Follow by Email

dimecres, 25 de febrer de 2015

NO CALDRIA NETEJAR LA MALA REPUTACIÓ DE L'EMPRESARI?

La gent, per molt que es pensin els polítics que viu al llimbs, té clar que per assegurar que s'ha sortit de de la crisi primer s’ha de fondre  com un glaçó l’atur. I que per crear llocs de treball s’ha de comptar amb empresaris que portin a la massa de la sang l’empenta i la il•lusió necessàries per invertir en el desenvolupament industrial, ja que ni els sindicats ni els governs crearan empreses rendibles i sostenibles, sense comptar amb la iniciativa privada més enllà de la teoria. La crisi ha tingut, malgrat les empreses que ha desballestat, una influència positiva per al món empresarial: ha donat un sever toc d’alerta contra plantejaments econòmics i tecnològics poc elaborats, dispendis sense rendibilitat, escandalls “a grosso modo” i decisions precipitades o intuïtives. Contra, en definitiva, una mena de rutina “d’anar fent”, que deu i vint anys enrere era possible perquè hi havia un mercat consumista, amb fam endarrerida, que s’ho empassava tot sense mirar prim, i que permetia que els comptes, inclús els de les empreses que tenien lligat el seu negoci amb agulles d’estendre roba, anessin grassos.   
Però, quan va arribat la crisi, quan el mercat es va tornar llepafils i estalviador per força, només han resistit l’envestida, aquí i arreu, les empreses que gestionaven amb rigor, amb imaginació i amb  professionalitat. Davant el capgirament dels mètodes de treball, les noves tecnologies, les estructures productives, els sistemes de distribució i les relacions laborals, s’ha vist clara la brutal diferència entre la forma de fer de l’empresari vocacional i familiar comparada amb la del simple "propietari" d’una empresa. El que ha distingit en els moments importants de la història l’empresari de veritat - des dels inicis del segle passat fins fa quatre dies, passant pels delicats anys de la postguerra – ha estat la capacitat d’adaptació valenta als canvis socials, la capacitat de sacrifici i d’austeritat però no de gasiveria i, sobretot, la capacitat impagable de mantenir l’entusiasme i la fe en el producte que fabricaven, manufacturaven o distribuïen, inclòs quan tot semblava convidar a tirar el barret al foc.

Els empresaris sempre han estat partidaris de que les bones notícies s’han de fer córrer fins i tot quan només es tracta d’indicis de bones notícies, perquè el panorama ja és prou fosc com perquè un mig somriure sigui tan engrescador com una rialla escandalosa. I la gent que compta amb els dits de la mà i no se’ls mama, pensa que si els empresaris per tibar del carro han de lluitar contra el fantasma de la por, la inseguretat o les perspectives d’inestabilitat social, s’ha de fer el que calgui perquè la por no corqui, com un virus pervers, el fetge de la iniciativa privada. I si retornar la confiança als emprenedors ha de ser tasca de tots, cal que se sàpiga que aquesta confiança no arribarà mai si quan més aviat millor, des de la classe política emergent no s’ajuda a esbargir l’enrarida atmosfera que envolta la reputació empresarial, lligada massa sovint al concepte demagògic d’escanyapobres. Perquè els llocs de treball que es creïn tinguin futur calen empreses on els fills succeeixin amb il·lusió els pares en el negoci. I aquesta és el principal problema avui.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada