La
gent, per molt que es pensin els polítics que viu al llimbs, té clar que per
assegurar que s'ha sortit de de la crisi primer s’ha de fondre com un glaçó l’atur. I que per crear llocs de
treball s’ha de comptar amb empresaris que portin a la massa de la sang
l’empenta i la il•lusió necessàries per invertir en el desenvolupament
industrial, ja que ni els sindicats ni els governs crearan empreses rendibles i
sostenibles, sense comptar amb la iniciativa privada més enllà de la teoria. La
crisi ha tingut, malgrat les empreses que ha desballestat, una influència
positiva per al món empresarial: ha donat un sever toc d’alerta contra
plantejaments econòmics i tecnològics poc elaborats, dispendis sense
rendibilitat, escandalls “a grosso modo” i decisions precipitades o intuïtives.
Contra, en definitiva, una mena de rutina “d’anar fent”, que deu i vint anys
enrere era possible perquè hi havia un mercat consumista, amb fam endarrerida,
que s’ho empassava tot sense mirar prim, i que permetia que els comptes, inclús
els de les empreses que tenien lligat el seu negoci amb agulles d’estendre
roba, anessin grassos.
Però, quan va arribat la crisi, quan
el mercat es va tornar llepafils i estalviador per força, només han resistit
l’envestida, aquí i arreu, les empreses que gestionaven amb rigor, amb
imaginació i amb professionalitat.
Davant el capgirament dels mètodes de treball, les noves tecnologies, les
estructures productives, els sistemes de distribució i les relacions laborals, s’ha
vist clara la brutal diferència entre la forma de fer de l’empresari vocacional
i familiar comparada amb la del simple "propietari" d’una empresa. El
que ha distingit en els moments importants de la història l’empresari de
veritat - des dels inicis del segle passat fins fa quatre dies, passant pels
delicats anys de la postguerra – ha estat la capacitat d’adaptació valenta als
canvis socials, la capacitat de sacrifici i d’austeritat però no de gasiveria
i, sobretot, la capacitat impagable de mantenir l’entusiasme i la fe en el
producte que fabricaven, manufacturaven o distribuïen, inclòs quan tot semblava
convidar a tirar el barret al foc.
Els empresaris sempre han estat
partidaris de que les bones notícies s’han de fer córrer fins i tot quan només
es tracta d’indicis de bones notícies, perquè el panorama ja és prou fosc com
perquè un mig somriure sigui tan engrescador com una rialla escandalosa. I la
gent que compta amb els dits de la mà i no se’ls mama, pensa que si els empresaris
per tibar del carro han de lluitar contra el fantasma de la por, la inseguretat
o les perspectives d’inestabilitat social, s’ha de fer el que calgui perquè la
por no corqui, com un virus pervers, el fetge de la iniciativa privada. I si
retornar la confiança als emprenedors ha de ser tasca de tots, cal que se
sàpiga que aquesta confiança no arribarà mai si quan més aviat millor, des de
la classe política emergent no s’ajuda a esbargir l’enrarida atmosfera que
envolta la reputació empresarial, lligada massa sovint al concepte demagògic
d’escanyapobres. Perquè els llocs de treball que es creïn tinguin futur calen empreses
on els fills succeeixin amb il·lusió els pares en el negoci. I aquesta és el
principal problema avui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada