QUAN ELS AMICS ES TROBEN A FALTAR

Si una amistat no es troba a faltar, vol dir que ha fet poca llevada. Per això penso que a la coneguda classificació de l’amistat que feia el murri del senyor Pla, distingint entre amics, coneguts i saludats, potser caldria afegir-hi una nova categoria: la dels que figuren com amics, però quan se’n van ningú s’adona que han deixat un buit, ni se’ls troba a faltar. I aquesta crec que és una puntualització important, perquè la prova de cotó que determina si una amistat és ferma o de pura conveniència, rau en si el forat que deixa costa o no d’omplir. I aquest barem per mesurar la qualitat es pot aplicar tant a les amistats diguem-ne convencionals, com a les que s’etiqueten de virtuals amb reserves mentals, perquè existeix una certa mania carca – inconscient, però que costa de superar - a menystenir el pedigrí i dubtar de la bona salut de les amistats que creixen sota el paraigua de la xarxa, donant per fet que es tracta de relacions merament superficials, sense suc ni bruc, talment com si fossin comparses inevitables en un simple joc social d’ombres xineses. Però tant en el meu cas com en molts d’altres amics i amigues internautes que conec, no fem res més que utilitzar les facilitats que ofereix internet per establir un bescanvi d’opinions i punts de vista sobre diverses qüestions d’actualitat i d’interès general, gairebé tan intenses i reals com si la barrila la féssim prenent-nos un cafè en qualsevol terrassa. En el meu cas concret, quan el juny del 2008 vaig iniciar l’aventura i el repte d’escriure i penjar cada dia una reflexió al blog que esteu llegint, si aquest repte te’l prens en serio i no com una excusa per passar l’estona, tanmateix amb una certa dosi d’honestedat intel•lectual, suposa fer moltes confidències i mullar-te sense amagar el cap sota l’ala per comoditat o per caure millor no trencant cap plat bonic, i si tens la sort, com a mi m’ha passat, d’aplegar una colla de persones que llegeixen el que escrius assíduament, i que sovint intervenen amb comentaris de molta més trempera que la pròpia reflexió, pots afirmar que aquestes amistats encara que siguin virtuals són sinceres i vigoroses. Per aquesta raó, si algun d’aquests amics de la xarxa un dia ha fet mutis per exigències del seu guió, l’he trobat i el trobaré tant a faltar com si haguéssim anat a prendre’ns un cafè cada matí o l'haguéssim fet petar a qualsevol tertúlia del barri. Ahir estava dinant amb uns amics a Saldes, i quan ja marxàvem se’m va acostar un matrimoni de mitja edat i ella em va preguntar tímidament si era aquell Bertran de les reflexions, i al respondre-li afirmativament es va presentar com una mestra i em va presentar com a credencial, alguna dels escrits que li havien agradat més. Us ben juro, sense falsa modèstia, que la satisfacció que em va produir aquella trobada inesperada fou tan gran, com si m’haguessin donat un premi d’aquells que fan tan goig de rebre. Però, sobretot, em va confirmar que les amistats virtuals tenen pell, ossos i sentiments, i si molt em burgeu us confessaré que potser tant o més que les físiques, perquè no hi ha una manera més sòlida de consolidar una amistat que aconseguir que tingui interès en saber com penses, que discrepi sense vergonya quan pensa diferent de tu i que no obstant això no t’engegui a dida. Sincerament, l’esforç que faig cada dia per ser fidel a aquesta cita voluntària amb el meu blog queda compensat amb escreix quan algú em comenta que el mig foli que acabo d’escriure l’ha commogut o l'ha fet riure. Perquè jo sóc d’aquells ingenus que encara penso que haurà valgut la pena de viure si les meves amistats, incloses les “virtuals”, un dia em troben a faltar de veritat.