Follow by Email

dijous, 19 de febrer de 2015

** MONÒLEGS A PEU DE CARRER (12) – NOCES D’OR ...**

No us ho voldreu creure, però aquesta vegada no es tracta d’un monòleg normal. Ès a dir, no reprodueixo com altres vegades la diguem-ne confessió espontània de personatges amb qui casualment em topo en el transcurs del que jo en dic la meva passejada terapèutica matinal, quan em sembla que té ganxo i pot ésser interessant de penjar-la al blog en tant testimoni directe d'una realitat social, en comptes de la pesada reflexió quotidiana. Avui es tracta d’una altra cosa: el personatge protagonista del monòleg és anònim. I també dubto que se’n pugui dir monòleg d’un paper que – us juro que va anar així, per molt que us costi de creure-ho! – vaig plegar de terra, a tocar d’una paperera. No sé si el paper el va llençar expressament algú sense massa punteria o el va perdre sense voler. El cas és que el paper ha anat a parar a les meves mans, i afigureu-vos la meva sorpresa en adonar-me què es tractava de l'esborrany de quatre paraules d’agraïment als convidats que un matrimoni, penso que encantador, havia de llegir o ja havia llegit en l'àpat de les seves noces d’or. No me n’he pogut estar de xafardejar-vos-ho perquè les celebracions d’aquesta mena estan, francament, en perill d’extinció; però, sobretot, per la seva senzilla i adorable tendresa:


“Podríem haver-ho fet molt més bonic, amb tota mena de coloraines i de faramalla, amb poesies manllevades i un reguitzell de frases fetes, d’aquelles que retrunyen com campanes i et fan creure que estan carregades de raó i de veritat. El que passa és que hi ha moments a la vida que no pots endreçar els sentiments al quarto dels mals endreços, i els nostres tal vegada us semblin senzills però són sincers. Aquesta és una de les ocasions en que pensem no caldria dir més que les paraules precises, les justes per a no distreure l’atenció del motiu essencial de la festa: que hem aconseguit arribar plegats als primers cinquanta anys de casats, sense que els nostres cors hagin envellit al mateix ritme que les cames, la pell o els cabells. Si que anem més feixucs que quan érem joves i que massa sovint ens preguntem si hem dormit bé o què ens fa mal. És clar que sense adonar-nos-en hem madurat, i com tothom se’ns ha aguerrit l’ànima i el caràcter a còpia de tribulacions, de malalties o de la pèrdua de persones estimades, parentes o amigues; però en conjunt és just reconèixer que hem sumat més que no pas restat i, per tant, encara que a vegades confessem que estem cansats, en el fons som les mateixes dues criatures entremaliades de fa cinquanta anys. Aquest voldríem que fos el record que us n'emporteu de la festa, la qual expressament hem volgut que fos íntima enlloc de prefabricada per mercenaris professionals d’aquests “eventos”. Ho hem celebrat a la nostra manera, senzillament i una mica d’estar per casa. Però no vulgueu saber com hem xalat! Semblàvem mainada fent els preparatius, manllevant als veïns les cadires que ens faltaven per fer-vos cabre a tots, parant taula, guarnint-la ... Perquè no hem perdut la capacitat de somniar truites ni fer volar coloms. No ens pregunteu si això d’estar casats una eternitat és bo o dolent. A nosaltres ens ha provat. Per aquesta raó ho celebrem i volem que en sigueu testimonis, donant-vos les gràcies per haver-nos suportat com som durant tants anys”

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada