Anit me’n vaig anar a dormir trist,
decebut, desenganyat i emprenyat a parts iguales, després d’empassar-me
l’espectacle de més de sis hores que es va posar en escena la tarda d’ahir en
seu parlamentària, per tenir entretinguts uns quants diputats i satisfeta una
audiència de badocs irreverents. Després de veure la representació que tenia
com a vedets tres membres de la família Pujol Ferrusola, el comentari més
benvolent que se m’acut és que en el seu debut com a còmics, més aviat es varen
consagrar com a estrelles del funambulisme, brodant els seus difícils papers
d'amnèsics repatanis, seguint un guió farcit de comentaris fora de lloc o a
vegades esperpèntics, carregats de tics que regalimaven menyspreu envers els
ressentits que gosaven furgar en la vida d’uns personatges que es consideren a
si mateixos patrimoni nacional. I per postres, l’arrogant classe magistral d’un
empresari sui generis, donant lliçons de com es fan els diners quan s’és un
geni dels jocs de mans. L’expresident va trobar en l’estirabot “diuen-diuen-diuen”,
la manera de desqualificar i ridiculitzar algunes de les preguntes o insinuacions
més incòmodes que li varen adreçar unes senyories sorprenentment poc crispades,
tirant quasi a respectuoses. I malgrat que va comparèixer assegurant que no obriria
pas la boca perquè, segons ell, ja havia esgotat amb escreix en anteriors compareixences
i declaracions judicials el repertori d’explicacions, i ahir "no
tocava" afegir-ne cap més.
La senyora Marta, va irrompre a
l’escenari impecable, amb la cara alta, com si sortís de la capsa, pentinada
per a l’ocasió - pel meu gust li sobrava laca -, que va captivar la càmera fins
al punt que li va dedicar primers plans generosos i amables. I malgrat també va
anunciar que havia fet vot de silenci, no es pogué estar d’intercalar alguns
comentaris enverinats que es podia haver estalviat, per a no perjudicar la seva
imatge d’abnegada marassa i mestressa de casa sense malícia, que la major part
de la vida el seu home i el seu hereu l'havien fet anar amb el lliri a la mà.
Tanmateix, va facilitar dos titulars antològics que es rifaran periodistes i
tertulians, comentaris que no sé si va deixar anar tan innocentment a benefici
d’inventari: “això que fan avui vostès, a Catalunya l’avergonyeix”, o aquest
altre també per sucar-hi pa, “cadascú sap el pa que s'hi dóna a casa seva, i
els meus pobres fills van amb una mà al davant i l’altra al darrera”.
Ara bé, el número fort de la
representació va anar a càrrec de l’hereu, que va amagar-se darrera el canyer
judicial per callar-se tot el que no li convenia explicar i, en canvi, va
dedicar quatre hores a vendre’s professionalment com a mag en el negoci de
“dinamitzar capitals”, que pel que vaig entendre consisteix en posar en
contacte empresaris discrets amb altres d’encara més discrets, que aparaulen
sense cap paper pel mig, contractes espatarrants. Si no et miraves la tele i
seguies la compareixença per radio podies confondre la dissertació d'aquell fenomen
de les finances i de management amb un monòleg de la sèrie dels Soprano.
Valguem Déu, quina família vàrem descobrir ahir! Els que de petits ens divertien
amb les simpàtiques peripècies de la “familiota Ulises” - que l’inefable
Benejam va immortalitzar al TBO - de grans, les batalletes de la família Pujol
Ferrusola comencen a fer-nos por, francament. No us podeu imaginar fins a quin
punt em dol escriure aquesta reflexió en clau humorística, però després del que
vaig escoltar anit no podia fer altra cosa per aguantar-me les ganes de vomitar
davant tanta hipocresia i nepotisme.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada