dimecres, 4 de febrer del 2015

MONÒLEG A PEU DE CARRER (11) – VING DE SACRIFICAR EL GOS ...

- Ja s’havia convertit en una mena de rutina creuar-me tots els dies, durant la meva matinal caminada terapèutica, amb una parella que porta a passejar el seu gos, un preciós cocker spaniel, pels afores de la ciutat. A còpia de trobar-me’ls vàrem establir una mena de complicitat: primer es tractava d’un cortès cop de cap, que va acabar convertint-se en un “bon dia” recíproc i un somriure; però mai ens havíem parat a parlar, ni jo m’havia tret les mans de la butxaca per fer una festa a l’animal. És una trobada, doncs, habitual que ja forma part del paisatge, com les faroles o els bancs. Ara feia tres dies, però, que no els veia i no hi vaig donar cap importància: “deuen haver agafat la grip” – vaig pensar. Però ahir em vaig trobar l’home, tot sol, i em va cridar l’atenció que caminava amb les mans a l’esquena, de les quals penjava la corretja de gos, sense que aquest es veiés per enlloc. Vaig gosar aturar-lo per satisfer la meva curiositat, i en preguntar-li què se n’havia fet de l'animal em va deixar parat en respondre’m, amb la veu trencada: “l’hem hagut de sacrificar”.

- “Bé, l’he hagut de portar a sacrificar jo, i no li arrendo l’experiència. Miri, encara no he tornat a casa perquè sé que amb la dona ens fotrem un fart de plorar. Si, si, no em miri així: mai em pensava haver de plorar per un gos, jo a qui els gossos no m’agradaven i em feien por des de petit que un em va mossegar. De fet, ara sé que la culpa fou meva perquè vaig arrencar a córrer quan em va bordar, però durant molt de temps i de ben gran vaig ser un d’aquells que quan anava a una casa que tenien gos no m'estava tranquil fins que tancaven o ligaven el gos. Reconec que era bastant intransigent, tot i que no ho feia per molestar sinó perquè realment m’ho passava malament, ben bé al contrari de la dona que es feia amiga de gats i gossos de seguida... Per aquesta raó, quan la dona va caure malalta i la cosa ens varen dir que aniria per llarg, li vaig dir de comprar-li un gos perquè li fes companyia, i en veure la cara que hi va posar em vaig oblidar de totes les meves manies. Això sí, el vaig comprar cadell i en veure’l tan indefens i poca cosa, francament, em va robar el cor, i de mica en mica vaig fer ximpleries de les quals mai hagués pensat ser capaç, com ara posar-li la mà la boca sense tremolar; però sobretot aprendre a tenir paciència. Esclar, no era “un gos”, sinó el “meu gos”. Li ben asseguro que precisament entendre com pensava amb va ajudar a comunicar-me millor a la feina o inclús amb els amics. Vostè ha tingut mai gos? Doncs ja sap què vull dir, ja que quan expliques coses com aquestes a gent que no n’ha tingut et prenen per tocat de l’ala... Li asseguro que el gos es va convertir en un més de casa i no li exagero gens. Ens vàrem adaptar a les seves conveniències, perquè també li dic: tenir gos et lliga molt. Però ja ens estava bé. Com diu la dona, quan arribaves a casa sempre trobaves algú que t’esperava amb alegria i sense tenir-te en compte que l’haguessis cap trescanada... Fins que se li va girar el cervell i va començar a bordar tothom, sobretot a la mainada, acabant per mossegar la dona en un rampell. Era la primera vegada que ho feia en set anys i el veterinari va ser prou honrat per aconsellar-nos que el sacrifiquéssim si li havíem perdut la confiança perquè aquest canvi de caràcter aniria a més i algun dia podíem tenir un disgust... Ens ho vàrem rumiar molts de dies sense decidir-nos, perquè el gos després de la primera mossegada era més festós que mai. Però va tornar-se a repetir el rampell abans d’ahir, quan en tornant de passejar la dona li eixugava el pel amb una tovallola perquè havia plogut. Li va queixalar un braç però podia haver-li masegat el pit... Finalment hem vist que no ens quedava altra remei que acceptar el consell del veterinari, però ella m’ha posat una condició: “ja li portaràs tu, no esperis que t’hi acompanyi”. Quan hem marxat de casa el gos i jo aquest matí ella no ha volgut fer-li cap manyaga, ni tan sols ha sortit de la cuina; però quan m’he girat des del carrer per fer-li adéu, l’he vist darrera els vidres saludant-nos amb la mà. Estic segur que devia plorar com una magdalena... Pel camí cap a la clínica, li ven juro que he anat parlant amb el gos com si em volgués justificar pel que li anava a fer. Ja li dic, no li arrendo l’experiència... Després tot ha anat més ràpid del que m’esperava: hem trigat més signant papers que posant-li la injecció. M’han dit si mi volia estar-m'hi i he aguantat el tipus amanyagant-lo fins que s’ha quedat quiet. I no m’he pogut aguantar les llàgrimes. No sé què deuen haver pensat... Gràcies per haver-me deixat desfoga donant.li la tabarra, perquè ho necessitava de veritat. Abans d’arribar a casa em desfaré de la corretja, puix si la dóna me la veu, serà un altre drama... Aquestes coses no es poden explicar a qui no ha tingut mai un gos...”


Després d’aquest monòleg, m’adono que encara no m’ha dit el nom del gos      

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada