PER LA VIDA, NINGÚ HAURIA DE PERDRE LA VIDA

Quan els avis ho passaven magra, si es queixaven de les privacions i sacrificis que es veien obligats a fer per tirar endavant la família, sempre sortia d’algun forat una veu burleta que recordava el fatal destí a que estaven condemnats els pobres: per la vida, es perd la vida. M’agradaria pensar que ara són altres temps, que poc o molt les coses han canviat i que ja ningú per la vida ha de perdre la vida; però si observo el panorama que m’envolta i el que m’ensenyen a través de la finestra xafardera de la televisió, sembla que la prosperitat de que parla el govern aquí no es nota gaire, i que, per desgràcia, hi ha molta gent fora d’aquí que per sobreviure encara ha de corre el risc de fer-se’n la pell. Ara bé, el que té de positiu constatar que les coses són com són, és que darrera de realitats com aquesta també hi ha amor a gavadals i poques unces d’egoisme. La gent que no dubta en arriscar la seva vida, perquè persones que s’estima tinguin una vida més suportable, passa desapercebuda i no crida l’atenció dels mitjans ni de ningú perquè, al cap i a la fi, aquestes persones fan el què fan convençudes que és el que toca i no li donen més importància.

En temps més reculats sabeu quantes dones es deixaven la vista sobre la màquina de cosir fins altes hores de la matinada, per donar estudis als seus fills perquè fossin homes o dones de profit? O quants de pares empalmaven dos jornals esgotadors perquè els seus fills tinguessin allò que ells no havien aconseguit? Potser avui no sigui igual perquè han canviat les circumstàncies, però segueix havent-hi gent que es priva de coses que li agradaria fer, menjar o gaudir, per la simple raó que no n’hi ha prou per a tots, i s’han d’escarrassar per prioritzar les necessitats, com per exemple que a l’hivern els seus no passin fred, puguin menjar calent almenys un àpat o a un dependent no li falti de res. Us pot sonar a melodramàtic, però de misèria n’hi ha més de la que es veu perquè, encara que sembli que no hauria de ser així, moltes persones treballadores, complidores i temoroses de Déu, que mai s’havien desviat de la norma, ni trencat cap manament, ni estirat més el braç que la màniga, es troben amb una mà al davant i una altra al darrera a la vellesa  o quan ningú les vol per treballar, i els hi fa vergonya que se sàpiga que són uns fracassats impotents. I abans d’anar a parar la mà, prefereixen esllanguir-se de mica en mica, en un racó de casa, que és una altra manera de suïcidar-se sense fer soroll.

Què exagero, digueu? No us ho creguéssiu pas! I el drama no s’acaba aquí: abans almenys es podia lluitar per sobreviure posant en perill la vida treballant de sol a sol, no menjant tall o renunciant a tot allò que no fos de primera necessitat, perquè es tenia fe que un dia o altre es veuria llum al final del túnel; però avui fins i tot aquesta esperança ens han robat. Cada dia som testimonis que en embarcacions carregades d’immigrants  arriben dones embarassades, criatures i menors d’edat. Els pares que els han arrossegat des del seu país a l'aventura, han estat disposats a perdre la vida perquè els seus fills tinguessin un futur millor. I darrera de bona part de la prostitució importada de qui sap on, hi trobaríem moltes històries de dones que s’han deixat enredar en les xarxes perquè no tenien altra possibilitat de guanyar diners per mantenir la família que han deixat enrere, inclosos fills prematurs. Podria anar posant un reguitzell d'exemples... Per la vida ningú hauria de perdre la vida, però en ple segle XXI moltes persones no poden fer altra cosa. Potser avui, dimecres de cendra, que els cristians, rics i pobres, recordem que som un grapat de pols, sigui adient fer aquesta reflexió.