SI NO PORTA GARANTIES NO LI DONARÉ CRÈDIT

Donar crèdit només si qui el demana ofereix suficients garanties per blindar l’operació, és la funció de la banca? Aquesta és la qüestió i el problema! He escrit “funció” i no pas “vocació” perquè és indiscutible que la raó de ser dels banquers, que varen finançar l’explosió industrial i comercial del segle passat i de l’anterior, era donar facilitats a tots aquells empresaris que tenien les idees prou clares com per arriscar-se a emprendre un negoci, endeutant-se fins a les celles. La gràcia del banquer era tenir bon ull clínic i traça per endevinar amb qui es podia confiar i amb qui valia més no jugar-se-la, i gràcies a aquesta filosofia infinitat de grans empreses mundials varen sortir de les beceroles, tiraren endavant i moltes agafaren gran volada. El banquer d’altres èpoques era un individu que s’arriscava sovint tant com l’empresari, perquè el capital que li deixava no el considerava només un préstec, sinó una inversió. És veritat que algunes vegades si s’arruïnava l’empresari arrossegava també al banquer; però també ho és que hi hagué molts d’empresaris que havent fracassat en un primer intent no es rendien i tornaven a manllevar capital a una banca que no girava la cara als empresaris decidits. A quants empresaris en bancarrota els hi donaria la banca, amb la mentalitat d’avui, una segona oportunitat?

Sobren dits a la mà per comptar-los, però molts d’aquells banquers pioners del capitalisme sabien que dels fracassos se’n pot aprendre tant o més que dels èxits, i que un empresari fallit en un primer intent, amb l’experiència adquirida solia ser un bon candidat a tenir una segona oportunitat. I és que els vells banquers que no regatejaven recursos per péixer la revolució industrial, no buscaven els seus beneficis cobrant comissions o descomptant interessos hipotecaris, sinó en els guanys que obtenien de les moltes inversions en forma de préstec a persones emprenedores que acabaven reeixint. En canvi, la banca d’avui dia ha eliminat del seu llibre d’estil la paraula arriscar-se, i només deixa diner a qui li pot garantir que el préstec i els interessos es recuperaran fins a l’últim cèntim, tirant del tros del patrimoni pignorat o executant els avals aportats. Que el projecte presentat per un emprenedor tingui cara i ulls per merèixer un cop de mà, no té cap importància; el que importa són les garanties des que la banca es regeix pel principi més fatigós del capitalisme antipàtic :el diner només es deixa a qui en té. D’aquells directors de petites oficines de proximitat, que coneixien tant la solvència i paraula dels seus clients que quasi es vantaven de posar la mà per ells quan els hi fiaven un crèdit, ja se n’ha perdut la llavor.

Si la banca fa un dia examen de consciència sense amagar l’ou, haurà d’admetre que les enganxades fortes dels darrers anys les va tenir apostant per especuladors descarats o per fabricants de fum a l’empara d’un màrqueting sensacional, no pas per culpa d’empresaris honrats que a més a més d’un bon negoci entre mans, tenien vocació i il·lusió. A la meva manera de veure, per molt diner que el BCE posi a disposició de la banca tradicional per desencallar l’aixeta del crèdit a les empreses i a les famílies, amb la mentalitat actual dels banquers qui demani un préstec que no s’hi acosti a pidolar sense un bon coixí de garanties sota el braç. I si després d'examinar-les pel dret i el revés, li concedeixen la pòlissa, aleshores entendrà en què s’ha transformat la banca en poc més de cent anys: en un organisme autista que, sense arriscar absolutament res, s'enriqueix cobrant interessos per favors que no fa.