ganxo i pot ésser
interessant de penjar-la al blog en tant testimoni directe d'una realitat
social, en comptes de la pesada reflexió quotidiana. Avui es tracta d’una altra
cosa: el personatge protagonista del monòleg és anònim. I també dubto que se’n
pugui dir monòleg d’un paper que – us juro que va anar així, per molt que us
costi de creure-ho! – vaig plegar de terra, a tocar d’una paperera. No sé si el
paper el va llençar expressament algú sense massa punteria o el va perdre sense
voler. El cas és que el paper ha anat a parar a les meves mans, i afigureu-vos
la meva sorpresa en adonar-me què es tractava de l'esborrany de quatre paraules
d’agraïment als convidats que un matrimoni, penso que encantador, havia de
llegir o ja havia llegit en l'àpat de les seves noces d’or. No me n’he pogut
estar de xafardejar-vos-ho perquè les celebracions d’aquesta mena estan,
francament, en perill d’extinció; però, sobretot, per la seva senzilla i
adorable tendresa:
“Podríem
haver-ho fet molt més bonic, amb tota mena de coloraines i de faramalla, amb
poesies manllevades i un reguitzell de frases fetes, d’aquelles que retrunyen
com campanes i et fan creure que estan carregades de raó i de veritat. El que
passa és que hi ha moments a la vida que no pots endreçar els sentiments al
quarto dels mals endreços, i els nostres tal vegada us semblin senzills però
són sincers. Aquesta és una de les ocasions en que pensem no caldria dir més
que les paraules precises, les justes per a no distreure l’atenció del motiu
essencial de la festa: que hem aconseguit arribar plegats als primers cinquanta
anys de casats, sense que els nostres cors hagin envellit al mateix ritme que
les cames, la pell o els cabells. Si que anem més feixucs que quan érem joves i
que massa sovint ens preguntem si hem dormit bé o què ens fa mal. És clar que
sense adonar-nos-en hem madurat, i com tothom se’ns ha aguerrit l’ànima i el
caràcter a còpia de tribulacions, de malalties o de la pèrdua de persones
estimades, parentes o amigues; però en conjunt és just reconèixer que hem sumat
més que no pas restat i, per tant, encara que a vegades confessem que estem
cansats, en el fons som les mateixes dues criatures entremaliades de fa
cinquanta anys. Aquest voldríem que fos el record que us n'emporteu de la
festa, la qual expressament hem volgut que fos íntima enlloc de prefabricada
per mercenaris professionals d’aquests “eventos”. Ho hem celebrat a la nostra
manera, senzillament i una mica d’estar per casa. Però no vulgueu saber com hem
xalat! Semblàvem mainada fent els preparatius, manllevant als veïns les cadires
que ens faltaven per fer-vos cabre a tots, parant taula, guarnint-la ... Perquè
no hem perdut la capacitat de somniar truites ni fer volar coloms. No ens
pregunteu si això d’estar casats una eternitat és bo o dolent. A nosaltres ens
ha provat. Per aquesta raó ho celebrem i volem que en sigueu testimonis,
donant-vos les gràcies per haver-nos suportat com som durant tants anys”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada