Follow by Email

dimecres, 11 de febrer de 2015

EN LA COMPAREIXENÇA DE MAS, EL TRET PER LA CULATA

Després d’empassar-me de pe a pa la compareixença del president Mas davant la comissió investigadora del frau fiscal i de la corrupció, esperant que tots els interessats en treure’n l’entrellat tenien un bona provisió de rocs a la faixa, al final de l’obra confesso que només he pogut arribar a una única conclusió objectiva: que malgrat la pressa i la insistència en arrossegar l’honorable a la comissió - en bona part més que per buscar la veritat perquè passés per la vergonya de sotmetre’s a una pluja de preguntes inquisidores i punxegudes -, resulta que de la cacera n’ha sortit il•lès perquè la majoria, per no dir la totalitat, dels trets varen sortir per la culata. Sense entrar en el fons de la qüestió ni posar-me en llibres de cavalleria, simplement observant detingudament els gestos, les expressions, els tons de veu, la punteria i bastants papers molls escampats a la babalà, n’hi havia prou per comprendre que aquella compareixença no aportaria res de nou ni d’interessant a la investigació parlamentària en curs. Per tant, em sap greu haver perdut mitja tarda com espectador d’una tragicomèdia sense suc ni bruc; i, si voleu que us sigui sincer, quasi me n’alegro que a mesura que els diputats treien piules enlloc de trons, el senyor Mas es creixés i es permetés el luxe de passejar-se’ls en comptes d’estar contra les cordes, com era el que es pretenia. La compareixença del segle, doncs, va acabar en un ridícul foc d’encenalls i, en termes electorals, podríem dir que la cotització del compareixent ha guanyat uns quants enters.

Feta aquesta primera lectura, no voldria deixar-me al tinter una obvietat que, en aquesta societat que s’ha deixat escolar pel forat de l’aigüera tants de valors, el valor de la paraula d’honor estigui tan devaluat que malgrat l’honorable compareixent la va posar reiteradament com a penyora de que no enganyava ningú, i de que declarava la veritat i res més que la veritat, segons diuen les cròniques ningú li va comprar les explicacions. Els que disparaven cartutxos de pura retòrica i pólvora mullada – quan el senyor Mas va reptar-los a presentar una sola prova de conducta il•lícita atribuïble a ell directament, durant els molts anys que va remenar les cireres – la callada va ser la resposta general. Aleshores, com poden exigir-li proves de que la seva paraula d’honor no és de pa sucat amb oli? En temps reculats, en la major part dels tractes que es tancaven, sobretot a pagès, n’hi havia prou amb una encaixada i amb la paraula. Quan es donava paraula, el tracte o l’explicació anaven sempre a missa. Avui, per desgràcia, la gent està tan escarmentada que les paraules no valen i hom només es refia dels papers, si pot ser signats davant de notari. Però que ningú, en llegir aquesta reflexió comenci a repartir culpes, perquè la culpa de que la paraula d’honor estigui tan devaluada està molt repartida i, sense anar més lluny, el propi senyor Mas fa unes quantes primaveres va contribuir-hi a no donar-li importància quan va anar al notari perquè tothom es creies que no parlava per parlar. La llàstima és, que ni passant pel notari, aquell compromís amb l’electorat es va complir. Potser des de llavors la paraula d’honor es va desgastar una mica més i hem arribat on hem arribat: desconfiant dels polítics per definició. I això és el principi del fi de la democràcia, si no es rectifica radicalment. I seguiu-me perdonant les molèsties, si us plau.                

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada