Fabricar armes per a no fer-les servir
no seria un bon negoci i, per aquesta raó, els lobbys que viuen d’atiar el foc
de les picabaralles territorials, ètniques, econòmiques o religioses, es
freguen les mans quan el mal rotllo entre pobles acaba en conflicte, i els
bàndols enfrontats s’armen fins a les dents, donant-los facilitats per
endeutar-se fins a les celles, perquè només els interessa rebaixar els estocs i
cobrar sucoses comissions pels seus serveis. Les guerres deixen moltes baixes i
molt de patiment i desesperació, però també molts de guanys per als que se
n’aprofiten descaradament, primer posant-t’hi les armes de destrucció i després
les màquines, el material i la mà d’obra per a la reconstrucció. ¿No us en
recordeu de quan el cínic Aznar ens volia fer creure que empantanegar-nos en la
guerra de l’Irak era bo per a l’economia espanyola, perquè després d’arrasar el
país les nostres empreses es repartirien com xurros els contractes per
tornar-lo a posar dempeus?
Als senyors Aznars, de les guerres no
els importa la tragèdia que sembren indiscriminadament, sinó el negoci que
suposarà per a les seves butxaques obtenir els contractes per reconstruir les
infraestructures prèviament enfonsades. Sota l’amenaça de les armes nuclears,
les potències varen convenir tàcitament fa temps que no es podia repetir cap
més gran guerra, perquè hi havia el perill que no quedés ni l’apuntador per
explicar-ho; per aquesta raó es van entretenint encebant guerres a petita
escala, que donin feina a tremuja a la industria armamentista. I en aquest
aspecte, ningú pot fer veure que no hi toca, perquè tothom se n’aprofita tant
com pot de la bicoca, encara que els més escrupolosos ho facin tapant-se el
nas.
Ara mateix, per exemple, tenim sobre
la taula l’empantano d’Ucraïna: mentre Nord-Amèrica s’engargamella convidant a
una solució militar fent costat als ucraïnesos pro-occidentals - al•legant que
tenen tot el dret del món a no deixar-se violar pels separatistes pro-russos -,
Alemanya i França, que saben per experiència el pa que s’hi dóna embolicant la
troca per aquells verals, ara han parat d’esverar el galliner i aposten amb
cara de bons nens per la via diplomàtica. Intenten convèncer la múrria Rússia
que no faci més el boig, a canvi d’abaixar-se els pantalons tant com calgui
entre bambolines, però fent veure de cara al públic que no n’hi ha per tant.
Tinc curiositat per saber com s’acabarà la gresca. En tot cas,
desenganyeu-vos-en: si aquest foc s’extingeix sense més trencadissa i danys
colaterals, tingueu per segur que se’n declararan més a algun altre indret. La
qüestió és que la industria militar no faci tentines, i que els simpàtics capitalistes,
camuflats darrera fons d’inversió discrets, no passin gana ni pena. I perdoneu
les molèsties.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada