Follow by Email

divendres, 13 de febrer de 2015

JA NO T'ESTIC AMIC

Quan a un simple saludat el coneixes una mica més, i a còpia de tractar-lo el passes a la categoria d’amic, tens un motiu de satisfacció ja que el món en que vivim es sopluja sovint més en les amistats que no pas en la parentela. Per aquesta raó, cada vegada és més freqüent escoltar pares pujats a l’antiga, queixar-se de que els seus fills sembla que tinguin més confiança amb els amics que no pas amb ells. I aquest retret, que no es pot negar sigui cert en bastants casos, ens ha portat per bé o per mal a idealitzar més i concretar menys el concepte abstracte d’amistat. Un bon titular seria que moltes amistats neixen i moren de pasqua a rams, perquè són amistats perfectes per anar de farra, però descol•locades en temps de funeral. I com que la vida cada vegada s’assembla menys a una festa, llevat de poques excepcions, els amics d’un dia per altre solen girar cua quan van mal dades. A la meva manera de veure, d'això en té la culpa la  manca de temps per prendre’s amb calma la selecció dels amics, com passava en temps reculats. Qui sap si no correm massa a l’hora d’ascendir un simple saludat a la categoria d’amic, Com no es cansava d’advertir el murri d’en Marcel Proust, en varis passatges de la seva obra: “les amistats d’un dia per altre no solen ser més que una fal•làcia, un miratge per fer-nos creure que no estem tan sols”.
Tenir amics és molt maco, mentre no se’ls exhibeixi com aquell que col•lecciona cromos o estampes, ja que llavors pot passar allò que l’Aristóteles prevenia als seus deixebles: “tenir molts amics, és com no tenir-ne cap”. L’amistat de debò no es mesura en funció de la seva utilitat pràctica en un moment donat, sinó perquè sempre s’hi pugui discutir d’idees i de sentiments sense emprenyar-se; perquè s’hi pugui tenir confiança i compartir sensibilitats; perquè no s’hagi d’anar amb compte a no parlar de segons què; perquè sigui capaç d’endevinar-nos el pensament només observant un gest o una ganyota... Un vertader amic és aquell amb qui no es tenen secrets i, no obstant això o per causa d'això, el respecte mutu no se’n ressent. D’aquí ve que la relació entre parelles o entre pares i fills s’enriqueix, quan a més de passió o de simple estimació, també hi ha una mica de bàlsam d’amistat. El fracàs d’una amistat que més dol és quan es trenca sense saber-se per què, com en un rampell de pati d’escola: ja no t’estic amic!
Em repetiré perquè ho trobo important: que l’amistat sigui tan fràgil obeeix moltes vegades a que s’havia fet de pressa i corrents la selecció d’amics. És allò que advertia en Sèneca als seus deixebles: “per escollir bons amics i conservar-los, s'ha de començar per ésser tu el teu millor amic; ja que si et costa de conviure amb tu mateix, ho tens pelut per entendre’t amb els demés”. El pitjor que ens pot passar amb les amistats, francament, és que un bon dia, mirant-nos al mirall, sentim que ja n’estem tips de veure’ns tan diferents de quan érem joves i ens volíem menjar el món, i una part de nosaltres trenqui l’amistat amb l’altra, escopint al mirall la terrible sentència: ja no t’estic amic! Déu ens en guard, de que l'amic que millor hauríem de cuidar ens deixi plantats d’aquesta mala manera. Per evitar-ho, només hi ha un remei: esforçar-se en ser feliç, malgrat tot, perquè no acabem avorrint-nos de nosaltres mateixos.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada